La festa encenia la nit, i el Palau Daurat, ple de gom a gom amb convidats elegants, resplendia com si l’estructura mateixa de l’edifici fos una joia. La música italiana, alegre i encomanadissa, surava en l’aire i es vessava per les finestres de la segona planta cap als jardins privats de l’edifici, on la primavera havia començat a teixir els seus colors. Els balcons de la façana principal, de la darreria del segle XIX, deixaven intuir des del carrer Recoletos de Madrid l’espectacle de llums i sofisticació que tenia lloc al saló de ball; tanmateix, uns cortinatges gruixuts de vellut cobrien en part els enormes finestrals, com si s’hagués volgut contenir l’ostentació deliberadament. Mentre sonava Sarà perché ti amo, de Ricchi e Poveri, uns projectors dels més moderns il·luminaven les pantalles situades de manera estratègica en diversos punts del grandiós saló, una estança de planta el·líptica que imitava la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles.
Aquestes pantalles mostraven imatges de quadres clàssics, tal com solien estar exposats als museus, i de sobte les pintures s’escolaven per un forat del temps i s’exhibien, majestuoses, a la ubicació original per a la qual havien estat concebudes. Així, els espectadors podien contemplar el quadre del segle XVI El lavatori, de Tintoretto, com si estiguessin al museu del Prado, i tot seguit s’admiraven quan, com per art de màgia, el llenç gegantí es despenjava d’aquell lloc, sobrevolava el mapa d’Europa i se situava a la dreta de l’entrada de l’església de San Marcuola, a Venècia; aquell indret era el punt exacte per al qual l’obra havia estat ideada, i des d’aquell nou angle, l’estranya disposició dels personatges de seguida cobrava sentit.
A continuació, l’escena de la pantalla s’esvaïa del tot, com si s’hagués desfet en l’aire, i mostrava un infant de tot just sis anys vestit com un noble adult del segle XVII, muntat en un cavall extraordinàriament gros; el quadre, de Velázquez, representava el príncep Baltasar Carles, i també formava part de la col·lecció del museu del Prado. De cop i volta, el quadre es desprenia de la paret i volava cap al Salón de Reinos del Palau del Buen Retiro de Madrid, on s’instal·lava damunt d’una porta. Situat a aquella altura, el cavall no es veia tan desproporcionat, i semblava lògic que Velázquez n’hagués volgut exagerar les formes, tenint en compte la perspectiva des d’on l’obra seria contemplada. El desplegament d’imatges no era tan sols un gran espectacle de la festa, sinó que formava part de la promoció del Pentimento, el museu que la família Mendoza —propietària del Palau Daurat— havia creat a Madrid, i que tot just acabava d’inaugurar.
En Dimas Chevalier, des d’un racó discret de la sala reservat per al grup de jazz que havia tocat al començament de la festa, observava la posada en escena audiovisual amb admiració sincera. Era alt i duia un vestit fosc fet a mida; l’havia conjuntat amb una camisa negra de coll exagerat que li conferia un cert aire d’excèntrica sofisticació. La seva vestimenta constava també d’uns complements d’aspecte informal que, sens dubte, devien ser cars: estranys anells d’obsidiana als dits i alguna arracada discreta que els cabells de color atzabeja li dissimulaven. Al llarg de la vetllada, més d’una dona s’havia oblidat de la discreció en aturar-se a mirar-lo: aquella roba singular, els gestos, la mirada múrria que no podia dissimular… Què devia tenir?
L’atenció d’en Dimas ara lliscava de les pantalles cap a l’amfitriona de la festa, la preciosa Amanda Mendoza: devia ser a prop dels quaranta i, per consegüent, era una mica més gran que ell. Era coneguda per la seva fama de dona esquiva, seriosa i fins i tot antipàtica. Malgrat aquell desprestigi social, en Dimas li veia alguna cosa que l’intrigava. Ja l’havia observat en molts altres actes i subhastes del món de l’art, sempre vestida de negre i amb posat sorrut. No se’n sabia gaire, de la seva vida privada, tret que uns mesos enrere, quan la família havia decidit crear el museu del Pentimento, ella s’havia instal·lat en una ala d’aquell palau per viure-hi. Poques vegades l’havia vist somriure, malgrat l’èxit que tenia en els negocis i l’evident fortuna familiar de què disposava. L’Amanda era la irreprotxable directora de la prestigiosa revista d’art Giotto, membre de la junta directiva d’una galeria i, ara, del nou museu… Què li podia faltar per ser feliç?
Li havien dit que era casada, però ell no l’havia vist mai amb el marit. En Dimas estava avesat a estudiar la gent, i el fet de fer-ho bé alguna vegada li havia salvat la vida, literalment. Ara, a la festa, s’adonava que l’Amanda estava neguitosa, semblava que buscava algú entre tots aquells crítics, artistes, col·leccionistes i ambaixadors que havia aplegat per a la vetllada. Quan ja feia una estona que planava en l’aire la música de Tu vuò fa’ l’americano, de Renato Carosone, va decidir apartar-se de l’avorrida companyia de la banda dels músics de jazz, ara enfeinats a desar els instruments de metall i vent, i es va atansar a l’amfitriona.
—La felicito per la festa, tot un èxit.
—Vostè creu? —va respondre ella sense mirar-lo. El serrell negre, incapaç d’amagar unes faccions harmonioses i suaus, se li va inclinar en direcció contrària. Definitivament, semblava que buscava algú entre la munió de gent. Potser tan sols volia supervisar els moviments del seu germà Elio, un jove que es veia completament lliurat a la festa, i que feia tot l’efecte d’haver begut un parell de copes de més. Els cabells foscos del noi, una mica llargs i rinxolats, li queien sobre la templa i li donaven un aspecte d’adolescent trapella, tot i que ja devia tenir cap a trenta anys, pel cap baix.
En general, el germà petit de l’Amanda no perdia les bones formes en els negocis, i col·laborava activament en les empreses familiars, però ara estaven en una festa, i l’amfitriona va tenir un esglai en veure que l’Elio ja parlava amb el discjòquei per canviar la tria musical de la vetllada, un repertori italià que havien escollit com una picada d’ullet a la propera Biennal de Venècia. En Dimas va seguir la mirada de l’Amanda cap al seu germà, i va pensar que havia endevinat el motiu de la seva inquietud.
—No pateixi, no crec que aquell punxadiscos s’atreveixi a tocar ni un botó sense el seu consentiment.
—El meu germà pot ser molt persuasiu, cregui’m.
Ella havia fet el comentari, un altre cop, sense dignar-se a mirar-lo. Ai, Amanda. Ulls de caramel i corbes suggeridores. Desprenia una lluentor apagada i indesxifrable, un foc domat que es contenia en silenci, i que atreia en Dimas amb una curiositat creixent. Ell no va desistir, sinó que es va inclinar un xic més per fer-se sentir malgrat la música.
—M’ha agradat molt el Pentimento. L’he anat a visitar aquest matí i crec que, tot i que treballen amb reproduccions, restitueixen el significat a les obres en situar-les en el seu context.
Per fi, ella se li va girar de cara. En tombar-se, el vestit negre se li va arrapar a la figura, i el discret escot es va mostrar més pronunciat.
—No sempre podem reconstruir la història dels quadres…, però li puc assegurar, per experiència, que desplaçar una pintura gairebé sempre equival a afeblir-la.
—És veritat. De fet, a l’edat mitjana respectaven més l’art.
—Per…?
—Perquè només viatjaven els artistes, no les obres.
L’Amanda va arrufar lleument les celles i va estudiar l’interlocutor com si, per primera vegada, s’interessés per la seva existència. Els pòmuls i la forma de la mandíbula de l’home eren molt marcats i definits; el seu nas aquilí, que en qualsevol altra persona podia haver resultat excessiu, s’avenia a la perfecció a la dimensió de la seva mirada, que semblava traspassar-ho tot i tothom sense esforç. El carisma d’en Dimas era innegable i, tot i que era una persona de constitució atlètica, posseïa uns trets tan poc corrents que tant es podia considerar atractiu com estrany.
—De debò que hi entén, d’art?
Ell, amable, va somriure i va alçar les celles amb jovialitat.
—Una pregunta un pèl impertinent, si tenim en compte que ara mateix soc un dels col·leccionistes més importants d’Europa.
L’Amanda no es va immutar en absolut.
—M’havia pensat que, precisament a vostè —va remarcar—, només li interessava el valor de mercat de les obres.
—Doncs va desencaminada.
—La seva biografia convida a unes determinades conclusions.
A ell li van espurnejar els ulls en sentir aquella provocació i la clara al·lusió al seu antic ofici. No obstant això, va mantenir la serenitat i la fermesa a la veu. La cara que feia deixava intuir que aquella conversa en realitat el divertia.
—Ja no m’hi dedico. M’he reformat.
—Una reforma no és una regeneració. L’essència persisteix.
—Si això fos veritat, ara mateix vostè tindria un gran problema estant jo aquí dins, no creu?
De sobte, els llums es van apagar. La música es va esvanir i un silenci inesperat va envair la sala. Van ser tot just tres segons, o cinc, com a molt. Quan ja es començaven a sentir murmuris i comentaris en to de preocupació entre els convidats, va tornar la normalitat. Tanmateix, amb el retorn de l’energia elèctrica, també va semblar que se sentia, tot seguit, un soroll fort a fora, potser a la zona del jardí. Ningú en va fer cas, perquè la música va ressorgir som si res no hagués passat, mentre els projectors audiovisuals tornaven a recrear-se en més quadres curiosos i muntatges efectistes. Tornaven a cantar Ricchi e Poveri, ara amb el Mamma Maria, que els convidats començaven a corejar mentre es deixaven portar pel sorprenent ambient de diversió sofisticada. Unes menges exquisides volaven en safates portades per cambrers, i com més còctels se servien, més animada s’anava fent l’atmosfera de confraternització.
En Dimas, però, després d’aquella brusca interrupció de la festa, s’havia quedat immòbil al costat de l’Amanda, en posició d’alerta, i una arruga de neguit li solcava el front. El palau era ple de petits tresors, i l’incident podria tenir una causa fortuïta i banal o, al contrari, podria ser d’una envergadura extrema.
—Té alguna idea de què pot haver estat això? —va preguntar a l’Amanda, la fesomia de la qual també reflectia gravetat.
Ella va negar amb un moviment lleu del cap i va fer un senyal a la que semblava una secretària, una noia jove i pèl-roja, amb unes ulleres enormes, que insistia a acompanyar-la a algun lloc.
—Et necessito aquí, Lorena —va negar l’Amanda, alhora que assenyalava el seu germà Elio i, tot seguit, la resta de les persones que donaven vida a la festa—. Jo haig de sortir a comprovar que tot va bé.
En Dimas, sol·lícit, va tornar a intervenir:
—L’acompanyo.
L’Amanda li va llançar una mirada amb disgust gens dissimulat, però no el va contrariar. Amb cara d’amoïnada, va sortir amb en Dimas del saló de ball, on les parets, motllures i portes daurades tenien els convidats captivats, com si la bellesa fos una presó magnètica.
L’Amanda va baixar rabent les àmplies escales de marbre de Carrara, la balustrada de les quals exhibia multitud d’al·legories a les ciències i les arts. Allà tan sols hi van trobar uns quants convidats escampats, xerrant entre ells. Ara bé, únicament la segona planta de l’edifici estava destinada per complet a la festa, ja que a la primera, la gran majoria de les portes estaven tancades amb clau i eren d’ús exclusiu de la família Mendoza. A prop de la porta principal d’accés a l’edifici, l’Amanda va saludar un home vestit de marró que, tot i que no duia cap mena de targeta d’identificació, tenia aspecte de ser un vigilant de seguretat; estava palplantat davant de dues estàtues femenines de grans dimensions que subjectaven uns canelobres plens d’espelmes d’on refulgia una llum artificial i que simulaven estar repenjades a banda i banda del graó d’arrencada de la imponent escala.
—Ha saltat alguna alarma? Hi ha cap incidència?
—No, senyora, segurament ha estat una sobrecàrrega elèctrica. Amb els forns dels del càtering i les seves andròmines, els equips audiovisuals a tota potència i tots els llums encesos… En fi, ara reiniciem els equips.
En respondre, l’home va assenyalar dues pantalles petites darrere d’un petit escriptori en una cantonada, on un company seu s’afanyava a encendre tot un seguit de monitors.
—I el soroll? No heu sentit com si es trenqués alguna cosa?
—Doncs… —L’home va dubtar i es va posar neguitós, com si l’haguessin enxampat cometent una falta—. Amb la música i tot l’enrenou, costa distingir res, oi?
L’Amanda va inspirar fondo i, per bé que la seva cara no reflectia cap emoció, en Dimas va notar que acabava de fer un gran esforç per mossegar-se la llengua.
—Informeu-me de seguida si hi ha cap contratemps, per més petit que sigui, sisplau —va ordenar, alhora que els ensenyava el mòbil, que duia guardat en una butxaqueta dissimulada al vestit.
Llavors es va dirigir a pas viu cap a una altra estança. En Dimas no sabia on anaven, però els passos decidits de l’amfitriona enfilaven cap a l’antic saló de música, que en aquella primera planta era l’únic lloc que disposava d’escales amb accés directe al jardí. Encara no havien arribat a la porta d’aquella cambra que ja van sentir, ben nítidament, com la música italiana clàssica que fins llavors havia sonat al pis de sobre era substituïda per una de francesa, Alors on danse, de Stromae i Kanye West, molt més moguda i discotequera. L’Amanda es va aturar un segon, va aclucar els ulls, els va obrir i entretancar de seguida, i va maleir el seu germà per voler transformar la seva festa, que no era més que una reunió de negocis, en una altra de les seves gresques esbojarrades.
Un cop obert el pany de la sala de música, quan l’Amanda va entrar-hi, a en Dimas li va fer l’efecte com si hagués viatjat en el temps, i va entendre per què aquell edifici era conegut com el Palau Daurat. Igual que al vestíbul d’entrada, dues estàtues femenines grandioses d’estil grec i amb el tors seminú sostenien uns canelobres, en els quals el llum elèctric en realitat encenia desenes de làmpades que feien l’efecte que eren espelmes. Totes les obres d’art que havia vist fins a aquell moment al palau eren extraordinàries, però aquella part de l’edifici estava envoltada d’un ambient més íntim. Els terres, en lloc de ser de marbre, imitaven mosaics de l’antiga Roma; les parets es vestien amb motllures de fusta noble i diverses pintures del sostre i les parets jugaven a ullprendre per simular que els querubins i alguns éssers mitològics eren reals. Al fons del saló de música, reconvertit en una luxosíssima sala d’estar de tons daurats, un home gran, però d’aspecte encara cepat, amb uns cabells blancs espessos, ajudat per una dona robusta de mitjana edat, s’aixecava de la butaca i, tot seguit, es dirigia al balcó.
—Pare! —va exclamar l’Amanda, corrent cap a ell—. Saps què ha passat?
L’home es va girar, sense que la presència d’en Dimas el sorprengués gens ni mica, pel que semblava.
—No, estimada —va respondre amb una veu gruixuda i antiga, com si ell mateix procedís d’una altra època. Tenia un front ample i net, i els espessos cabells blancs, molt ben clenxinats, sumats a la bata de seda marró que duia, elegant com poques, i a un posat que encara destil·lava una reconeguda autoritat, li conferien un aspecte honorable—. Però crec que el soroll ha vingut de la part de darrere, del jardí.
—Sí, a mi també m’ho ha semblat —va confirmar la dona que l’acompanyava, que no es va molestar a dissimular la preocupació del seu rostre. Vestia de manera senzilla, i més tard en Dimas sabria que es deia Emilce, i que feia més de trenta anys que era la majordona d’aquella casa.
Tot d’un plegat van sentir un crit femení al jardí. Plors i planys es van enfilar ràpidament per les escales des del parterre fins al saló de música. La porta del balconet es va obrir de sobte. Una dona de faccions llatines, menuda i amb el rostre desencaixat, buscava ajuda desesperada.
—El nen, senyora!
—En Luca? —es va sorprendre l’Amanda, que va córrer cap a ella—. Que no és al llit?
—Ai, senyora —va reconèixer la dona, entre sanglots de nervis i patiment—, feia una nit tan bona… —Es va interrompre, i va estirar l’Amanda cap a fora—: Hem tingut un ensurt amb l’apagada, i després aquell soroll horrible, i hem vist un home… Senyora!
L’Amanda no la va escoltar més, perquè va sortir corrent al jardí. Sabia que al seu fill li agradava molt jugar a l’enorme casa de nines de dues plantes que s’alçava en un cantó del parterre, i que estava adossada a un edifici contigu, que no pertanyia a la finca. L’escena que tenia lloc just al peu d’aquella singular construcció era tan estranya que fins i tot en Dimas, que havia seguit l’Amanda, es va quedar de pedra.
Un nen de vuit anys amb prou feines, ros i de trets angelicals, s’interposava amb expressió decidida entre l’enorme i altíssima reixa de sortida, que estava tancada, i un home alt i corpulent, vestit de negre de cap a peus i tapat amb un passamuntanyes. El menut l’apuntava amb un dit infantil, com si en comptes de mà tingués una pistola.
—Luca, vine aquí! —li va cridar l’Amanda, astorada.
El nen no li va fer cas, i al fons es continuaven sentint els planys de la mainadera, que assegurava que ella també havia intentat convèncer el vailet, que fins i tot havia llançat pedres al desconegut. L’Amanda va començar a baixar les escales.
—Quieta! —va exclamar l’emmascarat, que va treure una pistola—. Digui al coi de marrec que toqui el dos i surtin del mig! —va cridar, ara encaminant-se cap a en Luca amb la intenció evident d’apartar-lo amb un gest violent.
Si en Dimas havia pensat que l’Amanda seguiria les instruccions d’un desconegut, anava ben errat. Ella, que vestida de negre semblava la versió femenina de l’assaltant, va cridar: «Truqueu a la policia!», i va avançar amb pas decidit cap al nen, disposada a protegir-lo. Error. L’emmascarat, alt i robust, la vestimenta completa del qual recordava la dels lladres dels còmics infantils, la va apartar amb una simple empenta, contundent i violenta. En caure, l’Amanda va poder veure de refilada dues siluetes al menjador de diari de la primera planta, el finestral del qual donava directament a la casa de nines. Qui devien ser? No tenia temps per rumiar-hi: el seu fill ho era tot per a ella i, en aquell instant, res no podia superar l’instint salvatge de protecció que li sorgia de dins. Així i tot, al moment de caure li va semblar veure una altra cosa, però va picar de cap amb una de les pedres del jardí anglès i va perdre el coneixement durant uns segons.
En Dimas va saltar des del replà de l’escala cap a l’emmascarat i va començar una baralla brevíssima, en què es va veure superat per la corpulència i la sorprenent agilitat de l’home misteriós. Després de tombar en Dimas a terra, el desconegut va fer el gest d’encaminar-se al saló de música per fugir per dins del palau, però va advertir que, alertats pels crits, se li atansaven corrent diversos homes del personal de servei i de seguretat. Va girar en rodó i va arrencar a córrer cap al fons del jardí, on des de dalt de les teulades penjava una corda negra.
Just quan semblava que començaria a enfilar-s’hi, el petit Luca, després de mirar la mare desmaiada sobre la grava del parterre, va sortir disparat a empaitar l’home de negre. Es va aturar a tan sols dos metres d’ell.
—Ets dolent! Atura’t o et disparo! —el va amenaçar i, de manera imaginària, va tornar a transformar l’índex dret en el canó d’una pistola.
L’home es va girar mig segon i va mirar l’infant. Va ser com si la presència del nen, tot d’un plegat, fos una gran revelació per a ell.
—Bang! —va exclamar en Luca, com si efectivament de la seva maneta n’hagués sortit un tret.
L’emmascarat, a poc a poc i deixant-los a tots astorats, es va treure el passamuntanyes i va deixar a la vista el seu cap, completament rapat. Era un home d’uns trenta anys, com a molt. Va obrir molt els ulls, sense dir res, i la pell blanca se li va tornar més pàl·lida i, després, lilosa. Llavors va desplomar-se a càmera lenta; de fons se sentia el final de la tornada d’aquella cançó francesa de la festa, que deia que la vida, la família i els amics al final sempre portaven dolor, així que l’únic que podem fer és ballar, cantar i resistir. Per fi, l’home de negre va caure estès a la grava. Els seus ulls, esbatanats, desmesurats, van quedar mirant el cel de Madrid, que amb la claror dels llums amagava les estrelles.
En Dimas se li va acostar i, sense que li calgués comprovar-ho, va saber que era mort. Tots els presents van dirigir la mirada cap a la mà del nen, com si el menut hi guardés un poder que no li havien vist mai fins llavors.
El forense, concentrat i vestit amb la granota asèptica de Tyvek, observava el cadàver de l’home de negre amb una curiositat sincera. El cos encara era al mateix lloc on l’individu havia mort, mentre el grup d’inspecció ocular acabava de fer fotografies i prendre mostres. No presentava cap ferida visible ni tampoc hematomes notables o punxades. A primera vista, tampoc se li advertien senyals externs d’enverinament, i no cal dir que la ment analítica d’en Diego Ferrer no admetia com a causa de la defunció el tret imaginari d’un nen. De fet, el petit Luca ni tan sols havia aconseguit tocar el desconegut amb cap de les pedres que li havia llançat.
—Ferrer…, segur que no hi ha cap forat de bala?
El forense va mirar la policia que li havia fet la pregunta i va fer que no amb un aire de decepció. Sens dubte, la feina hauria estat molt més fàcil amb una mort òbvia. Tot i que en Ferrer encara era jove, no tenia celles, i el seu cap era ben calb, cosa que feia que les seves valoracions arribessin als altres revestides d’una certa solemnitat.
—No presenta ferides ni impactes visibles. I és ben clar que no s’aprecien senyals de violència, tot i que fins que no me l’emporti a Valdebebas…, bé, ja ho saps —va afegir, referint-se a l’autòpsia que li hauria de practicar a l’Institut de Medicina Legal de Madrid.
—Mort accidental, doncs?
—No ho sé.
La Mencía Rivera, subinspectora de la UDEV (Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta) de la Brigada de la Policia Judicial de Madrid, va deixar anar un esbufec, resignada. Va notar la fresca de la nit, en què ja no sonava la música de la festa i el soroll més perceptible del seu voltant provenia d’una font diminuta situada en un estany del jardí, just al peu de l’escala d’accés al palau. Anava vestida tota de negre, i duia la cabellera, llisa i fosca com la nit, deixada anar. Li arribava gairebé a la cintura. Va mirar de reüll cap a la petita terrassa del saló de música, amb les portes obertes de bat a bat, i a l’interior de la qual la família Mendoza, el mateix Dimas —amb una petita contusió a la barbeta, resultat de l’enfrontament amb l’assaltant— i diverses persones del servei del palau xerraven amb uns policies. L’Amanda Mendoza, després que l’atenguessin els metges, havia rebutjat d’anar a l’hospital i ara parlava amb el seu germà i una noia rossa; el seu semblant, fins i tot de lluny, s’intuïa seriós i inescrutable.
La Mencía, amb el rictus nerviós habitual en ella, es va allunyar uns passos del cadàver i va enfilar pel passadís de trànsit marcat pels companys de la Científica; va seguir amb la mirada el camí de la corda negra amb la qual, segons els testimonis, el mort havia estat a punt d’intentar fugir quan el nen l’havia «detingut». La corda ni tan sols tenia nusos per facilitar l’ascens, i semblava increïble que un home tan corpulent pogués tenir prou agilitat i destresa per valer-se d’aquell senzill recurs a l’hora de desplaçar-se per les teulades. Havien descobert que duia una petita ballesta lligada a l’esquena, que segur que havia fet servir per llançar la corda des de la teulada contigua fins a l’àtic del Palau Daurat, situat a la tercera planta. Això significava que el lladre sabia exactament on volia anar. Es devia haver informat minuciosament, i el fet que el primer pis de l’edifici estava destinat a l’ús familiar era àmpliament conegut; el segon pis, usat per a festes i actes culturals, acollia una capella, una sala oriental amb objectes de les dinasties Ming i Qing, una sala de ball enorme i el gran menjador de gala… Però al tercer pis, l’àtic, era on aparentment es guardaven els principals tresors.
—Així que aquest és el Corb —va sentir la subinspectora darrere seu. A pocs metres d’ella va veure-hi l’home de mitjana edat, amb una americana i pantalons marrons de quadres escocesos. Una ajustada armilla a joc en revelava una mica el sobrepès, i els pantalons turmellers eren tan curts que deixaven entreveure uns mitjons amb estampat de fulles de tardor. Era baix, de cabells clars i llavis prims, i observava des d’un tros enllà, amb una curiositat gens dissimulada, el cadàver de l’home de negre. Tenia una mirada escrutadora que destil·lava una energia rotunda, com si li fos impossible dissimular i reprimir una gran força intel·lectual—. Puc saber què és exactament el que ha robat?
La Mencía va deixar anar un altre esbufec. Era la segona vegada que li tocaria treballar amb en Marc Bru, inspector de la Brigada de Patrimoni Històric, els excèntrics mètodes i els comentaris del qual la feien sortir de polleguera.
—Unes joies de la família Mendoza. Les hi han trobat —va matisar, assenyalant el cadàver— en una bosseta que duia enganxada a la jaqueta, per dins.
—Unes joies —va repetir ell—, però no unes joies qualssevol, si no vaig errat.
Ella va sospirar.
—Si ja ho sap, per què m’ho pregunta?
—Per confirmar-ho.
Ella es va mossegar els llavis i es va recordar a si mateixa que, si sempre es molestava i s’estressava tant davant de qualsevol inconveniència, no pujaria mai de pes, i continuaria sent una figura esquifida i trista a ulls de tothom. Va procurar mostrar-se correcta.
—Cinc diamants, que, com ja deu saber —va afegir, sorneguera—, podrien formar part del botí que van robar el 1791 als revolucionaris que, al seu torn, havien confiscat les joies de la Corona a Lluís XVI de França. La família Mendoza els tenia guardats en una sala de l’àtic, on no podem entrar fins que no acabin els de la Científica… Hi acaben de pujar ara mateix.
L’inspector Bru va assentir amb posat d’aprovació al que havia dit la Mencía; veient aquell gest, subtil però evident, ella no es va poder reprimir i va replicar:
—No em cal el seu reconeixement del meu treball o la meva professionalitat, Marc. No comencem.
Ell va somriure.
—Què va ser allò que em va dir l’altra vegada? —va fingir que dubtava ell, com si fes un esforç per recordar-ho—. Ah, sí, que em creia que era Hercule Poirot.
—L’inspector Gadget, més aviat —va mormolar ella, en al·lusió a un policia cibernètic d’uns dibuixos animats vells, que, tot i que es considerava molt llest, de fet era matusser i despistat.
En Marc, que la va sentir, va fer com si sentís ploure; li importava un rave el que ella digués. Va repassar amb la mirada l’escenari dels fets. Aquella casa de nines desmesurada era ben curiosa, oi? Estava feta amb maó i fusta, i fins i tot tenia una torrassa que, amb unes formes evocadores i romàntiques, convidava a somiar. Constava de dues plantes, i l’estil s’ajustava tant a l’ideal d’un palauet suís com al d’una construcció medieval. Al seu voltant, hi creixia el frondós i acollidor jardí i, davant per davant, s’alçava l’impressionant edifici principal, en l’arquitectura del qual s’entreteixien elements d’estils francès i italià.
—És curiós —va dir per fi en Marc, que va aturar els ulls en el cadàver—. Aquí tenim el Corb, uns dels lladres refinats més esmunyedissos d’Espanya, que decideix robar al famós Palau Daurat, al centre de Madrid, just la nit que hi fan una festa i que l’edifici és ple a vessar de gent.
—Potser ha pensat que amb l’enrenou li seria més fàcil no cridar l’atenció. A més, això de la sala especial de l’àtic, plena de joies i d’obres d’art, ha sortit a la premsa més d’una vegada —va afegir la Mencía, que va assenyalar amb el cap la tercera planta—, i no hem d’oblidar que les teulades i els pisos alts eren la seva especialitat.
L’inspector va tornar a assentir.
—Els pisos alts sempre tenen menys seguretat, però dubto que al famós Magnus Mendoza li hagués passat per alt aquesta qüestió.
—Hi ha càmeres amb enregistraments de vídeo i alarmes, i ja hi estem treballant.
—Però no ha sonat cap alarma.
—No. Diuen que ha marxat la llum uns segons, i que després s’ha sentit un fort terrabastall sec, res més. Creiem que el soroll l’ha fet aquesta escultura quan ha caigut des del balcó de la tercera planta —va conjecturar la policia, alhora que assenyalava amb la barbeta una enorme Afrodita seminua, que ara estava tombada a terra en un racó, trencada i escampada. En Marc es va mossegar el llavi inferior, escandalitzat.
—Déu meu Senyor, si sembla un original… Tan sols aquesta Venus ja deu valdre una fortuna!
La Mencía va assentir.
—Segle IV abans de Crist, d’un tal Axíteles.
—Deu ser Praxíteles.
—Tant se val! —va replicar ella, entretancant els ulls—. Ens ho ha dit l’Amanda Mendoza, que és la filla de l’amo de la mansió, i la que organitzava la festa.
—Quina barbaritat. Però no, no pot ser —va dubtar en Marc, que es va agafar el mentó amb la mà dreta en senyal de concentració—. De la Venus de Praxíteles només se’n conserven còpies… Sap que va ser la primera estàtua de mida real que representava una dona nua?
La Mencía va aguantar l’aire dins la boca i va inflar suaument les galtes, posant de manifest que aquella informació no li feia ni fred ni calor. Mentrestant, en Marc mirava de fit a fit l’escultura trencada.
—Quina poca traça, en un lladre com aquest! —es va plànyer, i aquella exclamació va revelar un lleu accent català, ja que, tot i que feia molts anys que vivia a Madrid, era nascut a Cadaqués.
—Alguna cosa allà dalt deu haver fallat —va suposar la Mencía, que va desviar l’atenció cap al balcó—. Les finestres no tenien barrots, però estaven tancades i hi tenien sistemes de seguretat instal·lats. Se n’ha anat la llum mentre el paio manipulava les alarmes, o bé justament ell ha provocat l’apagada… Potser s’ha posat nerviós i, en sortir a correcuita, ha donat una empenta a l’estàtua sense voler. Crec que no ha pogut tornar per on havia vingut, no sé per què, així que ha decidit fugir pel jardí; no ha comptat que hi serien el marrec amb la mainadera jugant a la casa de nines, esclar.
—O qui sap si no tenia prevista la fugida per aquí.
—Potser sí.
—Una mica estrany, oi? —va observar en Marc, que va repassar visualment la bonica construcció d’aspecte infantil—. Què feia un nen jugant al jardí a aquelles hores?
La Mencía va arronsar les espatlles.
—No era pas tan tard, cap a quarts d’onze de la nit… La mainadera diu que el nen no dorm bé, que li passen coses estranyes quan se’n va al llit des que viuen al palau, i que, amb l’enrenou de la festa, va preferir que es cansés una mica abans de portar-lo a la seva habitació.
—Ves per on! —va exclamar en Marc, alhora que es ficava la punta dels dits a les butxaques de l’armilla, com si aquella postura l’ajudés a pensar més clar—. No sé si ho sap, però abans que el compressin els Mendoza, aquest lloc era conegut per les seves històries de fantasmes… Sabem quines són les coses estranyes que li passen al menut?
—Jo què sé! —va saltar la Mencía, empipada. Era de nit, començava a tenir fred de debò, i aquella informació sens dubte era irrellevant per al cas—. Malsons infantils, ximpleries així. Ens centrem?
—Ens centrem —va confirmar ell, amb expressió resignada. Va tornar a girar el cap en direcció al cadàver del Corb—. Sabem si ha actuat sol?
—Sembla que sí. Solia treballar per encàrrec, però ens consta pel seu historial que l’execució era sempre pel seu compte, sense col·laboradors.
—I la causa de la mort? Perquè tots dos sabem que el nen no li ha pogut disparar un tret imaginari.
—Qui ho sap. El paio potser s’ha donat un cop en baixar per la façana i ha tingut una hemorràgia interna, o alguna cosa així. Tan bon punt en Ferrer en certifiqui la causa —va afegir amb un mig somriure—, serà un plaer sortir de la seva vista.
—Ah, sempre tan amable, vostè!
De sobte, l’aire de suficiència i de concentració es va esvanir del rostre d’en Marc Bru. La seva mirada s’havia aturat al lluny, en els qui es trobaven al saló de música. La seva expressió era la viva estampa de l’astorament i la sorpresa genuïna.
—Mencía, per l’amor de Déu… Que no sap qui és aquell home? —va preguntar. El seu to de veu fort i gairebé histèric va aconseguir que fins i tot el forense, que acabava de registrar la temperatura ambiental i la del cadàver, se’ls atansés i també dirigís l’atenció cap a l’interior del palau. Neguitós, l’inspector Bru va alçar la mà i, amb un dit acusatori, va assenyalar en Dimas Chevalier.
La subinspectora s’hi va acostar i va observar des de lluny aquell home elegant, alt i sens dubte singular que ara parlava amb la inconfusible Amanda Mendoza. En Marc Bru va insistir:
—Fixi’s bé en la fesomia. No el reconeix? La seva foto ha sortit moltes vegades a la premsa! De debò que no sap qui és?
—Doncs no ho sé, Marc. Un actor italià? —va apuntar la Mencía, sense gaire interès—. Un artista? A la festa hi havia una pila de famosos.
—En Dimas Chevalier! —va exclamar en Marc, incapaç d’apartar-ne la mirada. Després va continuar parlant fort—: El millor lladre de tots els temps, i m’atreveixo a dir, d’arreu del món.
—Ah, sí? —va preguntar el forense, alhora que forçava la mirada per distingir, sense aconseguir-ho, algun indici que assenyalés en Dimas com un lladre tan formidable.
L’inspector Bru va fer dues passes cap al palau, encara esparverat.
—En Dimas Chevalier… —va repetir. Tot seguit va continuar parlant com si acabés de veure amb els seus propis ulls un heroi llegendari—. No ha emprat mai la violència ni ha robat altra cosa que no fossin joies o diners en metàl·lic, i l’arma més perillosa que se li coneix és un tallavidres. Sempre actuava sol, era enginyós i discret, i no el van identificar fins que va tornar enrere per salvar un gos. Un gos! S’ho poden creure? —els va preguntar, incapaç de dissimular l’admiració—. Després de robar milions d’euros, per aquell últim cop va passar tres anys a la presó.
—Tres anys? —es va sorprendre la Mencía—. No és pas gaire.
L’inspector va arronsar les espatlles.
—Uns acords amb la fiscalia que no tinc gens clars.
De cop i volta, la subinspectora va semblar que recordava algun tipus d’informació i, per fi, va abandonar l’actitud defensiva. Va obrir molt els ulls, incrèdula.
—Aleshores…, aquell paio d’allà és el famós Houdini?
—Houdin, estimada, sense la «i». O el Prestidigitador, tal com l’anomenaven alguns. Però va ser el rotatiu francès Le Monde el que li va posar el sobrenom, en honor al mag en què es va inspirar en Chevalier per posar-se el nom artístic.
—Houdini no és l’original?
—No. Per al nom artístic es va inspirar en Houdin, que era un il·lusionista francès extraordinari.
—Però ell és francès?
—En Chevalier? No, no. El cognom és per l’ascendència paterna, crec que el pare era del poble francès de Sant Joan Lohitzune, a prop de la frontera amb Espanya… Però ell, si no ho recordo malament, va néixer a Madrid. És fill d’un grum d’hotel, Gaston Chevalier, que es va quedar vidu molt jove, i amb en Dimas i el seu germà petit a càrrec seu… Diuen que els dos nens passaven més temps al carrer que no a l’escola, i es veu que el gran va començar a ajudar amb les maletes, fins que es van adonar que desapareixien coses. No és un inici gaire llegendari, però és evident que allà va agafar pràctica per convertir-se en un lladre d’allò més refinat.
—Perdó —el va interrompre el forense, molt encuriosit—. Si aquest paio és un lladre tan reconegut…, què hi fa aquí, al palau?
En Marc Bru va arrufar les celles i va inspirar fondo abans de contestar.
—No ho sé. Se suposa que va complir la pena i, pel que en sé, està net. L’últim que vaig sentir és que vivia a Londres i que col·leccionava art, res més.
—Si és col·leccionista, té sentit que hagi vingut a la festa —va assenyalar la Mencía, indulgent.
En Marc es va girar cap a la subinspectora.
—Si vostè visqués en un dels palaus més luxosos de Madrid i el tingués ple d’antiguitats, joies i obres d’art d’un valor incalculable, convidaria a casa seva un dels lladres més intrèpids del món?
La Mencía va somriure, cansada. Per si fos poc el misteri de com havia mort realment el Corb, i de com havia aconseguit robar aquells diamants tan cèlebres sense que sonés cap alarma, ara resultava que tenien un altre lladre famosíssim entre els convidats. Els companys de seguretat ciutadana ja havien desallotjat la festa i assegurat les entrades de l’immoble, la Policia Científica feia la seva feina i ella, com a subinspectora de la UDEV, podia establir la línia d’actuació de manera preferent a l’inspector de la Brigada de Patrimoni Històric. Que potser no era prioritari el dret a la vida sobre tota la resta? Si estava de sort, el forense certificaria aviat que aquella mort tan estúpida havia estat accidental, i es podria desempallegar d’aquell assumpte, i que se n’encarregués el pedant d’en Marc Bru. Tanmateix, ara com ara, el fet era que allà hi havia un home mort —tant si era lladre com si no—, i ella tenia l’obligació d’investigar-ho. El material robat l’havien recuperat, però sense el setciències d’en Marc Bru; la Mencía se sentia perduda en aquell món de l’art, les joies i la sofisticació.
—Haurem d’anar a parlar amb els amfitrions i saludar el senyor Chevalier —va decidir, en un intent de contenir uns nervis que ja li començaven a rosegar l’estómac.
En Marc va assentir. Tots dos van deixar enrere el forense i es van encaminar cap al saló de música; les seves passes es van veure acompanyades de la remor líquida i melancòlica que emetia l’estany, i van enfilar per les escales de marbre sense dir res ni compartir impressions. En entrar en aquell imponent saló, van comprendre que en Dimas Chevalier, amb aquella insolent aura d’indòmita elegància, ja feia estona que els esperava.