Page 3 of 495

Peri a l’excavació

MIS

ERI

RESOL

Traducció de Raquel Valle BoschLauren Magaziner

Títol original: Case Closed: Danger on the DigPrimera edició: novembre del 2022Publicat per acord amb Katherine Tegen Books,un segell de HarperCollins Publishers© 2022, Lauren Magaziner© 2022, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona© 2022, Raquel Valle Bosch, per la traducció© 123RF, per les il·lustracions de la página 77a © Shutterstock, per les il·lustracions de les pàgines 5, 32, 34, 63, 77b, 78, 210, 217, 233, 327, 349, 358, 361, 383, 416, 436, 437, 443, 452, 492 i 493Disseny original de la portada: Petur AntorssonIl·lustració de la portada: Andrea VandergriDisseny de l’interior: CompañíaPenguin Random House Grupo Editorial està a favor de la protecció del copyright.El copyrightestimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per comprar una edició autoritzada d’aquest llibre i per respectar les lleis del copyrightno reproduint ni distribuint cap part d’aquesta obra per cap mitjà sense permís. En fer-ho, esteu donant suport als autors i permetent que PRHGE continuï publicant llibres per a tots els lectors.Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics,http://www.cedro.org) si necessiteu reproduiralgun fragment d’aquesta obra.ISBN: 978-84-272-2764-4Compost a Pleca Digital, S. L. U.Composició digital: www.acatia.es

Per a Hali Baumstein i Jessica SearsPer molts anys, Colla Cercapistes!No se m’acut ningú milloramb qui resoldre un misteri.Gràcies per ser unes detectivesabsolutament fabuloses.(Sí, aquesta història també en té!Què us pensàveu? ).

7PRIMER DIAESTEM ESPERANT QUE SURTI L’EQUIPATGE DE l’avió i hi ha una probabilitat del mil per cent que el Frank s’enﬁli a la cinta transportadora.—Ho farà —dic a l’Eliza, la meva millor amiga.—I ara! —respon ella—. Té gairebé set anys. S’ha fet gran! Ha madurat!L’Eliza és molt intel·ligent —és la persona més llesta i espavilada que conec—, però està sobreesti-mant el seu germà petit. Com hi ha món, que el Frank s’hi enfilarà.—M’hi jugo el que vulguis —insisteixo—. Ens hi juguem un euro?A l’Eliza se li il·luminen els ulls.—Qui guanyi tria amb quin sospitós parlem primer.

8No m’estranya gens aquesta resposta. Ja fa cosa d’un mes que intenta prendre’m el lloc com a líder de l’equip. I la situació entre nosaltres dos s’ha tornat in-suportable i incòmoda. És com si estiguéssim discu-tits, però sense haver-nos barallat per res en concret. Ens sentim violents, com si estiguéssim distanciats.Tot va començar quan la mare i el seu soci, el Cole, van decidir publicar una fotografia nostra a la seva pàgina web per presentar-nos oficialment com a de-tectius júniors. Els tres casos en què havíem partici-pat havien tingut molt de ressò i havien fet augmen-tar el prestigi de l’agència de detectius Las Pistas. Havíem aconseguit salvar una milionària que rebia amenaces de mort, trobar una actriu segrestada i des-cobrir els secrets amagats rere un hotel encantat.Ens va fer molta il·lusió aparèixer com a detectius a internet, però la mare ens va dir que per mantenir la categoria de detectius júnior havíem de fer unes sessions de formació periòdiques per continuar po-sant en pràctica les nostres habilitats detectivesques entre un cas i el següent.Al nostre primer (i únic) simulacre de cas, l’Eliza va començar a arrabassar-me les pistes de les mans, a prendre decisions i a donar-me ordres. Fins i tot es va posar a fer preguntes als sospitosos, que és una tasca que normalment faig jo. El nostre treball en

9equip se’n va anar en orris i no va ser perquè esti-guéssim rovellats, precisament.Va ser perquè l’Eliza es va convertir en una dona orquestra. Es va oblidar completament que som un equip i que cadascú de nosaltres té una funció con-creta. Quan vam començar a discutir sobre qui pren les decisions i qui resol els enigmes, l’Eliza se’n va anar de casa feta una fúria.No vam arribar a acabar la formació i des d’alesho-res hi ha una certa tensió entre nosaltres. La mare, que em volia fer sentir millor, em va dir que els canvis for-men part del procés de fer-se gran, però això encara em va saber més greu. No vull que la relació amb la meva millor amiga canviï. Malgrat que sigui inevitable.—Què? Què me’n dius? —pregunta l’Eliza mentre el Frank se’n va cap al davant—. Acceptes l’aposta o no?—Accepto!Al principi el Frank s’asseu a la vora de la cinta transportadora, com si estigués cansat i volgués seu-re. Però de mica en mica s’arrossega fins a la banda mecànica i després s’enfila dalt d’una maleta com si anés a cavall.—HEM COMENÇAT EL DESCENS! —xiscla.L’Eliza esbufega.—Frank! —crida la mare, que el veu quan intenta recollir el nostre equipatge—. Baixa! És molt perillós!

10—Perillós? A mi no em fa por el perill! M’encanta, de fet! És la meva cosa preferida del món!El Frank s’entusiasma massa pel seu propi bé. Ric i em giro cap a l’Eliza.—He guanyat!La meva amiga encreua els braços.—Tampoc no cal que m’ho refreguis pels nassos.—Jo no et refrego res pels nassos —responc—. No-més dic les coses com són.L’Eliza agafa la motxilla i corre cap a la mare. Jo tenia l’esperança que amb el nostre primer cas a l’estranger, a Grècia, les coses tornarien a ser com abans, però ja veig que no. Aquest també és el pri-mer cop que el client ha sol·licitat els nostres serveis, no els de la mare o del Cole, però l’Eliza no sembla gaire contenta.Faig un sospir i m’acosto a la mare. Un treballador de l’aeroport, que assenyala la cinta transportadora molt nerviós, els renya a ella i al Frank en grec. La mare fa cara de saber-li molt de greu. El Frank no.Quan l’home se’n va, la mare sospira.—Frank —li diu—, fes el favor de ser bon minyó!—No puc ser bon pinyó perquè no soc una pinya!És un cas com un cabàs.Amb l’equipatge a remolc, anem cap a la sortida. Propera parada? Un jaciment arqueològic!

11M’he llegit l’expedient del cas un milió de vega-des i me’n conec fins a l’últim detall. Repasso men-talment tota la informació.Durant una excavació als afores de Delfos, a Grè-cia, els arqueòlegs van trobar una entrada misterio-sa a unes catacumbes subterrànies.Les catacumbes estan formades per un seguit de túnels, i a l’entrada hi ha un text a la paret que, pel que es veu, indica que a l’interior s’hi amaga un tre-sor llegendari.Però quan els arqueòlegs el van intentar trobar, la directora de l’excavació (que es diu Keira Skelberry) va caure accidentalment en una trampa i va quedar ferida de gravetat.Aleshores es va constituir un grup de treball especia-litzat en la recerca de tresors que s’ocupés de trobar-lo.Tan bon punt va arribar el grup de treball especi-al, però, van començar a desaparèixer troballes ar-queològiques valuoses dels prestatges on s’estaven assecant.El cap del grup, l’Orlando Calavera, no sap de quins membres del seu equip es pot refiar i de quins no, i té por que algú robi el tresor de les catacumbes, com ja ha succeït amb les altres restes arqueològiques.De manera que ens ha contractat per descobrir qui és el lladre.

12Estic impacient per conèixer tots els sospitosos. I mentre caminem cap a la sortida de l’aeroport, m’adono que no em caldrà esperar gaire. Una noia blanca sosté un rètol amb el text «Agència de detec-tius Las Pistas».—Som nosaltres! —exclama la mare, i s’hi acosta.Fa cara de ser prou jove per anar encara a la uni-versitat, tot i que va vestida com si tingués cinquanta anys. Porta una faldilla tub, una americana amb so-lapa i sabates de taló alt. Els cabells, castanys i llisos, li arriben fins a les espatlles, i duu unes ulleres de muntura gruixuda. Els seus trets recorden els d’un conill: té el nas petit i els ulls vidriosos, i les dents del davant li sobresurten. Transmet la sensació d’es-tar en estat d’alerta constant, com si estigués a punt de fugir corrents en qualsevol moment.—Em dic Marta Higgins, però aviat us adonareu que a l’excavació tothom em diu Martàstica la Fantàs-tica —fa—. Soc l’assessora d’arqueologia en cap del grup de treball especial. Avui seré el vostre enllaç.La mare comprova l’expedient del cas.—Ah, sí, Marta Higgins, de sobrenom Martàstica la Fantàstica. Dius que ets l’assessora d’arqueologia en cap? Vaja. Als meus papers hi diu que ets la becària.La Martàstica la Fantàstica es posa vermella de vergonya i ràbia.

13—Soc… Sí, és veritat, soc la becària. Però no per gaire temps!Agafa una de les nostres maletes i se’n va feta una fúria cap a l’aparcament. Tan bon punt es gira d’es-quena, la mare em pica l’ullet.Ha sabut triar les paraules exactes per treure la Martàstica de polleguera. La mare és la millor fent la seva feina!Ens amunteguem dins del cotxe de la Martàstica. La mare i ella seuen al davant i nosaltres tres, al dar- rere.—Ja hem arribat? —pregunta el Frank.—Però si encara no ha engegat el motor! —res-ponc.La Martàstica posa el cotxe en marxa i aviat som a la carretera. Com més ens allunyem de l’aeroport, més s’omple el paisatge de muntanyes inhòspites molsoses i valls cobertes d’herba. El cel és ben clar i serè.De tant en tant passem pel costat d’algunes co-lumnes i ruïnes. No havia vist mai res d’igual. És curiós que una cosa tan increïblement antiga pugui ser tan nova per a mi. Perquè aquestes restes tenen milers d’anys d’antiguitat!—Ja no som gaire lluny —diu la Martàstica—. La veritat, no acabo d’entendre per què us ha contrac-

14tat el senyor Calavera. No ens cal per a res, un equip de detectius.—Ah, no?—Però no han desaparegut unes quantes peces? —pregunta l’Eliza.—Sí —contesta la Martàstica amb cautela—, però ja he dit al senyor Calavera que soc perfectament capaç de resoldre el cas jo soleta. He llegit totes les novel·les de detectius que he tingut a l’abast. Domino les tèc-niques d’investigació. Ho sé tot de molts temes, i, si alguna cosa la desconec, amb una hora de recerca en tinc prou —presumeix—. Llegeixo i aprenc ràpid. Em vaig treure la carrera amb matrícula d’honor, sabeu?Això per a mi no vol dir res, però és evident que la Martàstica troba que val la pena subratllar-ho.De cop el Frank es posa a fer sorolls estranys. El miro i veig que s’ha ficat les dues mans a la boca.—Frank, es pot saber què fas? —pregunto.—Seb bou uba bent! —diu ell, sense treure’s els punys de la boca.Seb bou uba bent?—Ah! —De cop i volta entenc el que intenta dir—. Se’t mou una dent!—Frankie, això és genial! —exclama l’Eliza—. Es-tic molt orgullosa de tu!—Orgullosa? —xiuxiueja la Martàstica, incrèdu-

15la—. De què? A tothom li cauen les dents de llet! No té cap mèrit!—No em caus bé —diu el Frank—. Segur que ets tu, la CULPABLE!La Martàstica serra les dents i se li inflen les ve-nes del coll.Jo m’encongeixo al seient del cotxe. Que el Frank calli, sisplau! Ell em somriu alhora que fa bellugar la dent amb la llengua.—Creus que el ratolinet de les dents vindrà fins a Turquia?—Frank, som a Grècia!—Ah, sí?—Quin detectiu tan sagaç —remuga la Martàstica mentre ensenya l’acreditació a un vigilant de segu-retat, que la deixa passar.La Martàstica estaciona el cotxe a l’aparcament, on hi ha una dotzena de vehicles més. Baixem i esti-rem les cames. Ha estat un viatge llarg i estem esgo-tats per la diferència horària. Intento treure’m del cap que ara mateix són les dues de la matinada a casa nostra. L’esforç de no pensar-hi em fa badallar.Passem per un camí acordonat per arribar a l’àrea d’excavació pròpiament dita. Està més concorregu-da del que m’esperava. Hi ha tot de gent amb barret i bermudes de butxaques treballant amb pales i ras-

16palls minúsculs. Tothom sembla d’allò més enfeinat apartant terra amb molt de compte. La zona sembla molt extensa, amb sacs de sorra i rases per tot arreu. Una part de l’àrea excavada està coberta per un sos-tre de lona, però la resta es troba a plena llum del sol, sense cap tancament superior.—Benvinguts a l’àrea d’excavació —diu la Martàs-tica—. L’entrada als túnels es troba sota la part co-berta.—Tu hi has entrat, als túnels? —li pregunto.—Només uns quants metres —contesta—. Són fos-cos i estan plens de trampes.El Frank es dreça.—Rampes?—Trampes.—Vambes?—Trampes!—Gambes?—Ignora’l —li recomano—. És el que fem nosal-tres.El Frank em fa llengotes i la mare sospira.—Per aquí —diu la Martàstica, que ens condueix cap als voltants de l’àrea d’excavació.En aquesta zona hi ha desenes de tendes planta-des, algunes de grans i altres de petites.—Per a què són aquestes tendes? —pregunta l’Eliza.

17—Serveixen de magatzem de troballes arqueolò-giques, laboratori, dormitoris, menjador, infermeria… N’hi ha una per a cada cosa. Les nostres són al fons. Les tendes verdes estan reservades als membres del grup de treball especial. —Ens assenyala set tendes, i després en destaca les tres que són més a prop de la vora d’un turó—: Aquelles tres és on dormim nosal-tres. Està totalment prohibit entrar-hi.Quan investiguem un cas, «totalment prohibit» no vol dir res, per a nosaltres. Intento creuar la mi-rada amb l’Eliza per veure si ella pensa el mateix, però està prenent notes a la llibreta. Aleshores miro el Frank, però l’únic que fa és caminar endavant i endarrere mentre fa bellugar la dent.—Aquestes quatre tendes són les úniques que ne-cessitareu. La de la dreta de tot és on dormireu vos-altres. Ara hi deixaré el vostre equipatge.Arrossega les nostres maletes dins de la tenda, que està buida, llevat de quatre llits.—El lavabo? —pregunta la mare.—No sé si li agradarà gaire —diu la Martàstica la Fantàstica, en un to poc alegre, mentre assenyala amb el cap una filera de vàters portàtils situada a certa distància.L’Eliza fa una ganyota.—I aquesta altra tenda —continua la Martàstica,

18assenyalant-ne la més gran— és la dels caps, on tre-ballen el senyor Calavera i la senyora Nadeem. No els molesteu. La segona començant per l’esquerra és on treballem la resta de l’equip. Bàsicament, és on desem totes les peces que trobem, i sí —diu, adre-çant-se a la mare amb un esbufec de ràbia—, abans que m’ho pregunti, és on es van produir els robato-ris. Ens hi trobareu tot sovint a mi i a la persona que fa els mapes dels túnels amb un escàner làser.—Un làser! Que divertit! —exclama el Frank. Em giro i el miro just al moment que ensopega, cau a terra i es dona un cop de puny a la cara amb la mà que estava fent servir per bellugar la dent—. Ai!—Diria que estem de sort amb l’última tenda —co- menta la Martàstica amb sarcasme—, perquè coinci-deix que és la infermeria. Els membres del grup de treball tenim una metgessa només per a nosaltres, la doctora Mandible.—La doctora hi és? Li demanaré una bossa de gel per al Frank —diu la mare.Sense esperar resposta, hi entra. Una dona negra amb tot de trenes al cap aixeca la vista de la pantalla del telèfon. Somriu molt i té les dents lluents. Més que una doctora, sembla un anunci d’una clínica dental. Té un rostre agradable i arrodonit, de fac- cions suaus, i és una mica corpulenta. Diria que, si

19fa no fa, té els mateixos anys que la mare, però sem-pre em costa encertar l’edat dels adults.—Benvinguts, benvinguts! Que són els detectius? —pregunta la dona a la Martàstica, que fa cara de paciència—. Oh, que macos que són! I que petitons!—Mira’t al mirall! —brama el Frank.—Per què? Que estic despentinada? —pregunta la doctora.—Petitona tu! —crida el nen.No anem bé. Serà millor que hi intervingui.—Som l’agència de detectius Las Pistas. Ella és la detectiva Serrano, ella és l’Eliza, ell és el Frank i jo soc el Carlos.—A MI M’HEU DE DIR SENYOR FRANK! Sospiro.La doctora li dona una piruleta i, automàtica-ment, al Frank se li il·lumina la cara.—Això ho cura tot!—Soc la doctora Amanda Mandible, la metgessa del grup de treball especial, i tinc més de deu anys d’experiència. Si necessiteu assistència mèdica ur-gent, em podeu venir a veure.—I si necessitem urgentment una piruleta? —pre-gunta el Frank esperançat.—També, també —respon la doctora. I n’hi dona una altra.

20—Em cau bé! LA CULPABLE NO ÉS ELLA!—Això encara no ho sabem, Frank —rondino.Sortim de la infermeria i la Martàstica ens porta a la tenda del costat —el seu espai de treball— per presentar-nos una persona que està encorbada so-bre un ordinador. Sobre l’escriptori hi ha una placa que diu: ZIP TAYLOR. ENGINYERI INFORMÀTIQUI.—Us presento li Zip —diu la Martàstica—. Zip? Et presento els detectius.Li Zip es gira. Té els ulls foscos, amb una brillan-tor que significa «Estic zombi de passar tanta estona davant d’una pantalla». L’aparell és l’única font de llum de la tenda i il·lumina la pell fosca de li Zip.Li Zip té barba de tres o quatre dies, els ulls ma-quillats de color blau llampant i els llavis pintats de rosa. Duu una samarreta sense mànigues blanca i una faldilla vistosa amb molt de vol. Porta els cabells tallats molt curts i una diadema amb una flor.—Oh! El maig és el mes de les flors! —exclama el Frank, assenyalant-li la flor del cap.—Sí, Frank, però ara som al març —xiuxiuejo.Ell arronsa les espatlles.—Em caus bé. NO ETS CULPABLE!—Para de fer això! —remugo.Li Zip fa que sí amb el cap.—És veritat, no ho soc. Un plaer coneixe-us.

21—Zip és un sobrenom? —li pregunta la mare.—Ara ja no —contesta li Zip.—Zip —pronuncio. Sona gairebé com un nom de superheroi—. Et dius així perquè treballes molt rà-pid amb l’ordinador?—O perquè treballes amb arxius Zip? —afegeix l’Eliza.—O perquè t’agrada obrir i tancar cremalleres? —suggereix el Frank.—Totes les respostes són correctes —riu li Zip.—Quina feina fas? —pregunta la mare.—Em dedico a fer mapes. Hem instal·lat un es-càner làser terrestre a la boca de l’entrada dels tú-nels. Jo faig l’escaneig amb l’aparell i després torno aquí per crear models amb imatges 3D a partir de les mides que hem pres. És un procediment matemàtic que ens serveix per decidir cap a on anem i no haver de vagar sense rumb. Cada vegada que arribem a un nou racó dels túnels, torno aquí i faig mapes.—Quina passada! —fa l’Eliza, meravellada. Gaire-bé li cau la bava amb el làser.—Ja n’hi ha prou de xerrameca! —diu la Martàsti-ca—. No hem de fer esperar el senyor Calavera.Ens condueix a l’exterior, on trobem dos homes blancs de mitjana edat, de dimensions escandalosa-ment diferents, que discuteixen davant de la tenda.

22—No ho deu pas dir de debò! —exclama un dels homes, amb veu profunda. És baixet i cepat, amb les celles arquejades i un masclet que crida molt l’aten-ció—. Les troballes arqueològiques són un bé comú, n’ha de poder gaudir tothom!—El populatxo no pot gaudir d’allò que no entén —replica l’altre home, que té un fort accent anglès. És alt i desmanegat, amb els cabells grisos i escassos, ulleres de muntura metàl·lica i llavis amb forma de somriure invertit—. En mans d’experts, aquestes restes poden estudiar-se adequadament i oferir-nos un coneixement superior de la història. Dur-les a una galeria és desaprofitar-les.—Desaprofitar-les? —barboteja el primer home—. Desaprofitar-les? Amb el temps, els diners i els re-cursos d’un museu podem fer moltes més coses que la seva magnífica universitat!—Li prego que…—Ehem! —fa la Martàstica—. Tenim convidats.La discussió s’acaba abruptament i els homes fan un somriure forçat que contrasta amb la seva mira-da, encara plena de fúria.—No volíem pas interrompre’ls —diu la mare—. Em sembla que tenien un debat ben acalorat.—De què parlaven? —pregunto.Estan mig avergonyits i mig indignats.

23—Em fa l’efecte que discutien sobre on s’haurien de portar les restes arqueològiques un cop descober-tes —diu l’Eliza—. Si haurien d’anar a parar a una institució acadèmica perquè les estudiïn els experts o bé a un museu perquè tothom les pugui veure. —S’atura a reflexionar-hi un instant i noto que s’es-tà carregant de valor per dir el que pensa—. Però s’equivoquen tots dos si el que volen és endur-se les troballes fora del seu país d’origen. S’haurien de re-tornar al govern del lloc on les han descobert. En aquest cas, Grècia.En sentir-la, tots dos esclafeixen a riure.—Això és totalment absurd! —diu l’home llarga-rut d’accent britànic.—Que n’ets, d’ingènua! —afegeix l’home rabas-sut—. Ara bé, què en podem esperar, d’algú tan jove?L’Eliza es posa vermella de ràbia.I jo també. Potser ara mateix no ens avenim gaire, però continua sent la meva millor amiga i no puc consentir que siguin desagradables amb ella.—Ei! L’Eliza és la persona més llesta del món! Què s’han pensat, vostès?El Frank els fa un pet amb la boca.—Em caus malament! I tu també! CULPABLES!—Li demano disculpes ben sincerament, jove acadèmica —diu l’home britànic adreçant-se a l’Eli-

24za—. No pretenia ofendre-la. Soc el Phineas Alistair Worthington, catedràtic d’estudis clàssics de la Uni-versitat de Bonington.—I jo soc el conservador principal de diversos museus de l’Amèrica del Nord. Em dic Richard Plohm.—I li demana disculpes —insisteixo.—I tant —remuga, abaixant la mirada.—Com és que formen part del grup de treball es-pecial, vostès? —pregunta la mare.El Richard Plohm es frega la barbeta.—L’Orlando Calavera i jo ens vam conèixer en una excavació a l’Amèrica del Nord. Moltes de les peces que va trobar han acabat en possessió meva.—Deu voler dir en possessió dels seus museus —puntualitza l’Eliza, corregint-lo.—Ve a ser el mateix —diu l’home entre dents.El professor Worthington esbufega.—Doncs jo no he vingut aquí pels meus contactes amb el senyor Calavera, sinó perquè soc la màxima autoritat en el Collaret d’Harmonia.—El què? —pregunto.—No podem perdre el temps amb això —diu la Martàstica, donant uns copets amb el peu a terra, impacient—. El senyor Calavera us espera. És un home molt ocupat i jo soc la becària perfecta. —La Martàstica no se n’adona, però jo sí: el Richard Plohm

25i el professor Worthington, a la seva esquena, fan una expressió burleta—. Ja us la farà un altre dia, la classe d’història!—N’estaré encantat —diu el professor.La Martàstica ens porta a la tenda dels seus caps. És gran i està ben il·luminada; això ens sorprèn, després d’haver vist li Zip treballant a les fosques.—Ahà! Ja sou aquí! —vocifera, tot esvalotat, un home blanc que porta un barret de feltre. A sota se li veu el rostre, una mica brut i suat. Deu tenir uns quaranta anys, o potser cinquanta. Al front hi desta-quen unes quantes arrugues profundes, i unes línies amb forma de parèntesi li connecten el nas amb la boca. Els seus ulls castanys semblen cansats, però fa un somriure radiant—. Moltes gràcies per jugar-vos el tot pel tot en aquest cas.—Moltes gràcies per haver-nos fet venir —res-ponc—. I per confiar en l’agència Las Pistas.—Quan no es veu cap carta bona en un assumpte, és el moment de buscar ajuda professional. Ja m’ima-gino que deveu estar esgotats, però hem de parlar de moltes coses, si no us fa res. Això és tot, Martàstica.—Em puc quedar?—Es pot guanyar una mà de pòquer amb un dos i un set? —pregunta l’Orlando. La Martàstica fa cara de no tenir-ne ni idea—. No —aclareix l’home.

26La noia obre la boca i sembla que no sàpiga si cridar al seu cap o demanar-li un ascens. Al final, només diu «Entesos» i després fa mitja volta i se’n va.—Me l’he tret de sobre més fàcilment que de cos-tum! —diu l’Orlando Calavera—. No sé si us n’heu adonat, però és una mica creguda. La va contractar la Nadira. Es va presentar com a Martàstica la Fan-tàstica el primer dia. Diu que és el sobrenom de quan anava a escola, però m’hi jugaria fins a l’últim quarto que no l’hi deien com un elogi, precisament. Tant és, deixem estar la Martàstica, que hem de parlar.—Molt bé —faig—. Ens podria descriure…?—Aquí no! —diu l’Orlando amb un gest de la mà—. Anem a un lloc més discret.—Aquest lloc no és prou discret? —pregunta l’Eliza.L’Orlando Calavera fa que no amb el cap.—Hi ha la Nadira allà al fons. Nadira!La cortina de separació es mou lleugerament i una dona hi treu el cap.—Em necessita per a res, senyor Calavera? Tinc una reunió d’aquí a deu minuts —diu, amb un ac-cent que crec que és francès.Porta un hijab de color rosa pàl·lid sorprenent-ment net, tenint en compte tota la pols que hi ha a la zona d’excavació. Té la pell de color marró clar, les celles gruixudes i els pòmuls marcats.

27—Ella és la Nadira Nadeem, la meva mà dreta.—Jo veig una persona sencera! —fa el Frank.—Vull dir que és la meva persona de confiança —aclareix l’Orlando—. És la meva número dos, la segona de bord, i una gran arqueòloga. Som els mi-llors trobant tresors. Funcionem com un tàndem!—Aleshores —diu la mare—, vol que ella també hi sigui, en aquesta conversa inicial?—No, no, que té molta feina, la Nadira.—Potser sí que m’hi hauria de quedar —comenta la dona—. Tinc sospites de qui podria estar pre-nent-nos les troballes.L’Orlando Calavera es posa pàl·lid.—Eh… Daixò… Segur que podeu parlar amb la Nadira en un altre moment.—Em temo que no. Tinc el dia ben atapeït. Estic fent uns escanejos amb li Zip per a la propera incur-sió als túnels. El professor Worthington i jo estem estudiant un text en grec antic per buscar-hi menci-ons a Harmonia. I després figura que tot l’equip en-trarem als túnels, oi? Ah, i de poc no me n’oblido: m’he de posar en contacte amb la família de la Keira i informar-los sobre l’operació d’emergència que li han fet. —Mira el rellotge i gemega—. Ai, senyor! Ja vaig endarrerida! Ara és l’únic moment de tot el dia que us puc fer un forat.

28La Nadira Nadeem sembla organitzada i neguito-sa, totes dues coses alhora. Una mica com l’Eliza just abans d’un examen important. M’agradaria poder-li posar un excel·lent. Sé que treure bones notes sem-pre ajuda l’Eliza a calmar-se.El senyor Calavera ens observa fixament, com si ens supliqués amb la mirada. És evident que no vol que en aquesta conversa hi hagi la Nadira Nadeem. Això vol dir que sospita d’ella? Després de dir-nos que és la seva persona de confiança i tot allò del tàndem? Potser és que era un bluf i l’hem descobert?Si demanem a la Nadira Nadeem que es quedi, potser l’Orlando no ens ho diu tot. D’altra banda, sembla que la dona té sospites que hem d’escoltar.No em vull perdre res del que ens hagin de dir cap dels dos, però ha arribat el moment de triar. Per parlar amb l’Orlando Calavera a soles, ves a la pàgina 404.o pSi vols que la Nadira Nadeem participi en la conversa, ves a la pàgina 432.

29DECIDEIXO CEDIR I FER EL QUE VOL L’ELIZA.El seu somriure és tan radiant que gairebé val la pena haver posat els meus plans en pausa.—Gràcies, Carlos! No te’n penediràs! Vaig a de- manar l’adreça al professor Worthington.—Jo vaig a veure si la Martàstica em deixa el seu cotxe —anuncia la mare.—JO FARÉ COSES IMPORTANTS —diu el Frank, i es deixa caure a terra i comença a fer bellugar la dent.M’assec al seu costat. Tot i que aquesta decisió implica deixar les catacumbes en espera, en realitat tinc ganes de veure les ruïnes, i potser descobrirem la misteriosa història del collaret maleït.Quinze minuts més tard, l’Eliza ja té l’adreça in-troduïda al mòbil, la mare ha aconseguit les claus del cotxe de la Martàstica i al Frank encara no li ha cai-gut la dent. El trajecte en cotxe des de l’excavació és de mitja hora travessant valls i muntanyes, i anem amb les finestres obertes perquè corri l’aire.Quan arribem a les ruïnes, que són al cim d’un turó, no hi ha ningú. La casa incendiada era de pedra marró, però gairebé no hi queda res: només l’estruc-tura. El Frank s’enfila fins a l’interior de l’edifici i l’Eliza el segueix. La mare i jo, per no ser menys que els germans Thompson, també hi entrem d’un salt. Ara soc on devia haver-hi el saló. La pintura de les

30parets està feta malbé, les pedres s’estan ensorrant i a la paret hi ha una esfera de rellotge, vella i rovella-da, que em sorprèn que hagi aguantat tant de temps.Camino entre les ruïnes, però només hi queden vestigis de l’edifici que va ser: unes quantes columnes verticals i unes quantes d’horitzontals. Tot està reco-bert de molsa. No veiem cap de les taques negres que sol deixar un incendi; el temps les deu haver esborrat.—Ha estat un bon intent, Eliza. I si tornem ja a les catacumbes? —proposo ansiós.—Espera.La meva amiga mira fixament l’esfera de rellotge, que no té busques. Em pregunto si es van cremar.—Jo també m’hi he fixat. És molt resistent! No em puc creure que sigui l’únic objecte que va sobreviure a l’incendi!—Això no hauria de ser aquí. —L’Eliza estira l’es-fera, però està ben enganxada a la paret—. Els rellot-ges analògics no es van inventar fins al segle xi, cen-tenars d’anys més tard de l’època que figura que es va produir l’incendi. Per tant, algú va venir aquí més tard i va posar el rellotge entre les ruïnes. És una pista, ho sé. —Explora els costats de l’esfera i deixa anar una exclamació—: Mira! Una sèrie de números! Aquí, gravats al metall. Tenen alguna cosa a veure amb el rellotge, n’estic segura.

31—Una sèrie de números? I què n’hem de fer? —pregunto.—TERRA A LA VISTA! —brama el Frank just en aquell moment.Aixeco la mirada. El nen s’ha enfilat fins a gairebé dalt de tot d’una columna en un temps rècord. Giro els ulls en blanc. Típic del Frank.—Frankie! —crida l’Eliza—. Fes el favor de baixar d’aquí! És perillós!—Però si les coses perilloses són divertides! —diu el Frank.—Comptaré fins a tres! —vocifera la mare.—NO!Ara que la mare i l’Eliza estan distretes, puc re-soldre l’enigma del rellotge i demostrar la meva và-lua. Només he de descobrir què cal fer amb totes aquestes xifres. Sumar-les? Posar-les en ordre? Tro-bar-hi algun patró amagat? Estic decidit a treure’n l’entrellat.10 12 2 8 4 8 6 4 10 12 2 8 1 11 9 3 5 8

32Suma 38 a la solució de l’enigma i ves a la pàgina indicada.o pPer demanar a l’Eliza que et doni un cop de mà, ves a la pàgina 436.

33NO EM PUC CREURE EL QUE ARA DIRÉ.—D’acord, Frank. Pots donar pa d’all a les serps.Sona absurd, però potser els agrada el menjar ita-lià. A mi m’encanta!—Vine, Trencacolls! Vine aquí!—Trencacolls?—Els he posat nom. Aquesta es diu Trencacolls. Aquella, Trencacolls Segona. Aquella altra, Tren-cacolls Tercera. Aquesta es diu Penèlope. Aquella, Alexandra. Aquella altra, Benjamina. I aquelles són la Miqueleta, la Miquela, la Miqui i la Miquelàngela.—Estigues pel que has d’estar, Frankie! —li de-mana l’Eliza.—Té, Dragonota! —diu el nen mentre llança un tros de pa a una serp especialment gruixuda. El rèptil se n’allunya de seguida—. No, pareu de fugir quan us dono pa! Donar pa és donar amor! Agafeu el pa d’all!És d’allò més estrany: cada vegada que el Frank s’acosta a una serp amb una llesca de pa d’all, la serp fuig esperitada. És com si portés repel·lent de serps.—Els deu molestar l’olor d’all! —exclama l’Eli-za—. És increïble! La ciència aplicada a la vida real!Agafem dues llesques de pa d’all cadascú i avan-cem amb els braços estirats endavant. Les serps xiu-len amb ràbia, però reculen. Amb cada passa que fem, anem obrint camí.

34Al final de la sala hi ha un arc. El travessem i ens trobem a la part superior d’unes escales. Des d’aquí dalt es veu un laberint immens.—Un laberint! —diu l’Eliza sense alè—. Són un element fonamental de la mitologia grega.—Què és un lava vint? —pregunta el Frank.—Un laberint és un lloc tancat, ple de camins que es barregen els uns amb els altres i d’on és pràctica-ment impossible sortir. Al laberint de Creta hi havia el Minotaure.ΣΟπϡΖKΩψΧΛЈBΘΞιАΔΜΤΥΦш

35—Ah. I què és el minosaure?—El Minotaure és un monstre amb el cap i la cua de brau i el cos d’home.Arrufo les celles.—Vols dir que ens trobem davant d’un lloc d’on és molt difícil escapar i que a dins podria haver-hi un monstre?—Justa la fusta! —L’Eliza s’agenolla, fica la mà a la motxilla i en treu un llibre—. Veus aquests sím-bols? A l’antiga Grècia, cada lletra representava una quantitat, i crec que això és el que passa aquí. Ah, mira aquesta taula d’equivalències del meu llibre.—Aleshores…, per què hi ha números al laberint?—Deuen ser indicadors que et diuen per on has d’anar. Ens hem de fixar bé per quins passem, per no perdre’ns.Taula d’equivalències entre lletres i números de l’antiga GrèciaalfabetagammadeltaèpsilondigammazetaetathetaΑΒΓΔΕΖΗΘ123456789iotakappalambdaminiksiòmicronpikoppaΙΚΛΜΝΞΟΠ102030405060708090rosigmatauípsilonfikhipsiomegasampiΡΣΤΥΦΧΨΩ100200300400500600700800900

36Suma els números pels quals has de passar per sortir del laberint, després suma 32 al resultat i ves a la pàgina indicada.o pSi vols que l’Eliza et doni un cop de mà, ves a la pàgina 210.

37—ALESHORES…, ENS POT DIR QUÈ ÉS EXAC-tament el tresor de les catacumbes? —pregunto a l’Or-lando Calavera.L’Eliza s’inclina cap endavant ansiosament a la cadira.—És una cosa més valuosa que tot l’or del món —xiuxiueja l’home, fent girar la cadira d’oficina mentre ens va mirant d’un en un, a poc a poc i amb gran dramatisme.—Bombolles de sabó? —suggereix el Frank—. Plàs-tic de bombolles? Llimonada amb bombolles!—Potser no són bombolles —dic.—Ah —fa el Frank, i s’atura a pensar-hi un mo-ment—. Gatets!Miro l’Orlando Calavera per veure si ja s’ha pe- nedit d’haver-nos contractat, però sembla que ho troba divertit.—Més valuós que les riqueses materials —repeteix l’Eliza pensativa—. La cultura. És una biblioteca?Només a l’Eliza se li acudiria que una biblioteca és més valuosa que tot l’or del món! La mare con-sulta la seva llibreta.—Avui dues persones diferents, la Nadira Nadeem i el professor Worthington, han comentat alguna cosa d’Harmonia. Podria ser una pista. Senyor Calavera, que ens podria explicar de què es tracta?

38L’home somriu.—Bingo! Al final dels túnels… creiem que hi ha… el Collaret d’Harmonia.S’atura com si esperés grans exclamacions, però ningú no expressa sorpresa ni admiració.—Què és el Collaret d’Harmonia? —pregunto.—Un antic collaret que, segons la llegenda, conce-deix la bellesa i la joventut eternes.L’Eliza esbufega. Quan tots ens girem a mirar-la, es posa vermella.—Això és impossible, no?—Per què ho dius? —pregunta l’Orlando Calave-ra. Està en desacord amb ella, però no sembla irritat ni amb ganes de batussa, sinó més aviat il·lusionat davant la possibilitat d’un debat interessant—. Obre la ment! «Impossible» és una paraula pròpia de per-sones sense gens d’imaginació.L’Eliza sembla dolguda. No m’ha agradat la ma-nera com li ha parlat l’Orlando Calavera, però no puc evitar estar-hi d’acord.No és el primer cop que l’Eliza i jo tenim idees di-ferents sobre els fenòmens sobrenaturals. L’Eliza és una gran defensora de la raó. Per a ella, tot es pot ex-plicar a través del raonament lògic i l’anàlisi en pro-funditat. Jo, en canvi, sé que al món hi ha coses que no tenen explicació, que són màgiques o místiques.

39Potser el Collaret d’Harmonia n’és una.—Per què està tan segur que el Collaret d’Harmo-nia és allà baix? —pregunta la mare.—Per això —respon l’Orlando Calavera, assenya-lant cap a un punt darrere seu.Es gira i obre un armari que estava tancat amb clau. En treu un disc i el posa damunt la taula per-què tots el puguem veure.És antic. Molt i molt antic. És circular, està fet de pedra i té pintades unes serps daurades que en re-corren la superfície cargolant-se. Tot al voltant del cantell del disc hi ha unes lletres de l’alfabet grec.—Vam trobar aquest objecte en un pedestal just a la boca de les catacumbes. Hi diu tot el que necessi-tem saber.El Frank s’inclina cap endavant.—Ah, sí? Doncs per a mi és com si fos ben bé je-roglífic.—Per a mi també —reconeix l’Orlando—, però la Nadira ha estudiat grec i ho va traduir. La inscripció del costat parla d’un collaret antic i poderós que està enterrat en una tomba, esperant algú prou valent per anar a buscar-lo.—Jo soc valent! —crida el Frank.L’Orlando, exaltat, fa saltirons a la cadira.—Justament això és el que volia sentir.

40Si vols demanar més informació sobre la història del collaret, ves a la pàgina 370.o pPer demanar que et deixin mirar el disc de prop, ves a la pàgina 452.

41—QUINES TROBALLES HAN DESAPAREGUT? —pregunto a la Nadira Nadeem.—Moltes —respon, i consulta la carpeta de pin-ça—. Del període arcaic, tres atuells. Del clàssic, un bust i un ornament de cap. De l’hel·lenístic, unes quantes monedes. I un braçal d’or que vam trobar a prop de les catacumbes, que va desaparèixer quan encara no l’havíem pogut catalogar. En conjunt, to-tes aquestes peces valen centenars de milers d’euros.—I quan van començar els robatoris? —demana l’Eliza.—L’endemà que arribés el grup de treball especial, el mateix dia que la Keira Skelberry va ingressar a l’hospital. Fins aleshores no hi havia hagut cap inci-dent. Per això el senyor Calavera i jo estem conven-çuts que el lladre és algú del nostre equip i no del de la senyora Skelberry. Oi, senyor Calavera?Ell rondina sense dir ni que sí ni que no.M’ho sembla a mi o l’Orlando Calavera està em-pipat perquè hem dit a la Nadira Nadeem que es quedi? Em recorda el Frank quan algú li diu que no.

42Si vols preguntar què li ha passat a la Keira Skelberry, ves a la pàgina 175.o pSi vols preguntar pels membres de l’equip de treball especial que són sospitosos, ves a la pàgina 335.

43ANEM EN COTXE DURANT MOLTA ESTONA. Deuen passar una o dues hores com a mínim abans no ens aturem en un poble per comprar provisions per a l’ascens al cim i aigua per no deshidratar-nos. També agafem uns quants entrepans, que ens men-gem dins del cotxe. Després del dinar sobre la mar-xa, el Frank fa bellugar la dent amb energia ﬁns que es queda adormit al seient del darrere. L’Eliza lle-geix, naturalment, i la mare i jo parlem en veu baixa sobre el cas, sobre l’escola, sobre res en especial.Me’n començo a adonar més o menys cap a la meitat del trajecte: hi ha un cotxe platejat darrere nostre. Té els vidres del davant tintats, de manera que no veig qui el condueix. Es manté a prou distàn-cia perquè no el tinguem just al darrere, però quan ja fa quinze minuts que va al mateix ritme que nos-altres, em salten les alarmes.—Mama, Eliza… Potser només són imaginacions meves, però em sembla que el cotxe platejat ens se-gueix.La mare mira pel retrovisor i l’Eliza para de llegir i gira el cap.—Què fem? —pregunta la meva amiga.No hi podem fer gran cosa, sobretot tenint en compte que cal que arribem al mont Olimp al més aviat possible. No ens podem permetre el luxe de

44buscar un altre camí. Al meu entendre, tenim dues opcions: la primera, demanar a la mare que acceleri fins que perdem de vista el cotxe que ens segueix; la segona, demanar-li que redueixi la velocitat perquè puguem fer una llambregada al conductor.Si vols demanar a la mare que acceleri, ves a la pàgina 351.o pSi li vols demanar que redueixi la velocitat, ves a la pàgina 425.

45—HA VIST LA MEVA MARE? —PREGUNTO A LAdoctora Mandible.Nega amb el cap i fa cara d’estranyesa. És la pri-mera expressió sincera que li veig. O això o és bona actriu.—Per què m’ho preguntes?—Va desaparèixer ahir —explica l’Eliza— i no sa-bem on és.—Quins símptomes tens?—Què?—Depressió? Ansietat? Et costa llevar-te al matí? Estàs sempre preocupat?—Ara mateix estic irritat i enfadat —contesto—. Aleshores, no l’ha vist?—Des d’ahir al matí, quan us vaig conèixer a tots vosaltres, no l’he tornat a veure.—Tampoc no l’ha vist als túnels? —pregunto.La doctora s’empassa la saliva. Després recupera el somriure, un inquietant somriure fals.—Jo no entro mai als túnels —respon.—Però i la vegada que…?—Ah, sabeu què? No em recordava que… Daixò… Me n’he d’anar perquè tinc hora al metge, és una visita molt important.—Però si tu ets metgessa! —diu el Frank—. Per què no et visites a tu mateixa?

46La doctora Mandible fa una rialleta.—Els metges també anem al metge, i els metges dels metges també tenen metge. Tot i que, com diu la dita, una poma al dia el metge estalvia.S’escapoleix de la tenda amb una pila enorme de carpetes i paperassa.Faig un sospir. Tornem a trobar-nos a la casella de sortida.Però quan em giro, l’Eliza somriu. Té un paper a la mà.—Gràcies per fer d’esquer, Carlos. Sabia que si la doctora es distreia un segon, li podria pispar alguna cosa útil de la pila de documents. Alguna cosa que ens doni més informació sobre la llista d’ingredients.—Però si tu no pispes mai res a ningú! —dic, des-concertat. Torna a ser com al simulacre de cas del mes passat, que l’Eliza volia fer totes les tasques de l’equip—. Això és feina del Frank.—SÍ! Para de prendre’m la feina!A l’Eliza se li acaba el bon humor.—No lamento gens haver fet el que calia. Examina la pista que ha trobat l’Eliza a la pàgina 406.

47SÍ! HO HEM ACONSEGUIT! TRENTA-CINC ÉS el número que obre el calaix de la doctora Amanda Mandible. Ara ja puc accedir als seus documents.A dintre hi ha tot un seguit d’històries clíniques i notes escrites a mà. Costen de llegir perquè la cal·li-gra fia de la doctora Mandible és terrible.Rica en magnesi, sobretot.Amb nivells alts de ferro, sodi, potassi i calci.Combineu-la amb mel, carbó vegetal, llet, àloevera, alvocat i te verd.—Què és? —pregunto.Noto que l’Eliza ha apartat la mirada del llibre, interessada en el que he trobat. Hi ha caigut de qua-tre potes.Li ensenyo els documents en senyal de treva i ella s’acosta a mirar-los.—Mmm… Sembla una llista d’ingredients —diu—. Però no sé per a què serveixen.Llavors l'entrada de la tenda es mou i tanco el ca-laix de cop.Just a temps! La doctora Mandible acaba d’arri-bar. La seva bata blanca de laboratori té taques de terra a la part de sota, i per les trenes que li cobrei-xen el cap li rellisquen unes quantes gotes de suor.

48Sembla sorpresa de trobar-nos a la tenda, però ho dissimula gairebé de seguida amb un gran somriure que deixa veure totes les seves dents.—Ah, hola, petits detectius! Que bufons que sou! Us puc ajudar en res? Us heu fet pupa? O potser us cal una piruleta?—Això sempre! —exclama el Frank, que n’agafa tres del pot i se les entafora a la boca fins que se li arrodoneixen les galtes.—Com ha anat el dia? Ja us esteu aclimatant a Grècia?Pretén ignorar el fet que ens hem vist als túnels fa una estona? Potser li hauria de preguntar què hi feia, o potser és millor anar al gra i preguntar-li per la llista d’ingredients que hem trobat.Per preguntar-li què feia als túnels, ves a la pàgina 463.o pSi li vols preguntar sobre la llista d’ingredients, ves a la pàgina 187.