—Quant temps em queda?
—Ets el millor cardiòleg que conec, Jesús. Ja en saps la resposta.
—I tu, a banda de ser la meva amiga, ets la millor cirurgiana cardiovascular que conec. Vull saber la teva opinió. Quan creus que entraré en codi zero?
La pregunta era d’aquelles que costaven de respondre, però la Carla Sala sabia que ell volia que fos sincera, no calia que aplanés el terreny perquè la bufetada fos més suau.
—Calculo que et deuen quedar uns deu mesos. Un any, a tot estirar. En cosa de poc temps començaràs a fer una baixada important.
—És el que m’havia imaginat, sí.
—Has d’estar preparat. I resar perquè arribi un donant.
—No crec en Déu, jo. Ni tampoc en la sort, ja ho saps.
—Doncs hauràs de creure en la ciència, Jesús.
—Quin remei… I he hagut de saber-ho precisament avui.
—No és el millor regal d’aniversari, la veritat. Per cert, per molts anys.
—Per molts? De moment, per un. O per deu mesos.
El Jesús Maria Barceló va donar per acabada la conversa i, com era habitual en ell, va penjar el telèfon sense acomiadar-se. El silenci va caure com una llosa i el no-res va atrapar-lo una bona estona; va mantenir la mirada fixa en un punt indeterminat del seu ampli despatx de la planta noble de l’Institut Cardiològic Internacional de Barcelona (ICIB).
El compte enrere havia començat.
El seu llavi leporí, protagonista de tantes befes al llarg de la vida, va començar a tremolar, fins que un plor lleu va esquinçar-li la cara i les llàgrimes li van lliscar galtes avall.
Necessitava un donant de cor. Per nassos, algú havia de morir perquè ell visqués. Si no, es publicaria el seu obituari i directe cap al cementiri.
Un bon bany de realitat, l’horitzó més malparit que un es pot imaginar. La vida se’n podia anar ben ràpid pel desguàs. Dotze mesos (o deu, ves a saber) són un espetec de dits que, quan te n’adones, ja han passat. Un final proper és una font que brolla angoixa a raig i de la qual ningú no pot escapar. I qui no ho vegi així és que no és d’aquest món.
Un sospir va actuar a mode de clic imaginari per rescatar-lo de les suposicions sobre el futur i tornar-lo al present, al dia del seu aniversari. Va eixugar-se les llàgrimes amb els punys de la camisa i va esbufegar un parell de vegades com qui vol donar-se ànims.
Amb la vista va pentinar un fotimer de regals que li havien fet arribar; tots ben exposats sobre la taula. Cinquanta anys no es fan cada dia, i amics, coneguts, saludats i també alguna autoritat volien quedar bé amb el considerat millor cardiòleg del món. Una eminència. Un referent. Un mestre de mestres, ara mateix, condemnat a mort.
Un cardiòleg que necessita un cor. Que n’és, de capritxosa la vida, quan vol.
Entre els presents escampats sobre la taula, n’hi va haver un que li va cridar especialment l’atenció. Era rectangular, d’un pam d’alçada i uns tres de llargada. Estava embolicat amb paper de xarol vermell, força llampant, i rematat amb un llaç daurat. Tot plegat molt cridaner; com a ell li agradava. Semblava fet a mida.
Malgrat les males notícies, es va permetre esbossar el seu somriure desfigurat, aquell moviment dels llavis amb què sempre havia hagut de carregar davant del mirall.
Va desfer el llaç i va retirar el paper de xarol amb la delicadesa d’un pianista i l’emoció d’un nen. La capsa era metàl·lica, d’argent mat i freda al tacte, i estava tancada hermèticament. Va obrir-la i un mastegot de putrefacció repulsiva va acarnissar-se amb el seu olfacte enfilant-se-li fosses nasals amunt. Quan va veure aquell contingut tan macabre, un esglai va recórrer-li cada centímetre de l’espinada.
Nàusees, mareig i, després, el bressol d’un vaivé fins que la visió va fer una fosa en negre. Tot seguit, va perdre la consciència i va desplomar-se sobre la cadira del despatx.
«Feliç aniversari, Jesús. Benvingut a la realitat», deia la targeta que acompanyava el regal.
Quedaven per follar un cop a l’any. Un i prou. Un dia, en un hotel, sempre el mateix, reservat d’un any a l’altre. Es preguntaven com els anava la vida, tot just es posaven al dia, i anaven per feina. Els altres tres-cents seixanta-quatre dies de l’any no es dirigien la paraula. Ni xarxes socials, ni un whatsapp, ni una trucada ni un bon Nadal. Ni, per descomptat, un t’estimo. Res. Les seves vides ja eren prou complicades per ni tan sols considerar a fotre’s en aquell jardí. La parella, els fills, les hipoteques (les signades amb el banc i les signades amb la vida) eren un llast massa pesant. Sense aquest equipatge tot hauria sigut infinitament més còmode. Però qui sàpiga canviar el passat que expliqui com es fa.
És fàcil penjar-te de la persona amb qui t’entens follant, i ells dos s’hi entenien molt bé, al llit. El nivell de compenetració era absolut, sense fissures. Aquell era, sens dubte, el dia més esperat de l’any. Després, en dosificarien el perfum del record durant els onze mesos i vint-i-nou dies d’espera fins a la propera cita.
Feia estona que eren a l’habitació i, coneixent-se com es coneixien, tots dos sabien que estaven a punt. Tanmateix, ben aviat van començar les sorpreses, i el mòbil de l’Omar va sonar amb insolència, més de l’habitual.
—No l’agafis, no l’agafis.
Les paraules de la Gabriela, entre gemecs, tenien el to d’una súplica i el rerefons d’una ordre.
No.
Ara, no.
Avui, no.
No fotem.
El telèfon, tossut, continuava reclamant atenció, percudint amb aquell timbre emprenyador com ell sol. L’Omar sentia com una espiral de mala llet s’anava enfilant dins seu, i amb tota la raó del món; feia un any que esperava aquell moment. Un fotut any i el mòbil del dimoni l’estava esguerrant. Tenia la Gabriela cavalcant sobre seu, gemegant, amb la boca esqueixada i aquells pits que li feien perdre el nord botant amunt i avall. Això no es fa, home. Coi de mòbil, coi de feina.
—Merda! Hòstia!
L’Omar va sortir de dins la Gabriela i va aixecar-se d’una revolada per respondre la trucada.
Assegut, a la punta del llit, escoltava i assentia amb cara de males puces. Ella se’l mirava amb neguit, intuint que una mala notícia estava a punt d’esguerrar la cita.
Al cap d’uns minuts, finalment, l’Omar va penjar. No sabia com dir-ho. No volia que la Gabriela s’emprenyés, que se sentís menystinguda, que pensés ves a saber què. Li feia pànic pensar que la propera trobada ja no arribés mai més. Però a la feina hi havia hagut canvis i era moment de lluir perfil baix; havia de tenir paciència i esperar que el temporal amainés. Mentrestant, calia empassar-se algun gripau. Aquell, però, era de llarg el més gros.
—He de marxar. Ho sento. Ho sento. Ho sento moltíssim. —L’hi hauria repetit un milió de vegades perquè li quedés ben clar.
—No fotis… És un cop l’any, Omar. És avui.
—Ho sé, hòstia. No em van voler canviar la guàrdia. En fi…, ja et pots imaginar com va, això.
—Sí, sí. No passa res. De debò. —Ho deia de tot cor. Quan abaixava la guàrdia, la cara de la Gabriela era el mirall del que sentia—. Un mort, suposo.
—Tres, de fet.
Tres cadàvers. D’una tacada. L’instint va fer que la Gabriela obrís els seus ulls foscos com taronges; la mirada que li retornava l’Omar, en canvi, era tendra i, per què no dir-ho, amb un punt de desesperació. No podia creure’s que hagués de deixar-la allà, tota nua, i esperar un any més per tenir-la entre els seus braços. Sentia un no-sé-què a la boca de l’estómac, entre bonic i angoixant. Un any era molt de temps. Un Nadal, uns grans de raïm, un Carnaval, una Setmana Santa, un Sant Jordi (sense rosa ni llibre, és clar), una declaració de la renda, una revetlla de Sant Joan, un estiu, un tornar a la normalitat al setembre, una Castanyada i un pont de desembre. No volia esperar tant per tornar-la a veure, i l’Omar sabia com aconseguir-ho.
—Saps el doctor Barceló?
—El de l’ICIB? El que és cap de Cardiologia de l’Hospital Sant Jordi?
L’Omar va fer que sí amb el cap, i després va deixar anar un esquer farcit d’informació amb extra de picardia.
—Ha rebut una cosa i he d’anar a inspeccionar-ho.
—Una cosa?
—Una capsa, un regal d’aniver…
—D’aniversari?
—Va, va, ja saps que no puc parlar.
Malgrat que, murri ell, no hagués completat la paraula, ja se sap que, si a una periodista li dones un dit, t’agafa tot el braç. I d’això es tractava, de fet.
—Però ell… està bé?
—No m’estiris la llengua, Gabriela.
—Hi ha cadàvers. Tres, has dit.
—Més o menys.
—Què vol dir més o menys? Hi ha cadàvers, o no?
—De fet, en algun lloc, n’hi ha tres.
—Tio, no et segueixo, la veritat.
—T’ho explicaré si em promets que tornarem a quedar. Abans que passi un any, vull dir.
La Gabriela va fer un llarg silenci. Allò suposava trencar el pacte amb tot el que podia implicar. L’àngel i el dimoni, la feina i el plaer, el cor i el cap, el voler i el poder. Les punyeteres contradiccions d’aquest viatge agredolç que és la vida. Finalment, mentre es vestia, la Gabriela va assentir amb un mig somriure, gest amb el qual l’Omar va interpretar que segellava el tracte.
—Ha rebut una capsa de regal amb tres cors humans.
—Hòs-ti-a.
—Bèstia, eh?
—Digues, digues… Què més?
—Com que què més? Els periodistes no en teniu mai prou, o què? T’he deixat a mitges, però t’he donat una bona exclusiva per al diari. No et queixis, va. Si vols saber-ne més, haurem de tornar a quedar.
Fent equilibris entre les ganes de dir-li que perdia les calces per ell i la covardia de fer descarrilar la seva vida amb el Kilian, la Gabriela, desfent-se per dins, va deixar-se abraçar. Era exactament aquell lloc, entre els braços de l’Omar, on sempre voldria ser. Maleïdes hipoteques.
En la clandestinitat de l’habitació, van abraçar-se amb força. Sempre ho feien en el moment d’acomiadar-se; mai no se sabia quan podria ser el darrer cop. Fora d’allà actuaven com dos desconeguts. Per molt que els dolgués. Un pacte era un pacte. Un pacte per a una vida més fàcil, més còmoda, més trista.
L’Omar va marxar a correcuita cap a l’Institut Cardiològic Internacional de Barcelona a fer la inspecció del regal d’aniversari del Jesús Maria Barceló. Va tancar la porta darrere seu i la Gabriela va quedar-se sola a l’habitació de la quinzena planta de l’AC Hotel Barcelona Fòrum. Allunyat del centre, dels barris respectius i de les feines respectives.
Va deixar anar un llarg sospir que combinava un bon garbuix de sentiments contradictoris: emoció, frustració, il·lusió, pena i excitació a parts iguals.
Va contemplar el llit, tot desfet; encara hi percebia l’olor de l’Omar. El seu cap va traslladar-se a tot just feia una estona, en plena acció mentre es devoraven amb la mirada. Aquells pensaments la metrallarien en endavant.
Va acabar de vestir-se i, quan va estar a punt per anar-se’n, la seva part més racional va aflorar. Mirant per la finestra de l’habitació —un balcó amb vistes al litoral barceloní i al barri de la Mina—, va marcar un número i va acostar-se el mòbil a l’orella. Després d’un parell de trucs, van despenjar.
—Deixa el que estiguis fent i ves a l’Arc de Triomf —va dir la Gabriela—. Anem a l’Institut Cardiològic Internacional de Barcelona. Ens trobem allà. Val la pena, creu-me.
L’Omar va aparcar el cotxe patrulla davant el complex sanitari Antoni Gaudí; un mastodont de seixanta-cinc mil metres quadrats, projecte estrella del govern de la dècada anterior i que havia de pal·liar, van dir aleshores, l’asfíxia crònica que patia el sistema públic de salut. La realitat, maleïda sigui, va acabar sent una altra i va demostrar que potser calia alguna cosa més: més metges, més sanitaris i més recursos per poder fer més investigació.
El complex sanitari albergava l’Hospital Sant Jordi, el Centre Nacional de Recerca Biomèdica i l’Institut Cardiològic Internacional de Barcelona. Un lloc d’aquells que per a un polític feia de bon inaugurar per treure pit i incloure’l com a actiu de pes en la campanya electoral següent per esgarrapar vots.
Una zona enjardinada donava la benvinguda al complex que acollia les tres institucions. De dreta a esquerra: el Centre Nacional de Recerca Biomèdica (sembri avui i reculli ves a saber quan), l’Hospital Sant Jordi (públic i de referència) i l’ICIB (privat i també capdavanter).
Privilegis de conduir un cotxe dels Mossos, l’Omar va aparcar al bell mig de la vorera. Amb el motor aturat, arribava el ritual; va assegurar-se que tots els reguladors del panell de control estiguessin tombats a l’esquerra: el de l’aire condicionat, el de la calefacció i el del conducte de la ventilació. Després, les reixetes de la ventilació cap avall, els para-sols recollits i el retrovisor centrat. Va revisar-ho una, dues i fins a tres vegades. Amb tot a lloc, va quedar-se tranquil i va endinsar-se en els jardins que donaven accés al complex, on pacients i sanitaris formiguejaven aliens al regal d’aniversari que una eminència de la cardiologia havia obert aquell matí.
Va travessar l’exterior i va arribar a l’entrada de l’ICIB. Era gran, amb aire futurista i portes de vidre logotipades. Un cop dins, ascensor i cap amunt fins al sisè pis. L’últim. Els poderosos, com sempre, a dalt, i el populatxo, com sempre, a baix. Hi ha coses que no canviaran mai.
Un dring i les portes van obrir-se. Després d’haver hagut de passar entremig de la gentada que hi havia d’un costat a l’altre del complex sanitari, el silenci sepulcral de la planta principal de l’ICIB li va semblar un contrast enorme. El lloc, ampli i fastuós, tenia una gran recepció d’entrada, llum natural, sofàs de pell, plantes exòtiques i mobiliari d’estil escandinau amb el qual es devien haver gastat una bona calerada. A l’ala dreta de la planta hi havia diverses portes que donaven accés a despatxos i sales de reunions. A l’ala esquerra, una gran vidriera amb unes vistes privilegiades sobre el parc de la Ciutadella.
Assegut en un dels sofàs, l’Omar va reconèixer el Jesús Maria Barceló. Més enllà de l’ensurt pel regal, comprensible, va pensar que estava molt canviat des de la darrera vegada que l’havia vist a la televisió. Va ser quan l’Antoni Bassas va entrevistar-lo al programa La Marató de TV3 dedicat a les malalties cardiovasculars. No feia pas tant de temps, però estava força més prim i demacrat. Mostrava unes bosses liloses sota els ulls i una barba canosa de tres dies que no casava gaire bé ni amb el mostatxo platejat ni amb els pocs cabells esclarissats que encara li poblaven part del cap.
Assegut amb el Jesús, hi havia la caporal Sandra Rovira, de la Divisió d’Investigació Criminal, que tot just començava a prendre-li declaració.
—Com es troba, doctor Barceló?
—Millor. Millor, gràcies. Ha vingut un company del Sant Jordi i ja m’ha explorat. Tot bé. Un desmai. L’impacte, suposo. Avui està sent un dia molt estressant.
Els de dalt havien decidit enviar els peixos grossos des d’Egara per investigar el cas. Al Complex Central dels Mossos d’Esquadra, Egara en l’argot, hi havia l’elit de la investigació criminal. Els que manaven es prenien l’assumpte del regal ben seriosament.
Mentre el Jesús continuava prestant declaració, l’Omar va identificar-se a un dels agents.
—Hi ha novetats de la sala de comandament?
—No.
—On és?
—Allà —va dir assenyalant el despatx del Jesús.
L’Omar va disfressar-se amb la indumentària de batalla habitual de la Científica: granota, guants, mascareta, peücs i tots els patracols de sempre. Abans d’entrar al despatx no va poder estar-se de preguntar indirectament per què l’havien avisat a ell.
—I el Xavi Garriga i la resta?
—Ocupats. És que no has vist les notícies? Han pelat un matrimoni a cops de destral en un pis de la zona alta. On has estat durant el dia?
L’Omar va fer petar la llengua en un clar senyal de desaprovació.
—El que sigui que feies, ho continues quan acabis això i llestos.
I llestos, deia. N’hi hauria ventat una de fresca, però l’Omar no n’era pas, de metxa curta. Va fer el que havia fet tota la vida: abaixar el cap i callar.
El despatx del Jesús semblava tret d’un catàleg dels que volten per les botigues del passeig de Gràcia en què et cobren per respirar. L’Omar va sentir el neguit d’endreçar una pila de coses. Era dels que tenia la roba interior per colors i els pots de la cuina amb les etiquetes alineades, i no podia dormir si veia un quadre uns mil·límetres tort. I, allà dins, feia mal a la vista veure llibres de diferents mides posats a les lleixes de qualsevol manera.
L’indicatiu de l’Àrea Bàsica Policial de Ciutat Vella destacat a l’ICIB havia fet una descripció força precisa del «detallet» d’aniversari. Força precisa, sí, però no pas exacta, i aquest matís acabaria sent important.
L’Omar va plantar-se davant la taula de l’escriptori per examinar la capsa amb els tres cors a dins des d’un pla zenital. Era allargada, dividida en compartiments com si fos un joier macabre. Cada cor en un de diferent. La seva mirada va radiografiar-la amb deteniment. Tot seguit, va arrugar el front, va prémer els llavis amb força i va negar lleugerament amb el cap. Després de tants anys treballant en la investigació criminal des de la mirada de la Científica, només calia sumar dos més dos per adonar-se que el malson tot just acabava de començar. Augurava el pitjor dels escenaris. Tenien mala peça al teler.
—El seu assistent m’ha dit que han rebut el paquet aquest matí —va continuar la caporal Rovira.
—Si ell ho ha dit… —El Jesús va encongir les espatlles.
—Ho hem corroborat amb la recepció.
—Doncs deu ser així.
—Necessitarem els noms dels qui ho han tingut a les mans i intentarem saber quin ha sigut el recorregut previ a l’oficina.
El Jesús va fer que sí amb el cap amb la convicció de qui li importa un rave el procediment policial.
—A quina hora ha arribat al despatx, doctor?
—A quarts de tres.
—És la seva hora habitual?
—Més o menys. A la tarda vinc aquí, a l’institut, i al matí vaig a l’hospital, al Sant Jordi. En soc el cap de Cardiologia. Com que visc a prop, normalment a quarts de vuit del matí ja volto per allà, però avui no hi he anat.
—Per?
—Tenia hora al metge.
—Ah…
—Els metges també anem al metge. —De tan obvi que era, la caporal va sentir-se ridícula—. Quan he arribat aquí, he trucat a una bona amiga, la doctora Carla Sala, per comentar els resultats d’unes proves.
La caporal va fer un gest amb la mà perquè el Jesús continués amb l’explicació. Mentrestant, l’Omar s’ho mirava des del despatx amb un ull posat a la declaració i l’altre al regal d’aniversari. Va acostar la vista fins a un pam dels òrgans. El baf metàl·lic de la sang va traspassar la mascareta i va castigar-li l’olfacte. Hi ha estesa la creença que l’olor metàl·lica de la sang es deu al ferro que conté, però, en realitat, és per un compost químic anomenat trans-4,5-epoxi-(E)-2-decenal. Un perfum ideal per atreure depredadors.
L’Omar va acostar-s’hi encara una mica més, fixant la mirada i entretancant els ulls amb força. Amb tants anys veient tot tipus d’atrocitats, de manies, en tenia més aviat poques.
Els talls de les venes i les artèries de cada un dels cors estaven fets amb una precisió poc usual. Quan la Boqueria encara no era un parc temàtic, la seva família hi tenia una carnisseria en una de les parades. Passadís central, horaris infernals, vianda de primera, res de gat per llebre. Amb el pas dels anys, els pares es van jubilar i on hi havia la carnisseria, ara, hi venien sucs de fruita per a turistes a vuit euros el got, però les hores darrere el taulell van quedar-se al seu disc dur per a tota la vida. De fer talls, en sabia un niu, ell. Ho havia mamat des de xaval. Sabia reconèixer un tall net d’una hora lluny. Només era un humil agent de la Policia Científica (i ni ganes de més, tal com bufaven els vents a comissaria), però si es posava a fer la feina dels investigadors, apostaria fort per un perfil de sospitós hàbil en aquests menesters i amb un ganivet a les mans. Una imatge del matí va passejar-se, fugaçment, pels seus pensaments. El seu cap, obstinat, quan abaixava la guàrdia s’entestava a projectar la Gabriela.
Va passejar la vista per la taula del despatx. La pantalla del llum de sobretaula estava un xic torta, i va fer la intenció de posar-la recta, però un sisè sentit li va fer saltar totes les alarmes internes. Estava de servei i no podia tocar res de l’escena.
Va retornar tota l’atenció als tres cors. Havia de fer un truc a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC) perquè vinguessin a recollir-los. Aquells vestigis ja no els tocaria ningú més fins que arribessin allà. Els traslladarien en una nevera per evitar que el procés de putrefacció s’accelerés i, és clar, es fixaria una cadena de custòdia que no podria saltar-se ningú sota cap pretext o, si no, un jutge podria dir que tururut viola en una vista i aquelles restes quedarien inhabilitades com a prova.
L’Omar va decidir que la trucada podia esperar uns minuts. Seguia amb l’orella parada a la declaració d’uns metres més enllà.
—Quan he penjat la trucada amb la doctora Sala…, bé, ja ho sap. He obert la capsa.
—Qui creu que ho pot haver fet?
—Sincerament…, no sabria dir-l’hi, caporal.
—Un home de la seva posició, potser té algun enemic?
El Jesús va fer que no amb el cap a càmera lenta.
—Problemes a la vida personal?
—No tinc pares ni germans.
—Una antiga parella despitada?
El doctor va treure’s el mòbil de la butxaca i va mostrar la pantalla.
—El Nelson. El meu marit des de fa més de deu anys. L’únic amor de la meva vida. Poso la mà al foc per ell. Estem molt enamorats. No hem tingut mai cap problema.
Negre, cabells canosos curtíssims, alt com un sant Pau, fort com un roure, dents blanques i llargues com les tecles d’un piano. Jugant al joc dels prejudicis, la investigadora va preguntar-se què feia un bé de Déu com aquell amb un tap de bassa poc agraciat com el Jesús. La caporal va observar la foto d’aquell tros d’home i, en un gest espontani, va alçar les celles com qui diu «sí, senyor».
—Algun pacient ressentit?
El Jesús va furgar llargament als calaixos de la seva memòria fins que hi va trobar un record de sabor amarg.
—Ja fa uns anys, però…
—Digui, doctor.
—Els San Isidoro.
—Perdó, els qui?
—Els San Isidoro. Un clan familiar. Una colla de… Bé, el cas és que tenien la mare ingressada a l’Hospital Sant Jordi. Ja fa anys, va ser uns mesos abans de la covid. Vam tenir problemes amb els familiars de la dona i en vaig ordenar el trasllat.
—Quins problemes?
—Dia i nit, hi havia unes deu persones a la planta. Amunt i avall del passadís, fent soroll, criatures jugant. Els altres interns i els seus familiars no paraven de queixar-se, i amb raó. Gent operada del cor que no tenia tranquil·litat i no podia descansar. Després de diversos intents cordials perquè deixessin de fer tant d’enrenou i de rebre moltes queixes dels altres pacients, vaig decidir demanar el trasllat de la dona a un altre hospital. Al Vall d’Hebron vam trobar una habitació individual i aïllada. La situació era insostenible. El dia del trasllat es va muntar un merder de cal Déu i els familiars van agredir les infermeres. Van haver d’intervenir-hi la seguretat de l’hospital i els Mossos.
—Déu-n’hi-do, doctor, però d’això a enviar-li tres cors humans…
—La senyora estava molt dèbil i va morir durant el trasllat. —El Jesús va serrar les dents, conscient que aquell era un dels errors del passat que hauria pogut tacar la seva carrera brillant.
—I la família el va culpar a vostè de la mort de la dona —va donar per fet la caporal Sandra Rovira.
—Efectivament. Tot i que m’agradaria recalcar, com ja vaig fer en el seu moment, que l’estat de la pacient no impedia, en cap cas, un trasllat. Pot veure els informes quan vulgui i demanar una segona opinió.
La investigadora va fer una sèrie d’anotacions a la llibreta amb una cal·ligrafia que riu-te’n, de la dels metges. La més important (subratllada i en majúscules): «Investigar els San Isidoro».
Tot seguit, va dirigir la mirada cap al despatx on l’Omar, amb l’orella enganxada a la declaració, feia temps per trucar a l’Institut de Medicina Legal, a la Ciutat de la Justícia.
—Per cert, per què té tants obsequis sobre la taula?
—Avui faig cinquanta anys.
—Doncs li han fet un bon regal. A la capsa hi ha cinc espais, cinc compartiments, però només tres cors. Sap què vol dir això?
El Jesús creia saber-ne la resposta, però va alçar la barbeta convidant la investigadora a verbalitzar-la.
—Que dues persones tenen les hores comptades.
Des del despatx, l’Omar feia que sí amb el cap. La caporal Rovira i ell havien pensat el mateix.
A diferència d’altres arcs de triomf de marcat caràcter militar, el de Barcelona té un gran component civil caracteritzat pel progrés artístic, científic i econòmic. Allà, sota els monumentals trenta metres ideats per Josep Vilaseca, la Gabriela s’hi sentia un esquitx minúscul submergida en els seus pensaments. D’entre tots ells, una gota malaia no para de repetir com de llarg és un any.
—Val més que sigui bo perquè, a la meva edat, m’hagis fet venir fins aquí traient el fetge per la boca.
La característica veu del Rai, molt greu i molt potent, li arribava de l’esquena. La Gabriela va respondre sense girar-se cap als dos metres i cent no sé quants quilos que tenia al darrere.
—Val la pena, Rai. Creu-me. —Finalment, va fer-li l’honor de girar-se—. Per cert, bona tarda a tu també.
—Sí, sí. Bona tarda, bona tarda.
La Gabriela i el Rai van començar a caminar passeig de Lluís Companys avall en direcció al complex sanitari Antoni Gaudí.
—Em diràs d’una vegada què hi fotem, aquí?
—El doctor Jesús Maria Barceló ha rebut un regal d’aniversari amb tres cors humans.
Pam. Com a titular era imbatible. Una cosa així, necessites uns instants per processar-la. Després, el Rai va xiular a mode d’exclamació alhora que es pentinava la calba amb el palmell de la mà.
—La mare que em va… El cardiòleg?
La Gabriela va assentir amb un deix condescendent en la seva expressió, que, si no hagués sigut per la confiança, el Rai hauria reprovat amb un moc dels que temps enrere solia clavar; d’aquells que traçaven la línia del respecte, dels de tu no et passis ni un pèl o ja t’ho trobaràs. Però va limitar-se a somriure perquè ara, qui ho hauria dit, fins i tot li feia gràcia veure les penques amb què pujava la generació que empenyia per darrere. El Rai desitjava jubilar-se més que res en aquest món i, amb seixanta-quatre anys llargs, ho tenia a tocar. Estava de tornada de gairebé tot. El matís del gairebé era important, perquè amb un cas així encara no s’hi havia trobat mai en quaranta anys a l’ofici. Tanmateix, per molt gran que l’enxampés, pujaria a aquest tren. I tant que hi pujaria.
—Qui més ho sap?
—Només nosaltres.
—Hòstia, Gabriela… Això és bo de collons. I com saps que és un regal d’aniversari?
—Ho sé i ja està. A més, venint cap aquí he mirat el web de l’ICIB. Mira, just avui fa cinquanta anys.
La Gabriela va aixecar el mòbil tot picant-li l’ullet. Encara hi tenia obert www.icib.com/membres. A dalt de tot del web, les fotos dels dos peixos grossos de l’ICIB: el Jesús Maria Barceló, el director mèdic, i la Carla Sala, adjunta de direcció. El Rai va mirar per sobre de les ulleres amb els seus ullassos blaus i va assenyalar la foto del Jesús.
—És aquest, oi?
—Home, tu mateix. No serà la dona…
El Rai va tornar a mirar al mòbil com si el seu cervell estigués escanejant les cares dels doctors. Fotos d’estudi, somriures postissos, bates blanques, tones de suficiència a les mirades.
—D’on has tret la informació?
La Gabriela va pensar en l’Omar, despullat i parlant per telèfon a l’habitació de l’hotel.
—Això ja no t’ho puc dir.
El cap d’Investigació del diari La Tribuna i la seva segona van arribar al final del passeig de Lluís Companys, davant del parc de la Ciutadella i, per tant, a l’entrada del complex sanitari Antoni Gaudí. Estava governat per una normalitat impostada; tot semblava en ordre i no es veia presència policial enlloc. Van avançar fins a la recepció de l’ICIB, i, allà també, la vida fluïa amb absoluta normalitat.
—Tu n’estàs segura, del que dius?
La Gabriela va renyar el Rai amb la mirada. Quan li havia fallat, ella? No va tenir temps de ventar-n’hi una de fresca perquè va passar davant d’ells la doctora Carla Sala: cabells curts, nas ganxut i feta un parrac. Tots dos van projectar la imatge del web de l’ICIB. Era ella, segur. La segona de bord. La Gabriela i el Rai van mirar-se sense necessitat de gaire més i van sortir disparats darrere seu.
—Doctora Sala! —va cridar la Gabriela.
—Ens coneixem? —Ella continuava caminant cap a la sortida del complex sanitari.
—Som la Gabriela Palau i el Raimon Ventura, periodistes de La Tribuna.
Periodistes. Ecs, quin fàstic. Si la Carla Sala tenia algun dubte sobre si parlar amb ells o no, acabava d’esvair-lo del tot. A aquesta gent ni aigua, que només pots sortir-ne escaldat.
Va abaixar el cap i va continuar caminant accelerant el pas. Sabia què volien, els molt carronyaires. No era pas ruca. Feia temps que pentinava un bon manyoc de cabells blancs.
—Voldríem parlar amb vostè sobre la recepció de restes humanes adreçades al doctor Barceló.
La Carla va continuar caminant ignorant aquelles dues mosques colloneres.
—Doctora Sala, ens pot confirmar la recepció de tres cors humans per part del doctor Barceló?
—No sé de què em parlen.
—És clar que ho sap… Vinga, va, que serà només un moment, doctora. Unes declaracions i ja està.
El darrer intent de la Gabriela va ser en va i la Carla va pujar a un taxi i va tancar la porta com si fos una habitual de la premsa del cor perseguida per uns paparazzis. El taxi va allunyar-se a tota pastilla pel passeig de Pujades, en direcció al Zoo, i va deixar el Rai i la Gabriela amb la paraula a la boca i les mans buides per tornar a la redacció. Mal negoci que dos periodistes es quedin amb un pam de nas.
—Deixa’m el mòbil.
El Rai va parar la mà a la Gabriela. Pel to i pel gest, més que una petició allò era una ordre en tota regla. I va obeir, és clar. Coneixia aquella mirada i no era moment per anar amb romanços. El Rai va fer una consulta al web de l’ICIB que la Gabriela encara tenia obert i va trobar ràpidament el nom que buscava.
Els dos periodistes de La Tribuna van tornar cap a la recepció de l’ICIB decidits a parlar amb el cap de Comunicació.
—Venim a veure l’Ismael Valdés, si us plau.
—De part de qui?
El Rai va recitar els noms, els càrrecs i el mitjà de comunicació vocalitzant cada una de les síl·labes perquè no quedés cap dubte sobre amb qui se les veia el recepcionista. El noi —un espàrrec amb un camp de grans plantats a les galtes— va picar una extensió, va donar l’encàrrec, va escoltar, va assentir obedient i va penjar.
—Em diu que no tenen cita.
—Això ja ho sé. Però és d’una importància cabdal que parlem amb ell.
—Em sap greu. —I va rematar les carabasses fent que no amb el cap.
La Gabriela va mirar el nom que el fideu tenia escrit a la placa identificadora que portava al pit.
—Joan Monfort, oi?
—Sí.
—Escolta’m bé, Joan. Ara li tornes a trucar. Li dius que d’aquí a uns minuts es publicarà una notícia sobre els gravíssims fets que han passat avui a l’ICIB i, veient que la doctora Sala no ha volgut fer declaracions, volem que ell ens doni el punt de vista de l’ICIB.
—Quins fets?
La Gabriela, que ja n’estava fins al capdamunt, va mirar aquell sac d’ossos amb cara desafiant.
—Em prens per idiota, Joan? Mira, la doctora Sala ja se’ns ha torejat, i t’asseguro que no estem per collonades. O dius a l’Ismael Valdés que baixi ara mateix i que parli amb nosaltres o publicarem a La Tribuna que per culpa teva l’ICIB no ha donat la seva versió dels fets. —L’índex ferm amunt podria homologar-se com a amenaça.
—Però…
—Fes-t’ho com vulguis, però o el fas baixar ara mateix o tu quedaràs retratat. Tu tries.
—Però si la doctora Sala… A més, si jo només soc el recep…
—Tu tries.
Mentre trucava al cap de Comunicació, el recepcionista va sentir com uns fils invisibles el bellugaven com si fos un titella; perquè era exactament això en què s’acabava de convertir. Ben de gust hauria enviat la periodista que hi havia a l’altra banda del taulell a pastar fang, però hi ha cops a la vida en què s’ha d’abraçar el pragmatisme: no sabia qui era, ni les connexions que tenia ni la mala llet que gastava. Molta, a jutjar per les aparences. I ell, de cap manera, podia permetre’s deixar de portar els mil i pocs euros de sou a casa.
—El senyor Valdés em diu que baixarà en uns minuts. —El recepcionista va aconseguir projectar un to amable sense cap esquerda que supurés enuig per enlloc.
—Veus que no era tan difícil, rei?
La Gabriela no en tenia prou de guanyar; s’hi va voler recrear.
El noi va sentir brases a les galtes, fruit d’una fúria emergent dins seu. Jovenet ell, acabava d’estrenar-se en el bonic art de callar, abaixar el cap i consolar-se amb allò tan gastat de la nòmina a final de mes. Ell encara no ho sabia, però, d’humiliacions similars, n’hi esperaven a cabassos, al llarg de la seva vida laboral, o sigui que, pel seu bé, calia que anés endurint la pell. Mentrestant, aquella tarda, hi havia orgull amb patates per berenar. Bon profit.
Mentre esperaven l’Ismael Valdés, la Gabriela i el Rai van passejar la mirada per la recepció de l’ICIB. Tenia aspiracions minimalistes i estava presidida per un enorme bust de marbre blanc en memòria del doctor Toni Garcia. Els periodistes van acostar-s’hi amb el mateix respecte amb què ho farien a una tomba.
AL DOCTOR TONI GARCIA. SEMPRE ENTRE NOSALTRES, AMIC, deia la inscripció de la placa. Per ordre de la Direcció, sempre hi havia unes flors fresques vetllant el bust. Observant-lo de prop, el Rai va recordar quan va conèixer el Toni Garcia a la gala De tot cor que cada any organitzava l’ICIB. Tenia perfectament presents el seu rostre i la seva expressió; va pensar que l’escultura estava francament aconseguida. Si allò ho havia parit algú amb una escarpa i un martell, era per treure’s el barret.
—Aquest va ser el primer famós que va morir de covid —va recordar la Gabriela davant el tros de marbre esculpit.
—Ostres, sí. Ja ho recordo, ja. Crec que nosaltres ho vam treure en portada. De fet, crec que tothom ho va publicar.
—No hi havia cap altre tema que la puta covid, en aquella època.
—El vaig conèixer. —El Rai va assenyalar el bust amb la barbeta—. Un crac, el paio. Un relacions públiques nat. Ell solet va muntar tot això.
—Crec que ara l’Ajuntament li dedicarà un carrer. Com al Freddie Mercury i a la Montserrat Caballé. Encara que aquest ha trigat menys.
—Sí, vaig llegir que el ple de l’Ajuntament ho havia aprovat. —El Rai va fer petar la llengua i va remenar el cap—. No he entès mai això que només et puguin dedicar un carrer si l’has palmat. Collons, la gràcia és poder-ho veure, oi?
A l’esquena dels dos periodistes va sonar un dring i, voilà, de l’ascensor va sortir l’Ismael Valdés, que va caminar directe cap al Rai i la Gabriela.
—Hola, soc l’Ismael Valdés, el cap de Comunicació de l’ICIB. M’han dit que volen parlar amb mi. Els sembla bé si anem a un lloc més tranquil?
Si havien de tractar allò que temia que tractarien, millor fer-ho en un lloc més discret que una recepció amb gent circulant amunt i avall.
L’Ismael —ben plantat, d’encaixada forta i mirada transparent— i els dos periodistes van entrar a una sala de reunions de la planta baixa de l’ICIB: llum freda, taula amb quatre cadires, parets despullades i para de comptar.
Per allò que qui colpeja primer, ho fa dues vegades, només seure, la Gabriela va disparar sense deixar que l’Ismael obrís la boca.
—Sabem que els Mossos han estat aquí perquè el doctor Barceló ha rebut un regal d’aniversari; una capsa amb tres cors humans.
Un directe als morros. Primer assalt per a la Gabriela.
L’Ismael va mirar-la fixament als ulls uns llargs segons sense badar boca. Semblava analitzar com havia de plantejar una batalla que sabia, d’un bon començament, que era desigual. De primeres, pintaven bastos.
—Puc preguntar d’on ho han tret, això?
—De poder…, pot. Però vostè ja sap que no li revelaré les meves fonts. El cas és que ho sabem, i val més que no ens ho negui, perquè començarem amb el peu esquerre. —La Gabriela va treure el mòbil i va mostrar-lo a l’Ismael. Volia guanyar el segon assalt—. Ja tenim la notícia escrita. Podem penjar-la ara mateix, si volem. Avui dia…, un clic i comença a córrer per tot arreu. Ja sap com va, això.
—Però hem vingut per parlar amb vostè perquè volem que ens doni la seva versió dels fets. —El Rai havia adoptat el paper de poli bo.
L’Ismael tenia una edat en què la vida ja li havia ensenyat a veure-les venir, o sigui que el numeret de la notícia tampoc no és que el deixés gaire impressionat. Va ajustar-se les ulleres i va parar tota l’atenció en el mòbil de la Gabriela.
Una notícia maquetada per penjar al web de La Tribuna. «El doctor Jesús Maria Barceló rep un regal amb tres cors humans al seu despatx de l’ICIB el dia del seu aniversari». Tots els elements per fer mal en un titular de cinc columnes: el nom del doctor i el nom de la institució salpebrats de groguisme. I amb foto del protagonista, és clar. Tot a un sol clic. Que fàcil i que ràpid que és fer mal avui dia.
El cap de Comunicació va llegir la notícia amb deteniment. Mentrestant, el Rai, amb cara de pòquer, va pensar que ell no tenia coneixement ni tan sols del fet que estava redactada. En altres temps, hauria fotut un pet de crits a la Gabriela només de posar un peu a fora d’aquelles quatre parets. Però, si posava els llums llargs, veia la data de la jubilació i, per tant, no ho faria. Quines ganes de generar un conflicte amb el comiat a l’horitzó. Com canvien les coses. Definitivament, s’havia convertit en un tou.
L’Ismael va acabar de llegir la notícia i va emmudir durant uns instants, maquinant les opcions que tenia en aquella partida, encara que el cert era que no disposava de gaires bones cartes. Els periodistes ho sabien tot i ell tenia poc a oferir. Així i tot, no podia abaixar-se els pantalons fins al garró a la primera de canvi; per tant, començaria demanant l’impossible i ja aniria rebaixant el llistó. Tenia clar, això sí, que se n’hauria d’embeinar més d’una. Aviat sabria quantes.
—Puc demanar que no ho publiquin?
—Estic convençut que és prou llest i ja en sap la resposta.
Efectivament, la sabia, però havia de provar-ho. Aquesta se l’havia d’embeinar. La primera.
—Quan ho van rebre? —La Gabriela va posar la directa.
—Aquest matí.
—Alguna sospita de qui ha sigut?
—No en tenim ni idea.
Els periodistes van mirar l’Ismael amb cara de pocs amics.
—Els dic la veritat. Ho juro.
Aquí la mirada transparent del cap de Comunicació va jugar-li a favor i els dos periodistes van fer cara de creure-se’l. Va pensar que si aquell parell arribaven a saber que a la capsa encara li mancaven dos cors per completar els cinc compartiments que tenia, el serial mediàtic seria dels que marquen època. I precisament allò és l’última cosa amb què un cap de comunicació vol lidiar. Creuava els dits. Mentrestant, havia d’aconseguir els mínims danys possibles.
—Els vull demanar que no mencionin el doctor Barceló.
—Temo que ens demana massa. —El to de veu del Rai no deixava marge per a la negociació. La segona que s’havia d’embeinar.
—Estalviïn-se, doncs, el tema del regal d’aniversari, que només farà que alimentar les especulacions i l’alarma social. És pura morbositat.
—Sí que ho és. Però el morbo dona audiència. Què ens dona, vostè, a canvi? —La Gabriela anava de cara a barraca.
—Poden tornar a la redacció amb una campanya de publicitat només per a La Tribuna. Seríem molt generosos amb la quantitat que voldríem invertir.
—És que potser fem cara de comercials de publicitat? No s’equivoqui amb nosaltres.
—I em pot dir aleshores, senyora Palau, amb què ens podem entendre?
Aquesta seria la tercera que l’Ismael s’hauria d’embeinar.
Quan una persona famosa es veia esquitxada per un merder, als principals despatxos de la comissaria de les Corts sonaven totes les alarmes. Els de dalt volien saber-ne cada detall per allò que, quan tot petés als mitjans de comunicació (perquè tard o d’hora tot acabava petant), no els enxampés amb el pas canviat. Per aquesta regla de tres, l’Omar va haver d’explicar fil per randa tot el que havia fet aquella tarda a l’ICIB. Entre una cosa i l’altra, va sortir de la comissaria passades les onze de la nit.
A aquella hora, a la travessera de les Corts no hi havia ni una ànima. Malgrat que el dia havia sigut llarguíssim i estava rebentat, l’Omar va decidir tornar xino-xano cap a casa. Si volia autoenganyar-se, podria fer veure que era per allò d’airejar-se després d’un dia pesat, però en el fons era conscient que, en bona part, era perquè no volia trobar-se l’Alba desperta. D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. O això diuen.
Va caminar per la travessera de les Corts, l’avinguda de Sarrià i fins al carrer d’Urgell, que va enfilar tot de baixada mentre anava fent un repàs mental del que havien donat de si les darreres dotze hores, i Déu-n’hi-do. Nervis previs a la trobada, hotel, sexe interromput, trucada, un comiat precipitat fins a l’any vinent, comissaria, ICIB, comissaria, informe i explicacions als caps. Tot plegat, esgotador.
Passats quarts de dotze, per fi, entrava al portal de la finca de casa, davant per davant del mercat de Sant Antoni. En ficar-se a l’ascensor va topar amb el seu rostre reflectit al mirall. S’hi llegia cansament, conseqüència de la culpabilitat, de la tristesa, de sentir-se com un puto traïdor. A mesura que pujava, va recordar que en aquell moment tocava posar-se la màscara de no haver trencat mai un plat i fingir que aquí no ha passat res. Era el pacte que havia fet amb ell mateix i, per molt que el trinxés mentalment, no el trencaria ni per Déu.
Amb una mica de sort, l’Alba estaria dormint i tot això que s’estalviaria aquella nit. A les sis li sonava el despertador per anar a nedar i, si no dormia vuit hores, deia que no era persona. Que ni cafè ni hòsties. L’Omar no havia entès mai això de ficar-se a l’aigua quan encara no ha sortit el sol. A aquella hora, ell no era més que un moribund governat per la mala gaita irrefrenable de qui té mal despertar.
Ascensor al sisè, replà i va entrar a casa. Tots els llums estaven apagats. L’Alba ja devia ser al llit. Bingo. Va rebufar alleugerit. Primer cop de sort del dia. Encara bo, perquè no tenia el cos per a actuacions.
Va posar-se còmode i va pensar que provaria a veure si se li obria una mica l’estómac. Qualsevol cosa escalfada al microones faria el fet. A la cuina, va posar la tele de fons. Ni la miraria ni l’escoltaria, però el murmuri faria més companyia que no pas un silenci que amplificaria la carretada de retrets que la veu de la consciència li tenia reservats.
Ell se l’estimava molt, l’Alba. Més que res a la vida. No li faria mai mal i, precisament per això, ella no havia de saber que la Gabriela existia. No l’hi perdonaria. Seria un abans i un després, un creu i ratlla, un m’has caigut als peus. L’Omar no estava disposat a afrontar la conversa ni els plors, ni a respondre la punyetera pregunta de «per què». I aquesta només seria la primera. Tot seguit, en vindria una bona tirallonga més. És que el passat no significa res? És que només penses amb la cigala? I la mare de totes les preguntes: i ara què? Tot plegat per acabar al carreró sense sortida de l’inevitable «o ella o jo». I no. Per aquí no estava disposat a passar-hi. No volia haver de triar perquè la decisió seria massa traumàtica.
La culpa el martiritzava. Era una emoció dolorosa fruit d’haver transgredit les normes imposades per una societat, hipòcrita com ella sola, que veia amb mals ulls que ell tingués una amant. L’Alba era fràgil. S’ho prendria fatal, sí. Però i ell què? Tenia dret a ser feliç, coi. I què collons, tenia tot el dret del món a fotre un clau fora de casa de tant en tant; no era pas un pecat. S’ho havia repetit mil i una vegades. Però això a veure com ho explicaves a l’Alba sense que el món se li ensorrés.
Va acabar de sopar passada la mitjanit. Estava rebentat, però tant sí com no va voler rentar els plats. Si n’hagués sigut capaç, ben de gust els hauria deixat a la pica per a l’endemà. Però el neguit l’hauria torturat i s’hauria acabat llevant de matinada per rentar-los, o sigui que feina feta. Després va recollir tota la cuina, va netejar la taula i el marbre, va plegar tots els draps (com sempre amb l’etiqueta per dins i en tres plecs) i ja podia ficar-se al llit. Abans, però, no volia deixar de fer una cosa que portava quinze anys fent. Va entrar a l’habitació i va fer-li un petó de bona nit. Amb la cua de l’ull, va mirar la foto que hi havia a la tauleta de nit. L’Omar, l’Alba i la Maria petant-se de riure. Un calfred el va recórrer per dins; quan una persona que has estimat ja no hi és, hi penses cada dia de la teva vida. El puto càncer s’hi va acarnissar. Tots dos trobaven a faltar la Maria; l’Alba com a mare i l’Omar com a esposa. Ell estava convençut que estaria contenta que refés la seva vida. La pena havia donat pas al record d’una etapa que va ser meravellosa, però allò formava part del passat i ara volia, necessitava, mirar endavant. I això no volia dir oblidar. Però l’Alba l’hi havia dit mil vegades: no estava preparada per veure com son pare substituïa sa mare. Feia cinc anys que l’Omar vivia atrapat en aquella presó.