L’epicentre mundial del surrealisme havia estat profanat. El Teatre-Museu Dalí es va despertar aquell matí amb un cadàver crucificat a l’entrada principal, tot just dotze hores abans que els focus dels mitjans de comunicació apuntessin a reis, presidents i altres autoritats convocades a baixar dels altars per adorar Salvador Dalí. Aquell 11 de maig, el dia que el mestre hauria fet cent deu anys, la pompa daliniana faria un ostentós rendezvous per inaugurar l’exposició retrospectiva «Jo soc el surrealisme».
Sota la mirada de la cúpula geodèsica que coronava la plaça Gala-Salvador Dalí de Figueres, els efectius del grup d’homicidis de la Unitat d’Investigació Criminal i de la Policia Científica dels Mossos d’Esquadra maldaven per trobar indicis que elaboressin un informe que portaria cua. Ells, primícia en mà, tenien el privilegi de ser els primers a poder especular. Com milions de persones farien en qüestió d’hores. Els dies següents, moltes suposicions i poques certeses farcirien ràdios, diaris, televisions i xarxes socials. La fàbrica de rumors estaria oberta nit i dia.
Amb guants de làtex i màscares quirúrgiques, la policia observava l’obra d’art que s’il·luminava amb els flaixos que fotografiaven qualsevol detall que flairés a prova. Detalls morbosos, detalls macabres, detalls cuidats al mil·límetre. Horror surrealista.
Els presagis formaven un puzle esgarrifós; la víctima estava clavada a una creu i la creu estava clavada a un quadre. Amb un pedaç de tela a la cintura, els ulls entollats de sang, la mirada buida i la boca esqueixada, el crucificat era la imatge d’un diabòlic Jesucrist. La creació d’una ment retorçada.
El sergent Alberto Olazábal no retirava la mirada d’aquell malson congelat mentre la concentració li ratllava el front d’arrugues. Va gratar-se la corona de canes que li pixelava el clatell, com si això l’ajudés a pensar. Raspava. S’havia de rasurar. Amb la mirada entreoberta i pressionant els llavis, el sergent creia començar a interpretar aquelles malintencionades pinzellades.
—Sandra, porta’m una publicitat de l’exposició.
El sergent Alberto Olazábal esperava l’arribada de la caporal Sandra Muntaner amb una pregunta de la qual temia la resposta. Poca estona després, la subordinada tornava amb un opuscle publicitari de l’exposició retrospectiva «Jo soc el surrealisme» més pensat per captar turistes que amants de l’art. Sis cares amb el principal reclam de l’exposició: dues obres inèdites de Dalí i quatre dels seus quadres més celebrats i admirats, repatriats excepcionalment per a l’exposició. Ni rastre dels més de dos-cents dibuixos, escultures i pintures que acollia la mostra. Els quadres més mediàtics eren l’esquer per pescar el gran públic. Els catàlegs preparats per a l’ocasió es feien pagar a preu d’or, però pel que necessitava l’Alberto Olazábal, una publicitat, ni que fos en japonès, era més que suficient.
La mirada del sergent va col·locar l’opuscle en paral·lel al crucificat. Efectivament, l’autor havia calcat un dels quadres estrella de «Jo soc el surrealisme»: El Crist de Sant Joan de la Creu. La part inferior d’original i còpia eren idèntiques; dos pescadors arribant a un petit port de la badia de Portlligat mentre la resplendor d’un Crist redemptor il·luminava núvols místics. Els forts clarobscurs ressaltaven la figura de Jesús tot provocant un efecte dramàtic. Dalí va utilitzar un trapezista professional com a model per pintar un Crist sense ferides ni sang que semblava flotar enfront de la creu. L’assassí havia utilitzat un desconegut de pecat desconegut a qui havia torturat, executat i exhibit.
—El Crist de Dalí no té corona d’espines, sergent —va observar la caporal Muntaner.
L’Alberto Olazábal va fitar el crucificat tot seriós, com qui exigeix explicacions per una malifeta.
—I tu, què has fet perquè et coronin rei dels pecadors?
—Novetats, sergent?
—Les que ha passat la sala de comandament. Una veïna ha alertat el 112 de la presència del cadàver. En una primera inspecció ocular no hem trobat gaire cosa. La víctima està clavada a la creu i la creu està clavada a un quadre. Sembla que el nostre home ha volgut reproduir El Crist de Sant Joan de la Creu de Dalí, una de les obres que venen per a l’exposició. Signa com a Diví. Tinguin, mascaretes quirúrgiques. El cos fa molta pudor.
—Filiació?
—Encara no sabem qui és.
Els membres de la comitiva judicial —patòleg forense, jutge i servei funerari— es protegien l’olfacte mentre seguien el sergent Alberto Olazábal caminant entre els efectius del grup d’homicidis de la Unitat d’Investigació Criminal i de la Policia Científica dels Mossos d’Esquadra. Topar-se amb l’obra d’art va esgarrapar una ganyota als membres de la comitiva judicial. Si pensaven que ja les havien vist de tots els colors, estaven ben equivocats.
—A quina hora s’ha donat l’avís, sergent? —El patòleg forense va cobrir-se les mans amb guants de làtex.
—A les sis trenta-tres del matí.
—Quina hora és ara?
—Falten cinc minuts per a les vuit.
Amb les ulleres a la punta del nas i el to monòton de qui se les sap totes, el patòleg forense, el Serafí Garcia Larrosa, va procedir a la descripció de l’examen extern.
—Víctima d’edat adulta, estimo que d’entre seixanta i setanta anys. No hi ha larves, ni fauna cadavèrica visible. —La caporal Sandra Muntaner fotografiava cada detall al compàs de les explicacions del forense—. A primer cop d’ull diria que no l’han enverinat —va afirmar comprovant que les ungles i els llavis no havien adquirit un to blavós. Va prosseguir amb la dentadura—. Manquen l’incisiu central esquerre i el primer premolar superior esquerre.
Els dits del patòleg van separar els llavis de la víctima perquè l’Alberto comprovés les explicacions i la caporal Muntaner les fotografiés.
—Té les parpelles cosides amb la part inferior de les celles. Miri. —L’índex del doctor va assenyalar el sargit.
La inspecció va continuar pit avall fins a l’abdomen on unes trenes de sargit formaven una «I». Amb els dits coberts pel làtex, el forense palpava com un cec llegint en Braille.
—L’han obert en canal i després l’han cosit. Mans i peus tenen perforacions ocasionades pels claus. Són ferides post mortem. També distingeixo una cicatriu a la part inferior dreta de la panxa. És antiga. Podria ser, perfectament, una operació d’apendicitis. Avisi els seus homes, sergent. Hauríem de despenjar-lo.
L’Alberto va comunicar a tres dels uniformats que custodiaven el cordó policial que aquell gripau l’esmorzarien ells. Amb resignació de peó i delicadesa de pianista, van separar la creu del quadre, van retirar la corona d’espines i van alliberar el cos dels claus que fixaven mans i peus. Una fortor repulsiva va colpejar un agent que no va poder evitar els vòmits. L’Alberto —ni maniàtic, ni ostentós de galons— va rellevar-lo. Un, dos, tres i cos sobre d’una llitera. Van recolzar l’espatlla del cadàver a la llitera deixant l’esquena a la vista. Les parts frontal i posterior del cos tenien tonalitats radicalment diferents. De cap a peus: color vi. De clatell a talons: difunta pal·lidesa.
En condicions normals l’escena del crim representa el setanta per cent de l’autòpsia, però un crucificat en un carrer acordonat, amb el veïnat alterat i periodistes assedegats de notícies grogues, no eren condicions normals. El soroll davant el Teatre-Museu Dalí era massa gran per sentir com parlava aquell cadàver. La feina al dipòsit seria imprescindible per poder posar cara al diable.
Després d’examinar la part posterior del cos, el patòleg forense, el Serafí Garcia Larrosa, va demanar als agents que el tornessin a girar boca amunt. Amb excessiva parsimònia va acostar la vista a la zona púbica. Pinçant l’índex i el polze, va alçar el pedaç de tela que cobria la cintura del mort per examinar-ne els genitals.
—Sergent, a aquest home li han arrencat el penis i els testicles.
—Els hi han tallat?
—Arrencat.
—Arrencat?
—Sí, arrencat. El teixit muscular està esquinçat. No és un tall net, no s’ha utilitzat cap arma blanca. Amb aquest home s’hi han acarnissat, sergent.
—L’han violat?
—No puc assegurar-ho.
—Una primera valoració?
—Em sembla que persegueix un sonat, Olazábal. Per les marques que tenia als canells, a la cintura i als turmells, van lligar-lo. Cinta aïllant, segurament. Hi ha restes d’algun tipus de material adhesiu. Encara viu van arrencar-li els testicles i el penis. Les livideses ens indiquen que va morir de bocaterrosa, dessagnat o d’una aturada cardíaca, això serà fàcil de determinar. Van obrir-lo en canal, el van cosir i finalment el van crucificar. Si van manipular-lo o no, un cop obert, ja ho sabrem. L’autòpsia segur que ens dirà més coses.
—Quant fa que és mort?
—Dies. El rigor mortis ha desaparegut, té els ulls ensorrats a l’interior del crani i també butllofes sota la pell que formen els gasos que allibera el cos després de la mort. Aquestes tres coses passen, com a mínim, vint-i-quatre hores després de morir. Està poc deteriorat. Diria que l’han conservat a baixa temperatura.
—Avisi’m quan ho tingui tot disposat per a l’autòpsia.
—Per descomptat.
—Sandra, Xavi, la necrosenya.
Seguint el protocol, els caporals Xavier Ros i Sandra Muntaner van prendre les empremtes dactilars del mort. La llei espanyola prohibia consultar les empremtes a les bases de dades del DNI sense una ordre judicial, que únicament es donava quan hi havia indicis evidents de la identitat de la víctima. Burocràcia que posava pals a les rodes i que alentia la investigació. Un tret al peu del sistema.
El forense va enllestir la seva feina i el jutge va aixecar el cadàver perquè els membres del servei funerari retiressin el cos, que portarien a l’Institut de Medicina Legal de Girona. Els agents van cobrir mans i perineu amb bosses de paper. Si el crucificat va ser penetrat o es va defensar, anus i ungles podrien contenir restes biològiques, com semen o pell, susceptibles d’una anàlisi d’ADN. Mans i baixos protegits, cadàver dins d’una bossa mortuòria, llitera i cap al dipòsit.
Amb el cadàver aixecat i retirat, el sergent va sortir a correcuita cap a l’Institut de Medicina Legal de Girona. La burocràcia i l’horror disfressat d’obra d’art l’esperaven amb els braços ben oberts.
Durant el trajecte per carretera fins a l’Institut de Medicina Legal de Girona, l’Alberto havia informat la comissària en cap dels Mossos d’Esquadra, l’Araceli Crous, de totes les novetats. La Crous havia escalat la informació a l’alcalde de Figueres, Marc Graupera, i al conseller d’Interior, Benet Blancafort. Tots ells havien deixat les seves obligacions per personar-se a Girona. Una crucifixió pública podia traduir-se en una crucifixió política, i conservar una cadira econòmicament generosa, socialment influent i vanitosament satisfactòria sempre era prioritari.
El dipòsit de cadàvers recordava una nevera industrial que saludava el visitant amb sobtada gelor i forta olor del plàstic de les bosses mortuòries biodegradables. Només entrar al gèlid i silenciós rusc de nínxols-nevera, l’Alberto va sentir un punxegut esglai recórrer-li l’espinada des del còccix fins al clatell. La zona lumbar grunyia per recordar-li que els anys no passaven en va. La sala —àmplia, enrajolada i amb freda llum de fluorescent— estava vetllada per un zelador sense empatia ni cabells. El sergent va demanar al calb que obrís la nevera per poder examinar el cos sense la pressió dels polítics ni la mirada inquisidora dels caps. Per a això ja hi hauria temps. I tant que n’hi hauria. Abans de tirar la llitera enfora sempre es preparava mentalment per al pitjor; mirades buides, boques esqueixades o vísceres seccionades eren el pa de cada dia. El panorama era dur. Sempre. Allà, de tanatopràctic, no n’hi havia pas cap. Els morts no semblaven respirar pau ni estar adormits. L’Alberto no tenia cap ritual: simplement, esbufegar i recordar que rere el plata mat de la porta cap visió era agradable. El sergent va assentir amb la mirada i el zelador va descobrir el cadàver, tal com l’havia deixat a Figueres feia poc més d’una hora. Cara embotornada, mirada inexpressiva, parts íntimes extirpades. Obert en canal i després cosit tal com havia anunciat el patòleg forense. Surrealisme macabre. L’obra d’art del Diví.
Els ulls de l’Alberto resseguien el sargit en forma de «I» com els del maquetista segueixen trens en miniatura. El cap del sergent galopava donant forma a un trencaclosques esfereïdor. Notava l’aire fred brollant des del fons de la funesta nevera. Negror gèlida. Pujava pel braç, s’esmunyia per la camisa i assotava l’esquena.
L’Iphone del sergent bullia per anunciar que els buròcrates arribaven a l’Institut de Medicina Legal. Darrera ullada al cadàver abans de rendir comptes als caps, llitera mortuòria endins i cop sec de porta. Fins ben aviat, va pensar.
L’Alberto va dirigir-se cap a la sala de l’edifici dels jutjats de Girona, contigu a l’Institut de Medicina Legal, on estaven reunits els buròcrates. Era àmplia, impersonal i amb una foto d’estudi del president de la Generalitat. Poblant una taula caoba que en algun moment devia haver estat de moda l’esperaven l’alcalde de Figueres, Marc Graupera, la comissària en cap dels Mossos d’Esquadra, Araceli Crous, i el conseller d’Interior, Benet Blancafort, acompanyats d’un quart desconegut pel sergent i d’una cinquena persona que no el deixaria pas indiferent.
Va inspirar i expirar un parell de vegades. Lentament, com si li costés Déu i ajuda, es va asseure a la cadira reservada per a ell. Discretament, va treure la capsa de caramels Smint que sempre duia a la butxaca, va deixar caure una pastilla i se la va posar sota la llengua. Deien que així la sang es contaminava abans. Tant de bo. Necessitava que la calma fluís a les seves venes per plantar cara a una tempesta que era inevitable.
—Sergent, la Casa Reial no em deixa ni respirar. —El conseller Blancafort va donar el tret de sortida als politiquejos.
—Què hi fa aquí? —va replicar el sergent assenyalant amb la barbeta.
—El senyor Galiana és el màxim responsable del lloc on s’ha trobat el cadàver i el senyor Ivanovich és el coordinador de l’exposició que s’ha d’inaugurar aquest vespre i, per tant, és el màxim responsable de l’organització. Com bé sap, l’acte d’aquesta nit té prevista la presència de personalitats rellevants. Personalitats a les quals no els farà gràcia saber que la festa ha tingut una prèvia una mica mogudeta; ho entén, oi? —El to infantil empleat pel conseller Blancafort va irritar, encara més, l’Alberto—. El senyor Galiana ha ofert personalment la seva ajuda al president de la Generalitat. Tots estem d’acord que la seva presència i la del seu adjunt, el senyor Ivanovich, ens ajudaran en la investigació.
Feia temps que no el veia. El bisturí havia intentat comprar la joventut eterna, però tenia el mateix esguard desafiant, el mateix posat arrogant i la mateixa cua de cavall. L’Humbert Galiana Fontserè; un convidat que prometia no ser de pedra tornava del més espinós passat i, amb ell, una interminable llista de greuges esculpits en una part preferent de la memòria de l’Alberto. Creu de Sant Jordi, conseller honorífic de la Societat d’Art Surrealista, primera autoritat daliniana, amic personal de Dalí i comissari de l’exposició retrospectiva «Jo soc el surrealisme» eren les credencials per tenir un paper en aquella tragèdia.
—Disculpi, senyor Blancafort, però que els senyors Galiana i Ivanovich formessin part de la investigació hauria de decidir-ho jo.
—Miri, sergent, la població espera una ràpida reacció dels seus dirigents i l’Humbert és un amic que s’ha ofert a ajudar en aquests moments de dificultat —va cantarellejar el conseller d’Interior com qui fa una promesa electoral.
—Sergent, el senyor Galiana i el senyor Ivanovich l’assessoraran en la investigació i no se’n parli més —va concloure la comissària Araceli Crous.
—Jo soc qui porta la investigació i preferiria que no.
—I jo soc la comissària en cap dels Mossos d’Esquadra i li ordeno que accepti el desinteressat ajut que ens han ofert.
Orgull amb patates. El suculent menú del dia. L’Alberto recelava dels peixos grossos que necessitaven recordar constantment el títol nobiliari als subordinats. Caps sí, líders no. Caragirats i buits de carisma. Tots iguals. El sergent avalava la fama de l’Araceli Crous de gossa faldera i trepadora amb cintura a qui el poder havia fet canviar les prioritats i oblidar els orígens. Feia anys que l’Alberto sabia de quin peu calçava la Crous. Es coneixien bé dels temps que la comissària en cap va ser intendenta de la Divisió d’Investigació Criminal. De tarannà institucional, la Crous va escalar fins a aconseguir la seva màxima ambició professional. El conseller d’Interior, el Benet Blancafort, la tenia ben alliçonada: càrrec a canvi de fer d’escudera en tot assumpte que amenacés de convertir-se en un jardí d’ortigues. I sempre, sempre, la promesa d’un ascens a rang de major després d’una dècada amb el càrrec vacant. Els rumors, ben o malintencionats, sonaven cada vegada amb més força. Per a la Crous, lidiar eficaçment amb el cas Diví seria clau per conservar poltrona, sou i influències. Era prou neta de clatell per no menysprear el desinteressat ajut que li havia ofert un amic personal del president de la Generalitat i generós mecenes del Partit Nacional Conservador.
—Com li deia, Olazábal, la Casa Reial no em deixa ni respirar. —El conseller Blancafort tornava a la càrrega.
—No crec pas que aquest home vulgui matar el rei.
—Potser no, sergent, però a partir d’avui es generarà una gran alarma social i el cos ha de transmetre la imatge de tenir-ho sota control.
—La imatge, senyor Blancafort?
—No és el lloc ni el moment, Olazábal! Va, digui què tenim —va exigir l’Araceli Crous.
—Un pertorbat, comissària. Com ja deuen saber, la víctima estava clavada en una creu i la creu clavada en un quadre. Al cadàver l’han obert en canal i li han arrencat els testicles i el penis. Sembla que l’assassí ha volgut reproduir un dels quadres de l’exposició: El Crist de Sant Joan de la Creu.
—Hipòtesi? —va inquirir la comissària en cap.
—Les possibilitats són mil, comissària. Necessitem temps per recopilar la informació, processar-la, ordenar-la i, aleshores, podrem començar a investigar.
—De temps no en tenim pas, sergent.
—La informació que surti de l’autòpsia i tot el que ens faciliti la científica serà clau per saber els passos a seguir, comissària. Ja sap com van aquestes coses.
—Si, com sembla, això ha d’anar per a llarg —va dir el Blancafort—, crec que el més apropiat és que la Conselleria d’Interior faci un comunicat de premsa i jo mateix, com a conseller, comparegui davant els mitjans. Explicaré els fets i faré una crida a la calma. Alcalde, voldria que estigués al meu costat.
—M’honora amb la seva confiança —va dir l’alcalde, Marc Graupera—, però la dimensió dels fets sobrepassa la ciutat de Figueres i crec que pertoca a la Conselleria d’Interior comandar aquest assumpte. Com a alcalde faré una breu declaració fent pública la meva confiança en els cossos de seguretat del país i en el nostre govern.
«Quines rates de claveguera», va pensar l’Alberto. Espectacles com aquell l’enervaven. Passat per la traductora, s’estaven repartint la quota de protagonisme als mitjans de comunicació en un moment clau en què els moviments de peces per ocupar futures poltrones influents s’anaven definint. El Marc Graupera s’hi jugava tant com el conseller en aquell assumpte. La direcció del Partit Nacional Conservador veia amb bons ulls la candidatura del Blancafort a la presidència de la Generalitat, i la del Graupera, com a conseller d’Economia del futur govern. Maleït sia el destí, renunciar als golosos minuts del Telenotícies podia reportar al Graupera el seu anhelat ascens polític. Jugar a primera divisió, asseure’s a la taula on es prenien les decisions, sortir a la foto. Per fi. I qui sap si en el futur, ser candidat a la presidència. Havia passat per la Regidoria d’Urbanisme sense tacar el seu expedient i això era un enllustrat actiu que exhibiria en el moment oportú. Pel bé de tots; protagonisme, medalles i minuts als informatius tindrien un destinatari el Benet Blancafort.
—Que faci una roda de premsa no crec que sigui el més apropiat, conseller —va intervenir l’Alberto.
—Sergent, els ciutadans volen transparència i això és el que tindran.
—Els ciutadans, el que volen, és que enxampem l’assassí. Aquest comunicat l’ha de fer el cos de Mossos. El nostre equip de comunicació sap perfectament què pot dir i què no. L’Antoni Piqué, per exemple, entabana com ningú i sap distreure l’atenció dels periodistes sense concretar. Senyor Blancafort, no s’ofengui, però qualsevol petit detall que se li escapi davant els mitjans pot perjudicar la investigació.
El conseller d’Interior va mirar el sergent amb la contrarietat de qui no està acostumat a ser qüestionat per algú de rang inferior. Amb un no per resposta distingia els pilotes dels sincers. Feia anys que la comissària en cap, l’Araceli Crous, coneixia el talentós, meticulós i llunàtic Alberto Olazábal. Els galons morals i el full de serveis el feien admirat i respectat per tot el cos de Mossos d’Esquadra. Amb ambició i sense escrúpols hauria fet carrera, però amb aquella disfressa mai no s’hi hauria reconegut. Capbussar-se per despatxos rient les gràcies a culs d’olla li produïa urticària. Dels buròcrates, lluny. Ben lluny.
—Comissària?
—Senyor Blancafort, és vostè qui ha de calibrar el cost polític d’exposar-se als mitjans en un cas com aquest.
—…
—…
—D’acord, però estaré a primera fila donant suport al cos.
Va costar pocs segons arrencar l’aprovació a contracor del polític. L’oportunitat de mostrar-se davant la població com un líder sòlid capaç de ser el proper president era atractiva, però prendre mal gratuïtament era un risc innecessari que qualsevol assessor amb el cap endreçat desaconsellaria. Sortiria a la foto sense mullar-se el cul. En aquell moment la prioritat era posar fil a l’agulla, investigar bé, engarjolar l’assassí i penjar-se una carretada de medalles perquè l’electorat badés un pam de boca. Aleshores seria el moment de les declaracions.
—I, senyor Galiana, la inauguració de la retrospectiva s’ha de posposar fins a nova ordre —va suggerir la comissària Crous.
—Disculpi, comissària —va intervenir l’Aleksandr Ivanovich amb pronunciat accent rus—, em faig càrrec de les circumstàncies i tan bon punt ens hem assabentat del que ha succeït, el senyor Galiana ha ofert la seva ajuda, però deixin-me recordar-los que aquí hi ha molts diners en joc. Un cop acabi l’exposició a Figueres, tot això se’n va al MoMA de Nova York. I d’allà, probablement a Tòquio. Els museus no ampliaran la cessió dels quadres més del que estipulen els contractes i és en aquests mesos que hem de recuperar la inversió. Em poso a la seva pell i m’adono que té la responsabilitat de resoldre un terrible assassinat i el temor de l’alarma social a l’esquena. Però ara els demano que, per un instant, es posin vostès al nostre lloc. Portem gairebé vint mesos treballant en aquesta exposició. Contractes, permisos, negociacions, viatges, trasllat de les obres… Darrere de tot això hi ha una inversió enorme de feina, temps i diners. A més, hem de comunicar-ho a les personalitats que han confirmat la seva assistència. Els proposo que fixem la data del 18 de maig. D’avui en vuit. Amb el compromís que, si hi ha cap impediment que ho justifiqui, tornarem a posposar la inauguració.
Més enllà de qui fos el seu superior i dels interessos que defensés, la proposta d’Ivanovich semblava raonable.
—Abans de fixar una data, hem d’escorcollar el museu —va exigir l’Alberto.
—Conec cada pam d’aquest museu i d’aquesta exposició, sergent. Estic a la seva disposició —es va oferir l’Ivanovich.
—D’acord, doncs, però davant de qualsevol altre imprevist, la inauguració es tornarà a posposar.
—Konietxno. Té la nostra paraula.
—Gràcies, Alberto. —el Galiana piulava per primer cop—. Has de tenir en compte que cada dia que es trigui a obrir qui es veu perjudicat soc jo.
—Quan dius tu, vols dir la Societat d’Art Surrealista?
—Jo, vull dir, jo. L’Humbert Galiana. M’hi jugo l’honor i el prestigi professional i, sobretot, l’hi dec al meu amic Salvador.
—Amic?
—Si us plau, sergent —va suplicar la comissària.
—Sí, el meu amic Salvador.
—La teva mamella, deus voler dir!
—Sergent! —La comissària va apujar el to.
—El més lleu pensament d’obtenir benefici a costa del Salvador m’ofèn. —el Galiana mirava els presents buscant-ne l’aprovació—. La meva relació amb ell va ser afectuosa. Mai vaig esperar, ni he esperat mai, res a canvi.
—Prou de batalletes imaginàries, Humbert.
—Imaginació és pensar que tu, Alberto, pots resoldre aquest cas. Per què hauries de ser-ne capaç si mai has resolt els teus propis assumptes?
El sergent va aixecar-se d’una revolada amb el puny tancat i el braç carregat, però l’Aleksandr Ivanovich va posar el fre de mà als rampells del sergent. El Galiana havia evocat a l’Alberto un fangar emocional del qual mai n’havia pogut sortir.
Un cop sec amb el palmell de la mà dreta contra la taula va tallar la discussió de soca-rel provocant un silenci incòmode que va empastifar la sala. Crous va deixar que guanyés pes. Es va alçar a la vegada que l’Alberto seia. Les fermes passes al voltant de la taula anunciaven un terrabastall de ca l’ample.
—Senyors, aquí fora —l’índex de la comissària Crous apuntava a la porta de sortida— tenim un psicòpata. Els psicòlegs forenses ja ens deixaran anar la seva cantarella, però no soc nova. A Investigació Criminal me’n vaig fer un tip de veure expedients de sonats com aquest. O solucionem això ràpidament o tindrem més cadàvers. Vostès són bons fent la seva feina. Són bons. Són els millors. I per enxampar aquest tarat necessito els millors. —La Crous va deixar de girar entorn de la taula i es va plantar davant el sergent i el comissari de l’exposició—. Sergent, a vostè l’hi exigeixo, i a vostè, senyor Galiana, no tinc més remei que demanar-l’hi; deixin les seves diferències de banda per treballar colze a colze.
Una expressió hieràtica heretada de la cirurgia emmascarava els sentiments de l’Humbert Galiana. L’Alberto es va treure la capsa de Smint de la butxaca. Va deixar caure una pastilla al palmell de la mà i se la va posar sota la llengua. Va aixecar el cap, va recolzar els braços sobre la taula, va dreçar l’esquena i va escurar-se la gargamella per parlar a contracor com el nen que ha rebut una reprimenda.
—Durant el temps que duri la investigació els dono la meva paraula que no hi haurà cap més sortida de to. Humbert, accepta les meves disculpes.
Millor empassar-se aquell gripau. Estar fora del cas no era una opció.
Sis hores després que El Crist de Sant Joan de la Creu aparegués, la plaça Gala-Salvador Dalí encara estava infestada de membres del grup d’homicidis de la Unitat d’Investigació Criminal i de la Policia Científica. A la zona habilitada per als mitjans, al peu de l’estàtua dedicada a Jean Louis-Ernest Meissonier, l’Humbert Galiana va comptar fins a setze càmeres apuntant el seu respectiu periodista carxofa en mà i a punt per entrar en directe. El Diví: l’assassí imitador de Dalí. Alarma social, audiència i periodisme groc pels núvols.
A pas lleuger va deixar enrere el carrer Canigó i, seguint la Pujada del Castell a la dreta, va arribar a la seu de la Societat d’Art Surrealista.
Amb vistes privilegiades sobre la Torre Galatea, la seu de la SAS adquiria una textura aspra quan la canosa cua de cavall del Galiana creuava l’antiga porta de fusta. Sense educació ni empatia, va demanar una infusió a la secretària i va anar a trobar el coordinador de l’exposició.
—Com està la Tatiana, Alex? Amb tot l’enrenou no t’he preguntat res. Les proves, bé?
—Molt bé. Acabo just de parlar amb ella per videotrucada. El metge diu que tot va sobre rodes. Mira. —Va fer gran la pantalla del mòbil amb una foto d’una ecografia en blanc i negre—. I la Candance?
—Mira’l! Que bonic! De la Candance, et podria respondre exactament el mateix que de la Tatiana.
El coordinador va respondre amb un somriure càlid. Les circumstàncies personals de cada un d’ells havien forjat una relació de complicitat.
—Bé, anem per feina, Alex. A quina hora has quedat amb els Mossos per escorcollar el museu?
—Encara no ho sé, estic pendent que em truquin. —L’Aleksandr Ivanovich va consultar el rellotge—. Imagino que ja serà a la tarda o bé demà.
—Perfecte. Anem pel que ens importa a nosaltres. Hem de moure’ns amb astúcia i rapidesa. La inauguració serà el 18 de maig. Això ens deixa una setmana. Actuarem estrictament per l’ordre que jo et digui. Primer: vull un espot per a la televisió i una falca per a la ràdio, totes dues peces de vint segons. També una pàgina per als diaris de més tiratge. A El Periódico, La Tribuna, El País i La Nación hem de ser-hi peti qui peti. —Els dos líders de Barcelona i els dos líders de Madrid. De calaix. L’Ivanovich se sabia de memòria els gustos mediàtics del Galiana. Sempre els recitava pel mateix ordre—. Vull una cosa clara, tipus «els millors quadres de Dalí només fins al setembre a l’exposició retrospectiva “Jo soc el surrealisme” al Teatre-Museu Dalí de Figueres, comissionat per Humbert Galiana». Vull que surti una foto meva amb el Dalí. Podria ser aquella que tenim plegats a Púbol. Saps quina vull dir, oi? Ah! I poseu-hi ben gros el web on es venen les entrades. Ara trucaré a les teles perquè ens tractin bé.
—Si vols, això puc fer-ho jo.
—No em cauen els anells per arremangar-me. —Per aconseguir un bon tracte parlaria personalment amb els directors de les cadenes i entre els peixos grossos només volia nedar-hi ell.
—Esperem que la propera setmana estiguin les creativitats.
—No m’has entès; vull l’espot en antena demà mateix. Començarem l’emissió a la nit coincidint amb el Telenotícies. Vull les còpies d’emissió a les nou del matí a la tele. Les gràfiques dels diaris les vull totes per demà i l’edició de diumenge. Ah! I inundeu les xarxes socials.
—Però els circuits publicitaris de les teles ja estan tancats.
—Ja m’encarrego jo que els obrin.
—Per als anuncis de premsa no hi veig problema, a veure si podem arribar a l’espot.
—Hi has d’arribar. Si aquests amb qui treballes no t’ho poden fer, en busques uns altres. Se me’n fot com, però fes-ho.
L’Alexandr Ivanovich, omplia una llibreta en ciríl·lic de cal·ligrafia inintel·ligible pensant en les filigranes que hauria de fer per tenir alguna cosa que acontentés les exigències del comissari.
—Segon: demana a aquestes —el Galiana va escombrar amb la mà dreta en direcció a les secretàries— que em passin al telèfon la gent que hi ha en aquesta llista i per aquest ordre.
Com qui tira bocins de pa als ànecs, va llançar sobre la taula un DIN A4 escrit a mà amb una agenda per caure de cul; els telèfons personals del Rodrigo Mateo de la Casa Reial, el Jorge Salazar de Moncloa, el Joan Maria Rubinat, de presidència de la Generalitat, el Jaume Ribó del Banc de Barcelona i així una llarga llista de polítics, VIPS i empresaris que tallaven el bacallà. A tots ells se’ls havia de comunicar personalment que la inauguració es posposava una setmana. El Galiana desplegaria tots els seus encants perquè confirmessin de nou l’assistència.
—Tercer: digues a aquestes que quan acabem amb la primera llista, em passin aquesta gent per ordre.
Un segon DIN A4 va aterrar sobre la taula. Els mòbils personals dels editors i directors dels principals mitjans de comunicació del país. Bé hauria de cobrar-se favors del passat.
—Humbert, si et sembla bé, parlaré amb els proveïdors per tenir a punt una reedició dels elements de marxandatge. Sobretot del catàleg raonat. Hem d’estar a punt i no quedar-nos sense estoc.
—Em sembla bé.
—També he pensat que podríem ampliar l’horari de visites.
—Com dius?
—Les circumstàncies ens han obligat a retallar dies d’exposició, és una bona manera de recuperar-los. De fet, a l’agost, ja obrim fins a la una de la matinada. Ampliem i obrim les vint-i-quatre hores del dia. Més hores per facturar. Ja saps que l’Ajuntament no ens posarà cap pega. Aquests quadres no tornaran en molt de temps a Figueres.
Un espetec de dits i dues idees brillants. La fama precedia l’Alexandr Ivanovich. Coneixements, experiència i eficiència havien captivat l’exigència del Galiana durant els vint mesos que havien treballat plegats perquè l’exposició retrospectiva esdevingués una realitat. Amant de l’obra de Salvador Dalí, quan els cercles del mercat de l’art van començar a especular que el Galiana portava de cap fer una retrospectiva sobre el mestre, l’Alexandr va moure mans i mànigues per ser-ne el coordinador. Va oferir-se al Galiana amb els seus anys d’experiència a l’Hermitage i el Puixkin com a principal credencial. El projecte s’ho valia.
—Bé, Alex, molt bé. Passa’m una proposta del que suposaria la inversió en marxandatge, i pel que fa a l’ampliació d’horari, ja ho pots moure. Endavant.
—Perfecte. Saps, un proverbi rus diu que «després de la tempesta, el vent bufarà a favor teu». Si fem les coses bé, aquest xou pot jugar a favor nostre.
—Ho farà. Aquest xou jugarà a favor nostre. Farem el que toqui, quan toqui, perquè així sigui.
—Un dia ni te la veuràs.
—Deixa que em foti les galtes de porc a gust, collons.
—Tu mateix.
—I tu, què? Un puto lluç bullit i una merda d’amanida? I encara deixaràs les olives. Sandra, collons, menja un codillo com Déu mana.
—El dia que no te la trobis, ja menjaràs amanides, ja.
—Prefereixo menjar a follar. A part, he triat ser gordo, i què?
El Xavier Ros tenia la vida que volia. Còmoda. Sense més complicacions que les que li regalava la feina. Els anys l’havien tornat un llepafils sentimental. A totes les dones els trobava o bé un all o bé una ceba. Geloses, possessives, maniàtiques, massa decents, massa fresques, d’higiene despistada o de caràcter retorçat. Un catàleg per triar i remenar. En època d’angoixa per allò que l’arròs es covava, fins i tot va estar a un pas de l’altar, però a darrera hora (gràcies a Déu vist amb la perspectiva que donava el temps) es va esguerrar. La seva feina tampoc hi ajudava: horaris poc conciliadors i molta pressió requerien un extra en matèria de comprensió. Un dia va decidir que es deixava anar i que parava de buscar. Que allò no estava fet per a ell. Que millor cruspir-se un bon filet que una femella. Si, de tant en tant, queia alguna rebolcada, collonut, però res més. Havia tancat la paradeta de la seva vida sentimental. Volia creure que per sempre. Escaldat pel passat, era dels de millor sol que mal acompanyat.
Set hores després de l’aparició d’El Crist de Sant Joan de la Creu, l’Olazábal, el Ros i la Muntaner feien una aturada en la investigació per acontentar la panxa amb un menú de restaurant. Bona teca sense floritures ni pretensions. El sergent presenciava les habituals discussions sobreactuades entre caporals amb un somriure per sota el nas, però aquell dia no estava per a conyetes. Ni ells ni la científica no havien aconseguit un borrall. Res. Necessitaven fer parlar el cadàver per decidir cap on dirigir el timó de la investigació, però l’autòpsia encara es faria esperar. S’havia de congelar el cadàver per eliminar tota possible fauna post mortem, larves i virus. Dos dies al frigorífic mortuori, descongelar, netejar i examinar. Temps i paciència. La caporal Muntaner ja havia aconseguit diverses gravacions amb imatges exteriors enregistrades per càmeres de seguretat de comerços propers. Com els policies que controlen escàners a les duanes, no apartaria els ulls de la pantalla durant un fotimer d’hores.
De fons el Telenotícies migdia entrava al menjador del restaurant. Amb el tic-tac previ als titulars arribaven els primers a taula: truita de patata, macarrons a la bolonyesa i una ensopida amanida. Cinquanta-vuit, cinquanta-nou segons, quarts de tres clavats i dins. En pantalla, el presentador que feia vint anys que tenia vint anys; postura de sempre, somriure forçat de sempre i caiguda d’ulls de sempre. Tot postís. La morbositat era una aposta guanyadora.
Més detalls, més audiència.
Més audiència, més publicitat.
Més publicitat, més diners.
Més diners, amos contents.
Amos contents, lloc de treball in aeternum. Un cercle viciós.
El Diví obria els titulars del TN amb connexió immediata en directe des de Figueres. Aquell dia els tres policies es miraven les notícies de manera diferent. La perspectiva de les coses canvia quan et toquen de prop.
Entrada, titulars i relat de la carnisseria amb crònica del succés salpebrada amb imatges escabroses de l’obra d’art signada pel Diví.
—Ensenyen el mort! Seran cabrons! —va exclamar la Sandra Muntaner.
—Almenys, li han pixelat la cara. S’han colat al terrat dels pisos del carrer Jonquera —va renegar el Ros.
—Ens han fotut un gol per l’escaire. Cagondeu. El Blancafort estarà content. —El sergent va ensorrar la cara a les mans.
Els periodistes, hàbils carronyaires, havien subornat els veïns amb balcons de vista privilegiada per garantir que els informatius d’aquella nit fossin de color groc. Dalí es colaria a l’agenda informativa amb un titular dels que donaven audiència. La crònica des de Figueres va continuar amb la roda de premsa feta per l’intendent Antoni Piqué —xerraire, de poc treballar i encantador de serps—, tal com havia suggerit l’Alberto i havia beneït la Crous. Limitant la informació per no escapçar la investigació. Crida a la calma, enaltiment a la feina dels cossos de seguretat i jures i perjures que l’assassí acabaria jutjat i engarjolat. De manual. Fins a tres primers plànols del conseller Blancafort al peu del canó i amb expressió tensa com si mai hagués anat de ventre. Bona feina del cap de premsa.
Quan semblava que es tancaria la connexió des de Figueres, la pantalla es va dividir en dos per donar pas a un darrer testimoni.
—Tenim en directe el conseller honorífic de la Societat d’Art Surrealista i màxim responsable de l’exposició retrospectiva que s’havia d’inaugurar aquest vespre, el senyor Humbert Galiana. Senyor Galiana, bona tarda.
—Bona tarda.
El Galiana manegant els mitjans a la seva conveniència. La vida seguia igual. L’Alberto premia els maxil·lars i pressionava els llavis alhora que un tic nerviós feia anar la cama amunt i avall com si cosís amb una màquina antiga.
—Hi ha novetats en la investigació, senyor Galiana?
—Em permetrà que els remeti a la roda de premsa que ha fet el cos de Mossos d’Esquadra, brillantment dirigit per la comissària en cap, l’Araceli Crous, i pel nostre honorable conseller, el Benet Blancafort.
—Temen que hi hagi més assassinats?
—Repeteixo, Ramon, em remeto al que el cos de Mossos d’Esquadra ha explicat.
Anomenar el presentador pel nom de pila evidenciava una relació propera davant l’audiència.
—Com creu que els pot afectar aquest contratemps?
—Jo crec que als amants de l’art i del meu bon amic Salvador no els farà res esperar uns dies per poder gaudir de les obres que excepcionalment venen a Figueres. Podrem gaudir d’El Crist de Sant Joan de la Creu, La persistència de la memòria, El gran masturbador i Retrat del meu pare. Obres cabdals del surrealisme i del mestre. A banda de dues noves pintures com són Simulacre de la nit i La lliure inclinació del desig. Vull dir, Dalí està per sobre de qualsevol fet desafortunat i espera tothom amb els braços oberts.
—El paio està fent publicitat en ple Telenotícies. —El caporal Ros escurava la darrera oliva de l’amanida de la Sandra.
—Tenen nova data per a la inauguració de l’exposició retrospectiva?
—Després de posar-me a disposició de les autoritats, puc dir que l’exposició retrospectiva dedicada al mestre s’inaugurarà, si no hi ha cap contratemps, el 18 maig, i que, com estava previst, finalitzarà el 28 de setembre, coincidint amb el quarantè aniversari de la inauguració del Teatre-Museu Dalí.
Les dotze hores posteriors a l’espot publicitari de l’Humbert Galiana en ple Telenotícies, l’Alberto, la Sandra i el Xavi van tenir els culs clavats a les cadires de la comissaria. Repassant els primers informes, revisant enregistraments dels comerços pròxims al Teatre-Museu i responent a una pila de trucades més pesades que mastegar sorra. Cada hora descarregava una mica més la bateria mental i, a les tres de la matinada, estava a un pas d’esgotar-se.
Quan l’Alberto arribava a casa feia hores que la Vicky ja havia engolit les pastilles per dormir. Lorazepam. Sense elles era incapaç d’aclucar l’ull. Se les fotia com l’aigua. Estava convençut que un dia se la trobaria planxada al llit. Era una drogoaddicta socialment acceptada.
Com sempre, va deixar l’arma al primer calaix del moble del rebedor. Entre els llibres de filologia de la Vicky i el seu fotimer de diccionaris de llengües eslaves. Txec, eslovac, polonès, rus, búlgar, serbi… Era de les poques coses que la seva dona encara es mirava amb un cert afecte. A la cuina es va preparar un entrepà d’allò més trist mentre la televisió feia pseudocompanyia amb la repetició d’un programa d’aquells que airegen les vergonyes de famosos de pacotilla.
S’havia acostumat a sopar sol. No recordava ni la darrera vegada que havia sopat a casa entaulat amb la Vicky, ni alguna cosa que no fos un entrepà. El Diví el deixaria una temporada sense golf i això l’ensopia. Era la seva única vàlvula d’escapament. La soledat del camp era balsàmica. L’olor de gespa, el so del pal colpejant la bola. Terapèutic. No pensar en res durant dues hores era molt. No pensar. No podria ser així sempre?
Quan tornava a casa, un clatellot li recordava com era tot abans. Quan el Marc hi era. Primer gatejant i després corrent, sempre l’anava a rebre amb un somriure que compensava qualsevol de les barrabassades que el dia li hagués pogut regalar. Darrere venia la Vicky. Un petó, una abraçada, un somriure i una infinitat de carantoines. Uns temps feliços. El fill mirava el pare en busca de totes les respostes i la Vicky l’admirava, se l’estimava. O això creia. Més tard va adonar-se que aquells havien estat els millors anys de la seva vida, i l’Alberto, burro d’ell, sense adonar-se’n. Cada dia mastegava l’amargor de no haver-los sabut gaudir. Sempre la feina per davant. Reunions, investigacions, interrogatoris, judicis, informes. I de cop i volta, el Marc no hi era. I la Vicky l’assenyalava amb el dit. A ell. El sergent que no deixava casos sense resoldre no va saber resoldre el seu. La tarda que el Marc va desaparèixer, casualment, havia sortit d’hora de la feina. Van anar plegats al parc i l’Alberto va tornar sol a casa. Encara podia sentir aquella esgarrifança quan va alçar el cap i no trobava el nen. Calia realment revisar aquell maleït informe una altra vegada? Un esglai des de la panxa fins als pulmons, fluixesa de cames, dificultats de parla. Ja no el va tornar a veure mai més, al Marc. Tot i les batudes pels voltants, tot i les guàrdies de nit i de dia, tot i gaudir dels recursos de la policia, no el van trobar mai, ni mai no van demanar cap rescat. Dir-ho a la Vicky va ser el pitjor. Plors, crits, ansietat. Horrorós. En algun racó del seu interior sabia que allò podia ser la més cruel de les venjances d’algun xoriço engarjolat. Traficants, proxenetes, polis corruptes, mafiosos, sicaris, els Charrúa. Hauria pogut ser qualsevol. I a partir d’aleshores, catifa vermella a l’infern. No saber res era el pitjor. El buit a casa era enorme. Gegant i silenciós. La Vicky no havia tocat la seva habitació. Ni un peluix. Res. En entrar encara li semblava sentir aquella olor de nen. L’olor del Marc. Per experiència, sabia que era millor fer-se a la idea que el seu fill era mort, però la Vicky s’hi negava. I ell, en el fons, també. La raó, la molt traïdora, li deia que era impossible que el Marc fos viu. Que se n’oblidés. Que tres anys eren massa. Però el cor era presoner d’una agra nostàlgia que es negava a acceptar la mort del seu fill. Com si a còpia de repetir-s’ho pogués arribar a ser mentida. La Vicky l’assenyalava permanentment per declarar-lo culpable. Els «si no l’haguessis perdut de vista al parc» i els «si fessis bé la teva feina» s’havien repetit una pila de vegades sota aquell sostre. Quantes vegades havia plorat a llàgrima viva assotat per la culpa. Al lavabo de la feina, al de casa, divagant pels carrers de Figueres, veient un pare i un fill passejant. I sol. Sempre sol. Maleït orgull. El divorci planava cada dos per tres i, sobretot al principi, el suïcidi era una opció més que temptadora. Un tret al cap amb l’arma reglamentària, un instant i l’eternitat, però mai no havia tingut prou pebrots. I, fet i fet, no era pas per deixar la Vicky sola. Sabia que en el fons era un covard.
Amb l’última queixalada a l’entrepà, l’Alberto va apagar el televisor i va deixar amb la paraula a la boca una rossa que airejava les intimitats d’un torero. Per una bona picossada d’euros venia el paquet complet: plors, despit i una carretada de tafaneries pujades de to. Va deixar el plat i el got a la pica. Rebentat com estava, es va allitar sense ni tan sols rentar-se les dents. En poques hores, sant tornem-hi, que no ha estat res. Hauria de torejar amb el cansament i una colla de Miures amb ganes d’assestar-li diverses cornades. Els antidepressius l’ajudarien. Sort en tenia.
El cafè del matí no esvaïa la nuvolosa d’un son enverinat. Els caporals Ros i Muntaner tot just havien pogut passar unes poques hores per casa, temps just per dutxar-se i mal descansar. A les nou tocades havien citat l’Aleksandr Ivanovich per inspeccionar el Teatre-Museu. Tancat, barrat i precintat per la policia. Xino-xano i amb caminar elegant, el coordinador de l’exposició es presentava a la cita.
Després de les encaixades protocol·làries, l’Aleksandr va guiar els caporals pels budells de la major creació surrealista mai ideada. A punt per a la inauguració, tot vestia de vint-i-un botons. La caporal Muntaner va distingir els quadres que lluïen a l’opuscle publicitari que el sergent li havia demanat el dia anterior. Les quatre obres repatriades i les dues d’inèdites eren les estrelles indiscutibles d’una mostra que respirava una perfecta combinació de pompa, glamur, surrealisme i mercantilisme. Durant el trànsit pels passadissos del Teatre-Museu, l’Aleksandr va explicar als caporals que el Galiana havia ideat la retrospectiva amb l’objectiu de suggerir a l’espectador com admirar l’evolució del surrealisme de Dalí i contemplar la seva creació en el seu temple. Segons pregonava a «Jo soc el surrealisme», dibuixos, escultures i pintures repassaven la trajectòria vital de Dalí des dels seus flirtejos amb el dadaisme fins a crear les imatges més famoses del surrealisme. El títol de l’exposició havia estat extret d’una frase del mateix Salvador Dalí. André Breton, en el seu moment el principal impulsor del surrealisme, va voler expulsar Dalí del moviment per les seves idees pròximes al feixisme. La resposta del mestre va ser «No podeu expulsar-me del surrealisme perquè jo soc el surrealisme!». I la frase va fer fortuna. I tant que en va fer. La retrospectiva reivindicava el paper de Dalí i la seva influència en la història de l’art.
L’escenari del Teatre-Museu va ser el lloc triat pels caporals per parlar amb l’Alexandr, a escassos metres de la tomba de Salvador Dalí. Al peu d’El torero al·lucinogen es van asseure en unes repapiejants cadires de fusta mentre un formigueig de mossos d’esquadra continuava l’escorcoll. El caporal Ros va mostrar una gravadora i el coordinador va donar el vistiplau assentint amb el cap.
—Aleksandr Ivanovich, trenta-vuit anys, nascut a Bor, Rússia, amb passaport rus número 9003238. Correcte? —va disparar el Ros.
—Correcte.
—Ens pot explicar quina és la seva feina aquí, senyor Ivanovich?
—Soc el coordinador de l’exposició.
—Qui el va contractar?
—El senyor Galiana. Ell i jo ens vam conèixer a Amsterdam. A l’exposició «De Matisse a Malèvitx» que es feia a l’Hermitage, d’allà, dels Països Baixos. Des d’aleshores tenim una bona relació. Fa temps em va oferir ser el coordinador d’aquesta exposició i ho vaig acceptar.
—Què implica ser coordinador?
—Es podria dir que soc la figura a l’ombra del comissari. El senyor Galiana pensa, jo executo. Si em permeten la comparació frívola, una retrospectiva, i més si parlem d’un mestre de la talla de Salvador Dalí, és com una superproducció de Hollywood. La figura del comissari seria el director de torn. Arriba al rodatge, s’asseu a la seva butaca i dona ordres. Acció! —va fer espetegar les mans imitant el gest d’una claqueta—. Però dies abans de l’arribada del director, algú ha preparat els escenaris, les càmeres, ha contractat els artistes, els tècnics, els maquilladors, els il·luminadors, el transport, la logística… Qui ho ha preparat tot perquè només que arribi el director digui «rodin» i s’emporti les medalles. Qui fa tot això possible és el coordinador, és a dir, servidor.
Tothom té un preu i qui ho negui és un mentider. Alt, baix, metàl·lic, sentimental o material. Ser en el moment adequat i en el lloc adequat era el de l’Alexandr Ivanovich. Poder estar al costat del Galiana coordinant l’exposició retrospectiva de propaganda daliniana compensava prostituir, temporalment, la seva visió sobre la missió que tenia l’art: difondre el coneixement, estimular la creativitat, generar debat i provocar una reacció en la crítica especialitzada envers l’artista. Una campanya publicitària entre notícies grogues no era precisament com actuaria, però qui no s’ha empassat alguna vegada els seus principis a la feina? Al llarg dels anys l’Alexandr havia après a gestionar de manera eficient la interacció amb els superiors. Escanejava actituds, manies, mirades i silencis, però, sobretot, fortaleses i debilitats. Amb la seixantena estrenada, el Galiana encara necessitava la seva dosi diària de metadona d’ego; així doncs, l’Alexandr no es complicaria pas la vida. Si el cap tenia en ment alguna collonada de l’estil «els millors quadres de Dalí només fins al setembre a l’exposició retrospectiva “Jo soc el surrealisme” al Teatre-Museu de Figueres, comissionat per Humbert Galiana» amb foto d’ell amb Dalí, doncs avall que fa baixada.
—Quines àrees de l’exposició té sota el seu control?
—De portes endins del museu, totes.
—Pot ser una mica més específic?
—Controlo des de les àrees de gestió de préstecs per les obres que venen d’altres museus, els lloguers, la seguretat i la logística fins a la premsa, la promoció i la política de preus. Tot, vaja. Es podria dir que soc el director general mentre aquesta empresa tingui vida.
—Aleshores, la seva feina aquí acabarà quan finalitzi la retrospectiva.
—La meva feina anirà força més enllà del dia que tanqui l’exposició al públic. El coordinador té un paper actiu en preparatius, inauguració, cloenda i desmuntatge. Mentre dura la retrospectiva, diguem que la feina és més monòtona.
—Quina seguretat ha previst?
—L’habitual. En referència a aquest tema els voldria dir que no soc nou en aquestes coses. He treballat en institucions museístiques de primer ordre com el Puixkin de Moscou i l’Hermitage de Sant Petersburg. Directors de reputació mundial com la Irina Antonova, la Marina Loshak o el Mikhail Piotrovsky els poden parlar de mi. Dit això, els diré que no m’he trobat mai cap mort a la porta del Puixkin ni de l’Hermitage en els meus anys allà. L’únic delicte amb el qual m’he trobat al llarg de la meva trajectòria va ser a la retrospectiva de Richard Hamilton al museu Reina Sofia de Madrid en què vaig col·laborar en representació de l’Hermitage. Un element de la col·lecció va desaparèixer.
—Es va recuperar? —va preguntar la Muntaner, encuriosida.
—En l’engranatge intern d’una retrospectiva hi participen poques persones; la direcció de la institució, el comissari, el coordinador, conservadors, restauradors, transportistes, il·luminadors i poc més. És per una qüestió de donar la primícia als mitjans de comunicació i, sobretot, de seguretat de les obres d’art que es manipulen. Pensi que és material protegit, patrimoni artístic que ens alguns casos està valorat en milions d’euros. En definitiva, una retrospectiva és un circuit reduït; per tant, la llista de sospitosos d’un acte delictiu també és reduïda. Al Reina Sofia de Madrid enxampar un dels transportistes va ser fàcil. —Va mirar la Sandra en resposta a la seva curiositat—. Tornant al cas que ens ocupa, fins avui tenia prevista seguretat permanent a l’interior del museu, però no més de la que ja es té normalment contractada. Estem parlant d’uns dels deu museus més visitats de l’Estat. Més d’un milió i mig de persones l’any. Com imaginava que els amoïnaria el tema de la seguretat, els he portat això.
L’Alexandr va entregar a la caporal Muntaner un totxo de folis enquadernats en espiral que pesaven com un mort.
—Què és això? La Bíblia en vers?
—El programa de seguretat de l’exposició. Aquí hi és tot. Hi trobaran fins al darrer detall: càmeres de seguretat, sensors de calor i fred, alarmes, portes i vitrines blindades, vigilància per circuit tancat de televisió, plans d’emergència i de seguretat, centrals d’alarma, sistemes de comunicació i d’aïllament, control d’accessos i d’aforament, control d’entrada i sortida de material…
—D’acord, d’acord, d’acord. Pari, pari —va tallar el Ros—. I fora del museu?
—Els voltants del museu són competència del cap de seguretat. Evidentment, poden parlar amb ell quan vulguin. Jo, sobre aquest tema, no tinc ni veu ni vot. De tota manera, els diré que la seguretat a fora no és permanent. Hi ha guàrdies que van fent rondes. Les càmeres, això sí, pentinen el perímetre de l’edifici tot el dia. Aquí tenen les gravacions de totes les càmeres de seguretat del darrer mes. Des del 12 d’abril fins avui, 12 de maig. Les vint-i-quatre hores de cada un dels trenta dies.
L’Alexandr va allargar el braç cap a la Sandra per entregar-li un llapis de memòria. Més feina de visionat.
—Veig que ho té tot controlat, Aleksandr.
—Ho procuro.
—Qui creu que pot haver fet una cosa així?
El rus va passejar-se la mà per la barba. La seva complexió aparentava estar edificada a base d’una vida sana. Pensatiu, semblava estudiar les rajoles. Després d’uns segons de silenci, va respondre.
—Saben, en el mercat de l’art hi ha moltíssims interessos econòmics. I sobretot molta merda. Molta. No s’ho poden ni imaginar. A banda de les drogues i les armes, el de l’art és el mercat més gran i menys reglamentat del món. Quantes estructures del crim organitzat blanquegen diners a través de venerables filantrops que en realitat són homes de palla? És molt fàcil per a la ‘Ndrangheta, la Camorra o la màfia xinesa muntar un sidral com aquest. Si a aquesta gent se’ls toca els ous, no s’hi posen pas per poc. Però què he d’explicar-los a vostès, que són polis. Jo només puc especular. A mi em pregunten qui ho pot haver fet? No en tinc ni idea.