Page 3 of 176

Gràcies a Guy DELCOURT i a tot l’equip editorial d’Éditions DELCOURT, per la seva atenció i el seu entusiasme. Un agraïment de tot cor a la nostra amiga Malika CHALAL, i als nostres amics Habib CHARAF i Mustapha ECHARIF, per la traducció de les bafarades en àrab i per la cal·ligraﬁa.Títol original: Élise et les Nouveaux Partisans, de Dominique Grange i Tardi Edició en format digital: maig del 2022© 2021, Éditions Delcourt© 2022, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona© 2022, Marta Marfany Simó, per la traduccióMaquetació: Sergi PuyolPenguin Random House Grupo Editorial està a favor de la protecció del copyright.El copyright estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per comprar una edició autoritzada d’aquest llibre i per respectar les lleis del copyrighten no reproduir, escanejar ni distribuircap part d’aquesta obra per cap mitjà sense permís. En fer-ho esteu donant suport als autorsi permetent que PRHGE continuï publicant llibres per a tots els lectors.Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, http://www.cedro.org)si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.ISBN: 978-84-18621-40-6Composició digital: www.acatia.es

Vaig “pujar” a París el 1958 per continuar els estudis. A Algèria ja feia quatre anys que hi havia GUERRA, una guerra d’alliberament nacionalque el govern francès insistia a dir-ne “els esdeveniments d’Algèria”. Vaig entendre de seguida, gràcies a la Malika, una noia algeriana que treballava al restaurant de la universitat, que poblacions diferents po- den coexistir en una mateixa ciutat sense saber-ne res l’una de l’altra.Era el que els passava als treballadors algerians que, amb les seves famílies, poblaven el barri de barraques de Nanterre, un antic descampat on sobrevivien, estacionats a les portes de la capital, a pocs quilòmetres de l’elegant barri de Neuilly... Invisibles.Els algerians de Nanterre vivien apartats i només sortien de les barraques per anar a treballar. Les dones i els nens es quedaven confinats dins dels límits tolerats pels que, després d’haver allistat els seus homes com a carn de canó, ara els utilitza- ven per a la producció automobilística o la construcció de futurs pisos de lloguer social.5

Però el toc de queda, imposat pel prefecte PAPON als francesos mu-sulmans, entre 20.30 h i 5.30 h, va ser el que més endavant va destapar la caixa dels trons i va fer caure el mur de la por.El 17 d’octubre del 1961, per inicia- tiva del FAN,*lesbarraquesdeNanterre van quedar buides. Prop de 30.000 algerians, homes, donesinens,vanconvergir pacíficament al centre de la ca- pital procedents dels suburbis.Algunesdonesnohavienagafat mai el metro i els seus fills descobririen per fi París!Consignes:“Algèriaalgeriana”i“ElFANguanyarà!”.* Front d’Alliberament Nacional Algerià. (N. de la t.)6

De Nanterre, Puteaux, Aubervilliers, Pantin, Levallois, Clichy-sous-Bois, Argenteuil, La Courneuve, Les Lilas... Venien de tots els barris populars, i també de la Goutte d’Or, de Belleville... Per fi eren visibles!Llavors els polis es van posar en dansa...Menja’taixò, Mohamed!Pareu,soc metge!Jo també, no etfot!7

Agent, hi ha un moro amagat al’entrada!...responsable també dels múl- tiples casos de brutalitat policial i dels crims comesos aquell vespre, que van quedar com una taca a la memòria col.lectiva,unfet que no s’esborraria aviat i pel qual jo esperava que França retria comptes al poble algerià. PAPON, responsable de la deportació de 1.600 jueus a Bordeus entre 1942 i 1944, de la mort de nou militants comunistes a l’estació de metro Charonne el 1962...Trepitjats, insultats, colpejats a les cames, la panxa i la cara, se’ls emporten i els entaforen en estadis. Així va rebre l’exèrcit de PAPON els que s’havien atrevit a saltar-se el toc de queda. 8

A estones, com que la policia tallava el carrer,el seguici parava i no sabia si continuar.Però els militants del FAN, que controlaven lamanifestació, estaven alerta i quan algú volia fugirli ordenaven amb fermesa que es quedés.De sobte, el pont Saint-Michel es va con-vertir en la gola del llop. Impossible recular.Cap animal hauria estat tan cruel...10

Llarguesfileresd’autobusosplens d’algerians ferits i espantats es van endinsar en la indiferència de la nit, cap als centres d’internament de Beaujon, Vincennes, l’estadi de Couberlin o el Palau d’Esports.Completamentdesarmats,centenarsde manifestants van ser llançats al Sena a mans de policies a les ordres de l’Estat francès, mercenaris d’un règim colonial moribund que, a l’altra banda del Mediterrani, se- grestava,torturavaiassassinava elsmilitantsindependentistes algerians i els que els donaven suport, com Maurice AUDIN o Fernand IVETON. “Sota els ponts de París, quan es fadenit...”.Molts dels cossos que es van trobar a les aigües glaçades del Sena no es van iden-tificar mai. Desapareguts anònims, amb els seus assassins encara campant lliures.12

Van portar més de 7.000 homes al Palau d’Esports. Molts hi van arribar malferits i s’havien de repenjar als altres per caminar.Ja feia estona que no es veien dones entre els manifestants. Algunes les havien portat a comissaria; d’altres, als centres d’acollida o als hospitals.Qui arribava havia de passar per les mans del “comitè de benvinguda”.14

Dijous 19 al vespre, es va traslladar els algerians a una sala del Parc d’Exposicions (amb els harkis*decarcellers!), perquè l’endemà hi havia un concert de Ray CHARLES al Palau d’Esports...Pallissesidesaparicions...Els ferits més greus no van rebre cap atenció.Els reclutes s’encarregaven de la intendència. Alguns havien pixat a les olles de cafè.Balanç de les batudes del 17 i 18 d’octubre: 13.394 detencions, prop de 200 morts i més de 100 desapareguts. A partir del 20 d’octubre, uns 1.700 algerians van ser enviats als camps d’internament.Raus!Torna al teu país!* Militars algerians al servei de França.15

Quatre mesos després, el 8 de febrer de 1962, unes 60.000 persones convocades pels sindicats i el Partit Comunista Francès (PCF) es van aplegar a la plaça de la Bastilla per protestar pacíficament contra els atemptats feixistes recentsdel’OAS*icontrala guerra a Algèria.El ministre de l’Interior, Roger FREY, va prohibir la manifestació. L’estat d’emer-gència s’havia decretat l’abril del 61, després del cop d’estat dels generals a Alger.La repressió va ser sagnant. L’endemà, FREY vadeclarar que: “Tota manifestació que alteril’ordre públic obliga les forces de l’ordre adur a terme la seva missió”.* Organització Armada Secreta, grup clandestí responsable de més de 2.500 atemptats sanguinaris.

No hi va haver cap protesta al carrer després de la massacre de centenars d’algerians el 17 d’octubre del 61.En canvi, l’homenatge als nou morts de Charonne, quatre mesos després, va ser la manifestació més massiva que havia tingut lloc fins llavors a França.Deu anys després, al nord de París.Ei,tios,jacomenço a tenir molta gana!18

Corre! Corre! ESPAVILEU,TIOS!Però, què ha passat? Quan l’Elise ha entrat a la sala d’estarhihahagut una explosió!Mira, no s’entreté, aquestaescòria!Unaputaexplosió!Onanem?Passa’m un cigarro!De pet cap a casa d’en Robert. Tinc les seves claus! No acceleris gaire, només faltaria que ens enganxés la pasma!21

Hòstia puta!Quindesplegament de polis!Agafala primera a la dreta!Depressa!Merda, la meva bossa s’ha quedat a dalt, amb els do- cuments i les claus delcotxe...Només faltavaaixò!Hauries pogut pensar-hi,enlabossa!La propera a la dreta!Ésaquí,aparca!Estàsbé?Aguan-tes?Podràspujar finsalquart?Sobretotnofeu soroll!22

Aquest és el refugi d’en Robert.Esperoques’hagi fet el llit. Aguanta, Elise, intentaremtrobarunmetge.Vesaestirar-te.Penseu a avisar enSimon.Vigila!Sobretot no et toquislacara! A veure si parlen de l’explosió a la ràdio. A aquesta hora deuen fer les notícies.Avui a les 14.30h un militant ha mort a mans d’un vigilant de la fàbrica Renault de Billancourt. El jove formava part d’un grup de militants maoistes que repartien fullets a la porta de la fàbrica amblaconvocatòriad’unamanifestació aquesta tarda a la parada de metro Charonne, per commemorar la massacre del 1962, en què van morirnoupersones.Merda!Merda!Merda!23

Intentaremassabentar-nosde més. Vinga, fotem el camp. Xapo la porta. Li passaré la clau al metge.Nopatei-xis, que no t’aban-donem. Demà al matí t’evacuarem.Ves amb molt de compte,eh?18hArrenca,perònocorris gaire!Merda,aquideuenhaverpelat,a la Renault?Jo també tinc gana. Vesabuscarentrepans.Tenspasta?Aravinc!Jo de gruyère amb mantega.Pujallaunes!Vaig a veure si els pots ja estan secs.Espavila,quese’nsacu-mulalafeina.24

Va caure la nit i es presentava llarga. Vaig encendrelaràdio.Un jove de 23 anys ha mort aquesta tarda a les 14.30 h al recinte de la fàbrica Renault de Boulogne-Billancourt. Es tracta d’un militant maoista, de nom Pierre Overney, que havia treballat a l’empresa. Ha mort d’un tret disparat per un empleat dels serveis de vigilància de la fàbrica, Jean-AntoineTramoni...OH,NOOO! EN PIERROT NO! ELL NO!A la Renault, a la porta Émile Zola, en Tramoni havia amenaçat l’Overney, però la pistola se li havia encasquetat. Llavors havia expulsat el cartutx i havia tornat a apuntar la seva Manurhin de merda.VINGA,DISPARA!A una distància de tres o quatre metres, havia disparat una bala enmig del cor d’en Pierrot.EnSimon era amb en Pierrot...En Pierrot va caure...26

Unamanifestacióconvocadapergrupsantifeixistes té lloc ara mateix a Charonne, deu anys després dels aldarulls que van acabar amb nou morts a les escales d’aquesta estació de metro. En el moment d’emetre aquesta informació, s’estan produint càrregues molt violentes de la policia, així com nombroses detencions.La prefectura de policia havia prohibit la manifestació de les 18.30 h, i per això els agents estaven preparats per defensar- se. Però res va sortir com estava previst.A causa de l’assassinat del nostre camarada Pierre Overney, hi haurà un canvi de plans! No respondrem amb més violència, camarades, perquè la poli només necessita això per massacrar-nos! Per tant, deixem tot el material aquí. És una decisió col.lectiva!UH!UH!UH!Quinamerda!Teníemproumaterialperfotre’lscanya.Malaguanyat...27

Llavors, hi anem amb les mans buides? El dia que han foradat un camarada amb una bala? Hianem o no, hòstia?!PugemaCharonne!La sang no tornarà a rajar al metro de Charonne, eh? Vinga, espavilem,capa la mani!UH!FORAELSAMOS!La notícia de l’assassinat d’en Pierrot s’havia escampat com la pólvora aquella tarda del 25 de febrer de 1972. Milers de persones es van concentrar a la mani, cada cop més sorollosa i aïrada a mesura que s’acostava a Charonne. Els manifestants també volien denunciar els crims racistes de què eren víctimes nombrosos treballadors immigrants (uns 150 en pocs mesos) i el comiat de tres obrers del Comitè de Lluita Renault, que ara feien vaga de fam.28

A Charonne, la manifestació ha estat reprimida amb violència. La policia ha disparat gasos lacrimògens per dispersar-la.Escalculenunes 400 detencions i nombrosos ferits.Destrossa-lilacara,a aquest moro demerda!No hem d’oblidar que la policia parisencaes va posar en vaga només deu diesabans de l’alliberament de París.29

Hòstia puta, quin mal! Tincfred... És com si m’haguessin socarrat la cara amb un bufador!Lespastillesdel metge em deixen estabornida, però no em calmen les cremades... I en Simon? On es deu haver ficat?Lió, 1957-1958. Feia l’últim curs de batxillerat a l’institut Edgar Quinet, en plena guerra d’Algèria.La professora de filosofia em va canviarla vida. Esperava cada classe amb candeletes, percom d’apassionada era ella i com d’apassionant era tot el que ens ensenyava. A casa ningú parlava mai d’aquests temes: la colonització, l’esclavatge, l’autodeterminació dels pobles, la guerra de classes, el marxisme, la revolució...Gràcies a ella, vaig sortir per fi de la infantesa i de la ignorància. Aquell any vaig prendre una consciènciapolíticairreversible.30