Soc feminista, i ara què?

La meua pitjor enemiga. La que em diu constantment que no soc, no tinc o no en sé prou.«No n’eres capaç», em murmura, segura, arrossegant les consonants.I com la gota insistent que colpeja la pedra, les seues paraules foraden les meues ganes. És ella qui fa de mur entre allò que jo voldria que fos i no és.La meua pitjor enemiga soc jo.10

Una presa atura l’aigua d’un riu que baixa viu i amb força.Una presa frena el corrent que porta dins tot el que vull ser, viure o fer. I colpeja fort el ciment esguitant-ho tot de no pucs.No puc. No puc perquè no soc, no en tinc o no en sé.

No soc prou. No en tinc prou. O no en sé prou.Quantes vegades he frenat les ganes per pensar que no podia, no en sabria o no m’ho mereixia?La presa que intenta parar tot allò que em fa sentir viva l’he construïda jo, ajudada pels qui van voler fer-me sentir xicoteta.14

Les mirades que són i les que t’imagine.Els comentaris que són i els que t’imagine.El paternalisme, el dolor i l’angoixa que sí que hi són.I ara que començava a escoltar l’amor propi, que pensava que començava a cosir la ferida (ni somiava encara curar-la), ara que m’havia decidit a viure... Ara venen a exigir-me que no tremole.17

Venen a tibar, des de l’altre extrem de la corda, els mateixos que em miraven condescendents i em deien quin cos hauria d’habitar.Venen a dir-me que no haurien d’afectar-me les bales grassòfobes que em disparen.Venen a exigir-me coherència en l’autopercepció i el discurs.18

No saben que l’única cosa que vull és un lloquet on permetre’m seguir estant malament o sentir-me plenament feliç amb la matèria que em cobreix l’ànima, depenent de l’hora, el dia o el minut.