La matinada del 12 d’abril del 1977 van detenir els meus pares, Rodolfo Jorge Axat i Ana Inés della Croce, a La Plata, capital de la província de Buenos Aires, i els van traslladar a un camp de concentració situat als afores de la ciutat. Hi ha testimonis que van sobreviure i els van veure amb vida; però, a partir de l’agost del 1977, ja no es va saber res del seu destí. Ningú més els va tornar a veure, ni tan sols se’ls van creuar.
Se’ls va empassar la terra. Ni una dada, ni un registre que pugui donar fe del que els va passar des d’aleshores. Actualment formen part dels milers de desapareguts a l’Argentina com a conseqüència del seu darrer cop d’estat, desencadenant d’una dictadura que va durar des del 1976 fins al 1983. Quan van detenir els meus pares de matinada, jo hi era —tot i que només tenia set mesos—; la meva àvia i la meva tieta no es van separar en cap moment del meu costat mentre encaputxaven i reduïen els meus pares amb manilles i se’ls enduien.
Sé que l’escena va ser molt violenta; van destrossar tot el mobiliari de la casa, van robar objectes de valor, cridaven i donaven ordres com bojos, fet que posa de manifest que els qui actuaven d’aquesta manera podien haver estat policies i militars que seguien un procediment establert des d’instàncies més altes que es caracteritzava per ser brutal.
La meva família va emprendre diverses accions legals; entre elles, habeas corpus[1] i denúncies penals; i es van iniciar diferents judicis contra l’Estat, però tot va ser debades. No es va poder avançar en el descobriment de la veritat. La dictadura militar protegia els perpetradors dels crims, i els jutges —la gran majoria— feien els ulls grossos, encobrien els casos i rebutjaven els recursos legals. Els desapareguts no van ser localitzats mai i, com deien les Madres de la Plaza de Mayo, no se’ls havia de considerar morts, perquè mai no se’n van trobar els cossos. Són i continuaran sent desapareguts.
No fa gaire, el 1985, una vegada recuperada la democràcia, es va iniciar el judici a les juntes militars durant el govern de Raúl Alfonsín, moment en què van ser condemnats els màxims responsables militars. Però no es va poder arribar fins a la cadena de comandaments inferiors. Diverses revoltes castrenses van posar en escac el govern civil i van impedir que es fessin més judicis. Es va imposar la promulgació de lleis que reconeixien de manera automàtica i genèrica l’obediència deguda de tots els subordinats que van cometre crims, i la llei de punt final, que posava fi als judicis.
Es va haver d’esperar fins a l’any 2006 perquè el Tribunal Suprem argentí habilités la reobertura dels judicis per delictes de lesa humanitat a cada jurisdicció, i es poguessin reconstruir i jutjar els fets succeïts. En el cas de les denúncies interposades per la meva família, que havien estat arxivades, després de gairebé trenta anys van ser rescatades de l’oblit, i es van poder reprendre les investigacions. Recentment, l’any 2013, això va conduir a l’enjudiciament i condemna dels autors d’assassinats i desaparicions, entre elles les de Rodolfo Jorge Axat i Ana Inés della Croce.[2]
Molts dels acusats, sobretot aquells que van tenir altes responsabilitats policials, no van arribar a seure mai al banc dels acusats perquè, després de tant de temps, la mort els va arribar de manera natural. Aquests casos, per tant, van quedar impunes com a conseqüència de les lleis que havien interromput els judicis a temps, de tal manera que les víctimes ens quedem amb la sensació que alguns han acabat eludint l’acció de la justícia.
Però de vegades la història és més complexa, perquè, com acostumava a dir Jorge Luis Borges, a la realitat li agraden molt les simetries i els lleus anacronismes. I així és com un dia va aparèixer aquest llibre, que s’inscriu com a troballa o raresa del destí en el marc del que he anat explicant. En el cas dels meus pares hi ha diversos botxins o victimaris que no van arribar a ser jutjats mai, i un d’ells podria ser el destinatari d’aquesta carta escrita per l’Alex.
Suposo que al lector no li passarà per alt que les víctimes i els botxins de vegades tenen encreuaments incerts, de tipus laberíntics, per continuar amb Borges. I aquest llibre els té des que els senders es bifurquen cap a la història de la seva pròpia autora: l’Alex, una jove i prometedora fiscal de Catalunya que es va estar preparant i capacitant durant anys en temes de lesa humanitat i que, un bon dia, en un dinar familiar, s’assabenta de passada del nom d’un familiar seu que va viure a l’Argentina i que va tenir alguna cosa a veure amb la dictadura d’aquell país. Però quin vincle els unia? Era un criminal dels que ella s’havia dedicat tota la vida a investigar? Potser un genocida?
Llavors l’Alex entra en una espiral per esbrinar qui era realment aquell personatge. El que per a la seva família era una simple anècdota que de sobte sortia a la llum, per a ella era una pregunta sobre la seva identitat. ¿Casualitat o destí, on estava escrit que tot el que ella havia fet i investigat fins al dia que es va assabentar d’aquest vincle podia tenir a veure amb aquell cognom amb el qual estava agermanada per la sang: Tabernero?
Calia descobrir el misteri que implicava la interpel·lació del seu llinatge intern, el de sang, la pregunta per haver arribat a fiscal i el seu rol de protegir les víctimes: quin vincle té l’Alex, una defensora de les víctimes, amb aquell possible perpetrador, victimari, amb aquella empremta fosca que formava part de la genealogia de la seva família?
Les voltes de la vida van fer que Reinaldo Tabernero, sotscap de la Policia de Buenos Aires durant la dictadura militar, morís abans de poder ser jutjat. Si hagués estat viu durant aquell judici que va tenir lloc a La Plata el 2013, Tabernero podria haver estat declarat culpable com a autor mediat de diversos crims. Un dels escenaris possibles és que hagués acabat condemnat per considerar-se que la posició que ocupava en l’estructura de poder (com a número dos) li oferia autoritat sobre tots els operatius de segrest que es duien a terme en el cercle de la seva influència; així, hauria pogut ser declarat culpable del segrest dels meus pares Rodolfo i Ana Inés, el qual es va produir a poques illes de cases de la prefectura, lloc des d’on Tabernero supervisava i on s’havia muntat un despatx al costat del general Ramón Camps.
El coronel té qui li escrigui. I no és una missiva que es demora; sorgeix com a urgència i interrogació. Perquè aquesta carta al coronel Tabernero, a més d’interpel·lar-lo, és una rendició de comptes amb el seu passat. L’Alex li explica què va passar després que ell morís. En el fons es tracta d’una recerca generacional i un intercanvi en el sentit del que és just en els llegats de la memòria social i individual, com a encreuament.
L’Alex insistirà que no escriu com a fiscal, ja que ha preferit deixar de banda aquesta investidura per cedir el lloc a la dona, investigadora, viatgera, ciutadana i —en última instància— familiar d’una persona que va morir presa, investigada per crims de l’última dictadura militar argentina. I amb això demostra que es poden exorcitzar els fantasmes d’un mateix, alhora que es dona a les víctimes un sentit per a aquesta història. Demostra que hi ha alguna manera de sanar alhora que es descobreixen els camins de la identitat pròpia.
JULIÁN AXAT
City Bell, La Plata, Buenos Aires
Setembre del 2025
Aquest llibre no és un judici. Tampoc no és una opinió.
És una carta. Una carta que adreço a un familiar que no vaig conèixer, en la qual expresso la inquietud que em va produir el fet d’assabentar-me tard de la seva existència, i l’impacte emocional que m’ha suposat el fet de llegir el que figura escrit sobre ell en resolucions judicials, retalls de premsa i altres documents que estan a l’abast del públic. Una carta en què narro la culminació d’una cerca que acaba a l’Argentina, on he intentat aproximar-me a un país i a una època.
En aquesta carta plantejo més interrogants que no pas conclusions, i ometo conjectures amb relació a fets no jutjats. L’únic propòsit d’aquestes línies és canalitzar una necessitat: la meva necessitat de saber, d’expressar i de curar la ferida que neix d’una incertesa de la qual sé que no em deslliuraré mai.
No em proposo dur a terme una reconstrucció historiogràfica. Tampoc no tinc intenció d’esbossar el retrat personal de ningú.
Escric aquesta carta a un coronel amb qui comparteixo sang i cognom. Un coronel de l’exèrcit argentí que va ser sotscap de la Policia de la província de Buenos Aires l’any 1977. Un coronel que va acabar investigat per crims comesos durant l’última dictadura militar argentina, i que va morir en presó preventiva, abans de ser jutjat per un tribunal.
Aquesta carta també s’atura a les portes del judici. No pot anar més enllà, ni crec que ho hagi de fer. Res del que reflecteix pretén expressar una predicció de quin hauria estat el resultat del seu procés. Em referiré al coronel únicament per mitjà d’informació pública en què és mencionat de manera expressa. Deixaré de banda suposicions, deduccions i episodis que van aflorar en el context de converses privades.
Soc fiscal. Però aquesta carta l’escriu l’Alex.
Barcelona, agost del 2025
El primer cop que vaig saber de tu, no m’ho vaig acabar de creure. Suposo que, senzillament, formaves part de la llarga tradició de silencis de la família.
Hivern del 2013. Jo acabava de tornar de fer una estada de màster a Londres i vaig posar-me a explicar, en un dinar familiar a Barcelona, que havia estat escrivint sobre l’ordre de detenció de Pinochet. M’havia semblat interessant el debat jurídic que aquest episodi havia generat l’any 1998 precisament a Londres, al voltant de qüestions com ara l’abast de la jurisdicció universal, les obligacions dels estats davant dels crims internacionals, i la pèrdua d’immunitat dels caps d’estat en cas de la comissió de determinats delictes greus, com ara les tortures. La idea clau era que la protecció diplomàtica podia tenir límits, que hi havia crims tan greus que demanaven justícia per sobre de qualsevol interès geopolític, i que comportaven una responsabilitat de la qual no es lliuraven els comandaments de l’exèrcit per fets comesos en mans dels seus subordinats.
—Doncs tu tens família a l’Argentina. Fa anys se n’hi va anar un dels oncles de La Rioja. Un dels seus fills es va fer militar, i més tard va tenir problemes d’aquells amb la justícia.
«Família a l’Argentina».
«Militar».
«Problemes d’aquells».
Silenci a taula. Pregunto per tu, i ningú em respon. Noto que fan veure que no em senten. Es talla la conversa, i ràpidament es canvia de tema. M’aixeco, i vaig a buscar el portàtil. Poso «Tabernero militar Argentina» a Google. I surt el teu nom. És el primer cop que el llegeixo. Apareixes en una notícia de l’any 2006:
PIDEN QUE SE INDAGUE A DIEZ REPRESORES
POR GENOCIDIO
[…]
Organismos de derechos humanos pidieron hoy a la justicia federal de La Plata que indaguen por el delito de genocidio a 10 represores detenidos y procesados por violaciones a los derechos humanos, cometidas durante la última dictadura militar en una comisaría platense que funcionó como centro clandestino de detención.
Se trata de los represores Miguel Etchecolatz, Reinaldo Tabernero, Rodolfo Campos, Osvaldo Sertorio, Rodolfo González Conti, Juan Fiorillo, Horacio Elizalde Luján, Carlos «el Oso» García, Domingo Almeyda y Luis Vicente Patrault.
Estos expolicías y militares están acusados de más de un centenar de casos de torturas y desaparición de personas alojadas en la Comisaría 5.ª de La Plata.[1]
Genocidi. Tortures. Desaparicions. I el meu cognom. El nostre cognom. De cop sento un nus a l’estómac només de pensar en la possibilitat que aquest coronel fossis tu, i que fos cert el que diu la notícia, i que poguessis haver tingut responsabilitat en més d’un centenar de casos de tortures i desaparicions.
—Es deia Reinaldo?
Aleshores es produeix un nou silenci a taula, encara més incòmode que l’anterior. Aquest segon silenci durarà dotze anys. Dotze anys en els quals continuaré preguntant per tu de tant en tant, sense que ningú em confirmi res ni m’aporti cap mena d’informació. Dotze anys sense entendre el perquè d’aquell comentari aïllat, si ningú estava disposat a continuar parlant del tema.
Amb el temps, vaig arribar a pensar que aquell comentari havia partit d’una confusió, o fins i tot que jo l’havia pogut entendre malament. Es podia tractar d’una simple coincidència pel que fa al cognom. Anteriorment, mai ningú havia mencionat que tinguéssim família a l’Argentina, i tampoc ningú ho va fer en els anys posteriors.
Quin sentit tenia continuar donant-hi voltes? Vaig enterrar-ho a la memòria. En part per inèrcia, en part per decisió pròpia. I tot va romandre igual que abans de seure a taula aquell dia quan vaig tornar de Londres.
Durant aquests anys de silenci sobre tu a Barcelona, faré una cosa que, inconscientment, m’acabarà apropant al país i a l’època que vas viure, a l’Argentina del 1977. Una cosa sense la qual avui no t’estaria escrivint aquesta carta. Un cop ofegat en el meu record aquell primer comentari sobre tu, definiré i perseguiré la meva vocació: convertir-me en fiscal per lluitar contra la impunitat dels delictes més greus que es poden cometre contra les persones.
«Problemes d’aquells».
Reculem uns quants anys. Vull que entenguis la sensació que em va provocar conèixer els càrrecs que et van acabar imputant, i el motiu pel qual t’escric aquesta carta. Massa coincidències per no veure-hi històries entrellaçades en diversos punts, cercles que semblen tancar-se malgrat no haver coincidit ni en l’espai ni en el temps.
Vaig decidir estudiar Dret quan era alumna de secundària, el primer cop que vaig sentir a parlar dels judicis de Nuremberg. Devia ser pels volts del 2007, quan jo tenia setze anys. Em va fascinar la idea que una colla d’estats sobirans s’haguessin posat d’acord per «jutjar els dolents», més enllà de qualsevol frontera. Per primer cop, la comunitat internacional havia assolit un consens en matèria de justícia: determinats crims, per la seva atrocitat, eren i havien de continuar sent una línia vermella innegociable. Cap aparell de poder, cap bandera, podia servir de refugi per als arquitectes d’una massacre. Ja tenia tema per al meu treball de recerca de batxillerat. I tutora: l’Eugenia, la meva professora de francès, que encara avui em recorda com d’important va acabar sent aquell projecte per a mi a l’hora de decidir què volia fer en el futur.
En aquella època vaig veure la pel·lícula Nuremberg (2000), d’Yves Simoneau. Em va encantar la interpretació que va fer Alec Baldwin del fiscal nord-americà Robert H. Jackson, i em va quedar gravada a la memòria una frase del seu discurs inicial, durant l’obertura dels judicis, el 21 de novembre del 1945: «La civilització no pot permetre’s ignorar aquests crims, perquè, si es tornessin a repetir, no sobreviuria».[1] Vaig imaginar-me com seria fer un al·legat així davant d’un tribunal, i davant d’acusats com els que seien al banc dels acusats a Nuremberg.
Avui trobo força paral·lelismes entre els judicis de Nuremberg i el judici a les juntes militars que hi va haver a l’Argentina l’any 1985, en el qual es va jutjar Videla i altres responsables de la dictadura militar del país entre el 1976 i el 1983. Cap dels judicis s’hauria celebrat sense que abans s’hagués consolidat un clima polític favorable. En tots dos casos es va haver d’optar per jutjar una mostra representativa d’alts càrrecs i, necessàriament, es va estudiar la responsabilitat dels comandaments per privacions il·legals de llibertat i tortures comeses pels inferiors jeràrquics. La responsabilitat per uns crims planificats que materialment executaven uns altres. El càstig als qui manaven, encara que no tinguessin taques de sang ni a les mans ni a l’uniforme. El càstig als qui ordenaven, acceptaven, o, senzillament, sabien i no feien res per evitar-ho.
Als judicis de Nuremberg es va citar com a precedent la sentència per la qual es va condemnar el comandant Peter von Hagenbach, de Borgonya, l’any 1474, pel fet de no haver impedit assassinats i violacions comeses pels seus subordinats.[2] Aquest cas es va considerar el primer reconeixement internacional de l’obligació dels comandaments d’evitar que els seus soldats cometin delictes, i el primer cas documentat en què un tribunal va rebutjar l’argument d’haver actuat en compliment d’ordres. En la seva defensa, Von Hagenbach va al·legar que ell només havia seguit les ordres del seu superior immediat, Carles I, duc de Borgonya, popularment conegut com «el Temerari».[3]
A Nuremberg es va establir que el fet d’haver comès crims en compliment de l’ordre d’un superior, malgrat poder atenuar la responsabilitat penal d’un militar, no l’excloïa del tot. Un dels procediments que van seguir al judici principal de Nuremberg va ser el cas dels Einsatzgruppen, també coneguts com «equips mòbils de matança» —unitats de les SS i de la policia alemanya durant el Tercer Reich—.[4] En aquest judici, es va sentenciar:
L’obediència d’un soldat no és la d’un autòmat. Un soldat és un agent amb capacitat de raonament. Ni respon ni s’espera que respongui com ho faria una màquina. Representa una fal·làcia l’assumpció generalitzada que d’un soldat s’espera que faci tot allò que li ordenin els seus superiors…[5]
Aquesta premissa va ser fonamental en un dels casos en què vaig acabar treballant uns anys més tard a la Haia, on es debatien precisament els límits de l’obediència militar i la responsabilitat dels alts comandaments de l’exèrcit davant la perpetració de delictes per part dels seus subordinats.