Variaven segons el mes de l’any posat, que es regien per l’alba i la posta de sol, que marcaven la vida en aquells temps. També regulaven els resos principals als convents.
— Maitines: abans de trenc d’alba.
— Laudes: a trenc d’alba.
— Prima: primera hora després de l’alba, envers les 6.00 del matí, en l’equinocci.
— Tèrcia: tercera hora després de l’alba, envers les 9.00.
— Sexta: migdia, a les 12.00. D’aquesta paraula prové «sesta».
— Nona: cap a les 15.00, hora de la Misericòrdia.
— Vigílies: després de la posta de sol, cap a les 18.00. També se l’anomena «hora del lladre», per l’inici de la nocturnitat.
— Completes: abans del descans nocturn, a les 21.00.
Sant Joan d’Acre, 18 de maig del 1291
L’Artal, amb setze anys, sabia que aquell matí moriria. No pensava fer ni un pas enrere, per amor a Crist, a la Verge Maria i als seus germans. Abans que caigués la tarda, l’arcàngel Miquel subjectaria les balances en què pesaria la seva ànima. I per més que el dimoni estirés el plat dels pecats, el seu martiri per la fe decantaria la balança i li obriria la porta al Paradís dels justos, el cel. I allà, en contrast amb la seva dura existència terrenal, gaudiria de la felicitat eterna dels benaventurats.
S’havia imaginat la seva mort heroica moltes vegades. Es veia com l’últim cristià de Sant Joan d’Acre lluitant sobre els cadàvers dels seus germans i els seus enemics, envoltat de musulmans, vessant fins a l’última gota de sang per Crist Senyor nostre.
Es va regirar al jaç i va reprendre les pregàries. No havien passat ni tres hores des del res de matines i encara faltava perquè el dia despuntés. Les tènues flames dels llums d’oli il·luminaven els poderosos arcs apuntats del gran dormitori. I, a part d’un crucifix penjat amb un Crist rígid, amb els ulls ben oberts i vestit amb túnica, les parets estaven nues. Al capdamunt s’endevinaven les finestres. Feia pudor d’oli cremat, de peus i de suor. N’hi havia que es regiraven amb neguit, d’altres es lamentaven en somnis, però ell, malgrat el cansament, tenia el son prim i s’anava despertant de tant en tant. No només resava per la seva ànima, sinó també per la mare i els germans, que eren al seu mas, a l’altre costat del Mediterrani, a les terres banyades per l’Ebre. Els professava una immensa estima i els vuit anys que havia estat lluny d’ells l’enyorança l’havia turmentat. Ja no recordava ni la cara que feien, només el seu amor. La gran angoixa que el tenallava aquella nit interminable era no tornar-los a veure mai més. Eren l’únic que li quedava en la vida. I es deia que no deixava de ser irònic que l’haguessin encomanat a l’oncle perquè el portés a Terra Santa i l’alliberés així d’uns… perills obscurs que amenaçaven la seva vida al terrer familiar, i que acabés morint en aquell lloc estrany, eixorc i distant.
Tenia una oïda fina i va percebre un timbal gegant que retronava al lluny, poderós, lúgubre, destemprat.
—Ja comença —va murmurar.
I al cap de no res s’hi van afegir centenars de tambors i xeremies en un concert sinistre, auguri de mort. El fragor venia de més enllà de les muralles i era el preludi de l’assalt final a Sant Joan d’Acre, l’últim bastió cristià de Terra Santa.
De sobte, la campana de la fortalesa va tocar a sometent i l’Artal es va incorporar d’un bot en sentir el so eixordador. El cor li bategava acceleradament. Els murmuris dels germans sergents, escuders i altres auxiliars que es despertaven sobresaltats no podien ofegar el poderós batec dels tambors sarraïns.
—Atacaran a l’alba —va afirmar l’Andrew, el seu amic anglès—. Que el Senyor ens empari!
—Que sigui sempre lloat! —va respondre l’Artal, buscant el llum d’oli.
Es va afanyar a encendre’l en una de les llanternes i va tornar per vestir-se a correcuita. Es va posar sobre les bragues unes calces de llana que li cobrien les cames i els peus, i se les va agafar a la cintura amb una corretja de cuir. I sobre les calces, uns camals de cota de malla que va subjectar a la corretja lligant-los amb els cordons pels extrems. En acabat es va posar damunt de la camisa un gipó encoixinat i es va tapar el cap amb una còfia igual d’encoixinada. Malgrat aquestes proteccions, el ferro de l’armadura de vegades li esgarrinxava la pell. Amb precisió, fruit de llargues hores de pràctica, va entregar a l’Andrew la camisa de malla perquè l’ajudés a posar-se-la. Li cobria coll, braços i genolls, i era la peça principal de la seva armadura; la formaven desenes de milers d’anelles de ferro entrellaçades en cadenes diminutes. Si bé pesava, la seva flexibilitat permetia el moviment.
—Segurament, avui la ciutat caurà —va murmurar l’anglès, com si pensés en veu alta—. No hi haurà rendició ni pietat per a nosaltres. Morirem tots.
—Estem a les mans del Senyor! —va dir l’Artal, que corresponia al seu company ajudant-lo amb la part superior de l’armadura—. Que es faci la seva voluntat.
—No saps prou com volia morir amb el mantell blanc de cavaller —va mussitar l’Andrew mentre lligava, per darrere, els cordills que aguantaven la caputxa de malla de l’Artal.
Tots dos eren escuders. L’Andrew tenia gairebé quatre anys més que l’Artal i anhelava fer els vots perquè el nomenessin cavaller. No li faltaven mèrits, sinó edat. Els templers només admetien com a cavallers homes que tinguessin més de vint anys.
Damunt de l’armadura, es van posar la sobrevesta negra amb una creu patent vermella al cor. Van calçar-se els esperons i es van estrènyer una segona corretja que subjectava l’espasa i dues dagues enfundades. Ja estaven a punt.
Malgrat les presses, es van mirar un moment als ulls. Potser seria l’última vegada. L’una rere l’altra, les campanes, primer les de les fortaleses dels ordes militars: Temple, Hospital, Teutònica i la del rei de Xipre, i després les de les esglésies, es van anar unint a la crida. Urgien els cristians a agafar les armes sense dilacions.
—Que Déu et protegeixi —li va dir l’Artal, mirant-lo amb afecte—. A Ell tant li fa de quin color sigui el mantell que portes ni que encara no siguis cavaller.
—Que el Senyor sigui també amb tu. —Les llàgrimes van aparèixer als ulls de l’Andrew.
I els dos amics es van abraçar, amb força, emocionats.
Era un comiat.
L’Artal va agafar la seva celada i, amb els altres escuders, amb el llum d’oli a la mà, es va afanyar a creuar el pati a les fosques cap a les dependències dels cavallers. Un cop a l’edifici principal, va córrer pels tenebrosos passadissos a trobar la cel·la del gran mestre.
—Pare, soc aquí! —va exclamar, entrant impetuosament a l’habitacle.
Guillaume de Beaujeu, el gran mestre del Temple, estava agenollat a les fosques, en camisa i bragues, davant de la creu de la seva espasa clavada en una peça de fusta. L’Artal va esperar en un silenci reverencial que acabés de fer la pregària i es va preguntar si el vell havia estat resant des de les matines. Va ser aleshores, en plena nit, quan l’Artal, complint les seves funcions, havia revisat per darrera vegada armes, equip i cavalls. Esperava que hagués descansat; necessitaria totes les forces per al combat.
El gran mestre era el cavaller més admirat de la cristiandat i l’Artal encara no entenia com li havia concedit l’honor de ser el seu escuder personal, perquè no creia que s’ho mereixés. L’havia nomenat un mes abans, després que l’oncle morís en un combat nocturn de conseqüències desastroses. D’ençà d’aquell dia, Guillaume de Beaujeu era, per a ell, el més proper a un pare.
Un cop acabada l’oració, el gran mestre va elevar la mirada d’intensos ulls blaus cap a l’Artal amb una expressió semblant a un petit somriure. Aquella mostra d’afecte va commoure el noi. La Regla del Temple prohibia les rialles, i els somriures no eren benvinguts.
—Pare, els sarraïns ataquen.
L’home es va aixecar amb el gest serè, i va exhibir, malgrat tenir més de seixanta anys, un posat poderós. Tenia els cabells i la barba gairebé blancs, i la cara, colrada per anys sota el sol de Terra Santa, va mantenir una expressió serena.
—Ho sé, fill.
L’Artal el va ajudar a vestir-se; el conjunt de peces era semblant al seu.
—Artal, no vull que avui moris amb nosaltres —va murmurar el gran mestre quan el noi li lligava per darrere la caputxa de cota de malla—. Has de sortir viu de Sant Joan d’Acre i tornar a la teva terra.
El noi es va quedar pensant.
—Vós sou el meu pare, i els germans, la meva família —va dir, emocionat, quan ja li posava la sobrevesta blanca amb la creu vermella—. No us abandonaré. El Senyor ens acollirà a tots, com a màrtirs, al cel.
El gran mestre el va agafar amb força per les espatlles i el va mirar als ulls.
—Tens setze anys, ets massa jove, tant per morir com per jurar els vots del Temple. Encara que estiguis amb nosaltres, no ets un dels nostres. Per més que t’anomenin novici, no ho ets, i encara que et deixem vestir l’hàbit, no et pertany. El teu oncle et va deixar sota la nostra tutela, però tens tot un futur que t’espera i has de marxar d’aquest lloc. Deixa que els vells morim, pel Senyor i per la nostra dignitat, en aquest últim bastió nostre de Terra Santa. Té.
Li va allargar un document que guardava en un armariet de paret al costat d’uns llibres, l’únic mobiliari que tenia a la seva cel·la austera, a part d’una cadira i una màrfega. L’Artal va reconèixer el segell de lacre del gran mestre.
—És un salconduit perquè viatgis a Xipre i d’allà a la teva terra. Agafa qualsevol dels nostres vaixells que esperen al port. Avui perdrem la ciutat, Terra Santa i la vida. Si ets aquí és perquè t’hi va portar el teu oncle per protegir-te. No m’hi vaig poder negar, l’apreciava, li devia un favor i el teu pare era feudatari del Temple. La meva obligació és mantenir-te viu. Per més que només siguis un escuder, destaques entre els millors amb les armes. Ets capaç de defensar-te i has de tornar a casa teva, tot i que t’hauràs de cuidar de qui encara et vol mal. I quan tinguis l’edat, si així ho vols, podràs sol·licitar l’ingrés a la milícia del Temple.
—Qui em vol mal allà?
—No ho sé. Això només ho sabia el teu oncle i es va endur el secret a la tomba.
—En tot cas, no us abandonaré. No puc deixar els meus germans sols al seu últim combat. Vaig fer una promesa.
—La teva promesa no em serveix. I si servís per a alguna cosa, com a gran mestre que soc del Temple, te n’allibero. Ves al port, puja a un vaixell i presenta’t al comanador de Famagusta, a Xipre. Digue-li que t’hi envio jo i que et faciliti el viatge. És una ordre.
—Pare, no em podeu privar de la mort en combat —va contestar l’Artal mentre li posava els esperons—. Seré un màrtir i el Senyor m’acollirà en la seva glòria. Em vaig confessar ahir i la meva ànima està neta. Si sobrevisqués i d’aquí a uns dies, mesos o anys, morís en pecat, la meva condemna a l’Infern cauria sobre la vostra consciència.
El frare va esbufegar. Havia deixat el document al costat dels llibres i s’estrenyia el cinturó amb l’espasa i les dagues.
—On has après a argumentar així? —es va lamentar—. Aquí no ensenyem, ni apreciem, la dialèctica. De vegades ets massa llest per al teu propi bé, però estàs obcecat.
Es va posar la celada que l’Artal li oferia amb un gest de disgust. A diferència dels elms dels altres germans, que cobrien tota la cara i deixaven només dues ranures per veure-hi a cada costat de la protecció nasal i uns forats per respirar, la seva era de les antigues; només cobria el crani, el front i el nas. El gran mestre prescindia de la seguretat per poder ser reconegut i que la seva veu potent se sentís bé en la batalla.
Va observar un cop més el noi amb una mirada intensa.
—A un cristià, no li puc prohibir el martiri per la fe, però tu estàs ofuscat. La meva voluntat és la contrària i, quan vas entrar aquí, vas jurar obediència. Et deixaré lluitar un temps al meu costat, però, tan bon punt la defensa es compliqui, marxaràs de Sant Joan d’Acre abans no sigui massa tard. És una ordre!
—Obeiré —va murmurar l’Artal, contrariat.
Amb tot, es va consolar pensant que participaria en el combat, i que seria Déu qui decidiria sobre la seva vida o la seva mort, no el gran mestre.
Se’n va anar cames ajudeu-me, sense agafar el pergamí, a preparar els cavalls. La tropa formava ja al gran pati de la fortalesa. No podien perdre més temps.
—És llest —va murmurar Guillaume de Beaujeu mentre abandonava la cel·la darrere del seu escuder—, però massa jove i exaltat.
«Uns ulls negres, aquells ulls grossos, bonics i negres —es repetia l’Artal mentre ensellava els cavalls—. Aquest és el meu únic pecat. L’únic que em podria condemnar».
Era un pecat només de pensament, però no aconseguia allunyar-lo per més que resés.
Tot havia començat feia unes setmanes. L’Artal, com la majoria dels frares, pràcticament no sortia del convent-fortalesa del Temple. I quan ho feia, sempre anava acompanyat d’altres germans per exercitar-se, extramurs, en les càrregues i altres moviments coordinats de cavalleria. Els cavallers dels ordes militars, i en especial els templers, eren coneguts per la disciplina estricta i el valor en el combat. Quan carregaven contra l’enemic en camp obert formaven una massa sòlida i imparable. I quan les coses anaven mal dades, es convertien majoritàriament en el pilar d’un exèrcit croat anàrquic. Un templer no es podia retirar del combat, per més que estigués greument ferit, sense el permís del mariscal, mentre l’estendard blanc i negre del Temple continués alçat. Aquella disciplina, tant en homes com en cavalls, requeria un estricte entrenament diari.
En creuar la ciutat no s’aturaven, no parlaven amb ningú, ni se’ls permetia mirar una altra cosa que no fos l’esquena del frare que els antecedia i la gropa del seu cavall. Entre la gent s’ocultava el món material, que els templers anomenaven «el segle», la temptació, el pecat i el diable. I ells, cavallers purs, s’havien de protegir.
Aquell matí, la tropa avançava a pas llarg pels carrers quan, en creuar un mercat de múltiples colors en una placeta bulliciosa, l’Artal va sentir un crit femení angoixat que cridava: «Margarida!».
Per sort, no portava l’elm posat i va poder veure una nena petita que corria amb una altra mentre jugaven i queia als peus d’en Siri, el seu cavall. El va frenar a l’instant amb el temor de notar el trepig fatal, i l’animal, alarmat, es va encabritar. La gent cridava. L’Artal va saltar a terra i allà, entre les peülles, intacta de miracle, plorava una nena. La va agafar en braços i ella el va mirar amb aquells ulls grossos negres plens de llàgrimes. Tenir en braços aquella criatura delicada i estranya per a ell va ser una experiència desconcertant per a ell, que tot just tenia records llunyans d’una germana més petita. Sense saber què havia de fer amb ella, la va anar a dipositar entre els curiosos que s’amuntegaven a la placeta mentre li xiuxiuejava:
—No ha passat res, bonica, ja estàs salvada.
—Margarida!
I aleshores va reconèixer els mateixos ulls, però aquest cop grossos i preciosos, en una dona jove. Un floc de cabells castanys se li escapava de la toca i una boca entreoberta amb expressió d’alleujament mostrava unes dents blanques i uns llavis generosos. Corria cap a ells, amb els braços oberts, i ell es va quedar immòbil. La seva bellesa superava qualsevol de les imatges de la Verge a les quals havia resat. Va sentir un impacte al pit, com si una llança li clavés un bon cop. El cor li bategava més desbocat que quan feia llargues corregudes carregant l’armadura pesant i practicava el feixuc xoc d’espases. La jove vestia amb una gonella que la tapava fins als peus. Però mostrava uns avantbraços nus i l’escot s’obria lleugerament d’una manera que deixava entreveure un misteriós clot entre els pits. I quan corria, es movien d’una manera que ell no hauria pogut imaginar ni en el més pecaminós dels pensaments amb què el diable, amb massa freqüència, l’agredia.
—Gràcies, senyor! —li va dir la noia amb un somriure—. Que Déu us beneeixi!
L’Artal, amb una parsimònia estranya, li va entregar la nena. Mentrestant, les mirades de tots dos s’enredaven amb una força que ell no podia vèncer.
—Que el seu nom sempre sigui beneït! —va contestar ell sense pensar.
—Artal! —el va apressar el seu oncle.
Va veure que la tropa l’esperava i va muntar el cavall immediatament. No ho hauria d’haver fet, però quan va reprendre la marxa, la va tornar a mirar. Ella l’observava amb un somriure. I si li havia semblat una dona impressionant quan feia cara d’angoixada, quan era feliç encara ho era més.
El pensament impur. Aquell era el seu pecat. Molt més gran, fins i tot, que la supèrbia i la rebel·lia que li recriminaven els seus germans i de les quals ell mateix s’acusava. Si abans el diable l’acuitava constantment amb el desig del cos, que tenia múltiples formes i imatges ambigües, ara s’havia concretat amb contundència. En uns ulls, en un somriure de llavis carnosos, en un cos. En una dona.
Després d’aquella trobada no podia evitar buscar-la amb la mirada quan creuaven la ciutat. I la veia amb freqüència, de vegades amb la nena, d’altres sola. Ella li somreia. Devia saber les hores en què la «milícia de Crist» sortia i es quedava a esperar-lo. I ell, per més que ho volgués evitar, notava que li tornava el somriure.
Aquest era el seu màxim pecat. I quan el confessava al sacerdot, li imposava penitències de dejuni i assots. Però els mals pensaments tornaven.
—Amb tants assots i dejunis al final cauràs del cavall! —li advertia Ramon de Vilalba, el seu oncle.
—El mossèn diu que, quan penso en una dona, falto a la puresa de la Verge.
—Per l’amor de Déu, que tens setze anys!
Ramon de Vilalba pensava que el seu nebot havia escoltat massa sermons i que tanta doctrina l’havia trastocat.
—Dins teu hi ha una fera, i encara que amb l’edat es calmi, sempre hi serà —va continuar—. Tu creus que quan un cavall desitja una euga comet un pecat?
—Són animals. I vós parleu com un heretge.
Fra Ramon va haver d’aguantar-se el riure.
—Per l’obediència que em deus no t’assotaràs ni faràs més dejuni. Ja parlaré jo amb el mossèn.
La nova penitència, a banda de les oracions, va consistir a portar posat l’elm quan creuaven la ciutat. Li cobria tota la cara i deixava només unes escletxes per als ulls i un forats per respirar i parlar. Ell era l’únic de la tropa que la portava i se sentia ridícul. Però el seu oncle s’equivocava quan creia que ella no el reconeixeria. Conscient del que passava i del poder que exercia sobre ell, la jove ara el mirava amb una rialla més àmplia, múrria i insinuant.
L’Artal ja tenia els cavalls a punt per anar a trobar-se amb la mort al costat dels seus germans. Havia rebut l’absolució la nit anterior i intentava treure’s del cap aquella dona. I això el feia pensar encara més en ella. Encara que ja no temia per la seva ànima; quan morís en defensa del cristianisme, se li perdonarien tots els pecats gràcies al seu martiri.
Un cop formada la tropa al pati de la fortalesa, a la llum de les teies, Guillaume de Beaujeu va elevar el gonfanó, la insígnia blanca i negra amb la creu patent de color vermell al centre, i va clamar el lema del Temple:
—No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor, no ens la doneu. Glòria al vostre nom.
Els murs del castell van ressonar amb el mateix crit repetit a l’uníson per tres mil boques.
—Déu ho vol! —va tornar a clamar.
I un cop més l’eco de l’exèrcit li va respondre de manera tronadora. En acabat el gran mestre va entregar l’estendard al mariscal i va posar el seu cavall al trot després d’un parell de sergents que sortien ja per la gran porta, per il·luminar amb torxes els carrers foscos. El seguien l’Artal, els dos cavallers que sempre secundaven el gran mestre en combat i els seus escuders; un d’ells era l’Andrew, el millor amic de l’Artal. Darrere marxaven tres-cents cavallers, i el mateix nombre d’escuders i sergents. Després venia, també a cavall, el turcople, l’oficial que manava els mercenaris locals, al capdavant dels arquers muntats i genets de la cavalleria lleugera. I, per acabar, el seguien dos mil quatre-cents llancers, arquers i ballesters que anaven a pas lleuger.
De camí a la muralla nord, només se sentien les peülles dels cavalls, el batec dels tambors enemics que s’apropaven, i les finestres que s’obrien per observar la tropa. Homes, dones i infants els contemplaven, des de la falsa seguretat de casa seva, en silenci, esperançats.
Si bé milers de persones, majoritàriament rics comerciants i famílies acabalades, havien fugit per mar rumb a Xipre, la ciutat continuava plena fins dalt de civils. Camperols que abans vivien a la comarca i que s’havien refugiat darrere de les muralles davant l’avançament dels mamelucs, petits comerciants i artesans, famílies dels soldats i una gran varietat de gent que encara confiava que Sant Joan d’Acre resistís el setge. O que senzillament no podien pagar el passatge i estaven atrapats en aquella ratera. L’Artal va pensar que havien de resistir a les muralles, que el seu deure era lluitar per aquelles ànimes cristianes, encara que només fos esperant que es fes un miracle.
La part vella de Sant Joan d’Acre se situava sobre una península orientada al sud i a l’interior s’hi allotjaven quatre fortaleses: la del rei i les dels ordes militars Temple, Hospital i Teutònic. La ciutat s’havia estès al nord i a l’est, i dues línies de muralles poderoses protegien els nous barris. L’exterior disposava d’un bon fossat, mentre que un altre, encara més profund, separava les dues muralles.
La milícia del Temple tenia assignada la defensa de la porta de Maupas i la muralla nord, la que protegia el barri de Montmusard. La seva posició acabava on començava la dels germans hospitalers, just quan la paret girava cap al sud, abans de la porta de Sant Antoni. Com que la fortalesa del Temple estava ubicada a l’extrem sud de la península, confrontant amb el mar, la tropa va creuar tota la ciutat amb pas àgil per arribar als llocs de combat assignats.
Després de confiar el seu cavall i el del gran mestre als palafreners, l’Artal va agafar l’escut i la ballesta i, seguint el vell frare, va creuar la muralla per un portal, per travessar després el fossat interior per un pont llevadís i enfilar-se al capdamunt de la muralla exterior, on es van apostar darrere dels merlets. El seu amic Andrew es va situar al costat, i quan va mirar a sota va murmurar:
—Que el Senyor ens empari! Impressiona, oi?
Davant d’ells s’estenia un campament amb més de vuitanta mil mamelucs procedents de Síria i Egipte. No es veia fins on arribaven. Les tropes cristianes que defensaven la ciutat no arribaven als setze mil i protegien uns quaranta mil civils.
Els llums dels focs cobrien la campanya fins a l’horitzó, on una línia rogenca anunciava l’albada. Els mamelucs es preparaven per al combat i formiguejaven al voltant de les tendes portant torxes. El repic de timbals havia guanyat intensitat i brunzia com un rusc d’abelles frenètic i amenaçador. A aquest rebombori s’unia el dels ressorts de les balistes i les catapultes, que llançaven grans roques, i el de l’impacte consegüent contra parets i teulades de la ciutat. Els sarraïns posseïen desenes d’aparells com aquells, molts més que els cristians. Aquelles màquines també llançaven atuells de terrissa plens de foc grec que estampaven a les parets i les teulades, i ho cremaven tot. L’aigua era incapaç de sufocar el foc. De les muralles i de les cases del voltant s’alçaven columnes de fum, i les flames il·luminaven la nit. Feia olor de fusta cremada i de brea.
Davant del llenç nord, havien situat una màquina de setge gegant, de l’estil mandró o balista, que anomenaven «La Furiosa» i llançava roques de fins a tres-cents quilos. El seu impacte enderrocava tot allò que tocava i feia tremolar la ciutat.
—Impressiona —va admetre l’Artal.
La «Furiosa» li va fer reviure records terribles. A l’inici del setge de Sant Joan d’Acre, mentre les tropes enemigues arribaven de diferents llocs de l’Imperi mameluc, la ciutat no havia tancat les portes i els xocs de cavalleria dels dos bàndols eren freqüents. Els cristians intentaven impedir que els musulmans instal·lessin el seu campament i construïssin les palissades i catapultes. Va ser en un d’aquests xocs en què l’Artal va rebre el seu baptisme de ferro, com a escuder del seu oncle, Ramon de Vilalba, que l’havia acollit sota la seva protecció en quedar orfe de pare. Quan els sarraïns es van multiplicar, es van veure obligats a replegar-se i a confiar en les muralles i en el mar, que per sort encara controlaven. Però la construcció d’aquelles balistes gegants —«La Furiosa» davant dels templers, «La Gloriosa» davant dels hospitalers i «La Victoriosa» davant de la secció protegida pels pisans— preocupava molt els defensors. El bombardeig, amb grans roques i foc grec, havia començat l’11 d’abril, feia poc més d’un mes. Al cap de dos dies, amb l’objectiu de desbaratar «La Furiosa», els assetjats van llançar un atac des del mar amb catapultes instal·lades als vaixells i un destacament de ballesters va desembarcar. Els sarraïns no podien reorientar cap al mar les seves màquines pesants. Però un fort temporal va dispersar les embarcacions.
El dia 15 d’abril, el gran mestre va cridar el mariscal i els monjos de rang més alt a capítol. Entre ells hi havia Ramon de Vilalba, que tenia l’honor d’acompanyar-lo sempre en combat.
—No podem permetre que «La Furiosa» continuï causant estralls —va dir—. Aprofitem que la lluna està en quart creixent i agafem-los per sorpresa aquesta nit.
El consell va aprovar la proposta i van decidir mantenir la incursió en secret fins que no fos el moment d’iniciar la marxa. Temien que algun espia, camuflat entre les forces mercenàries, alertés l’enemic i llancés una fletxa amb un missatge.
—Prepara’t, que aquesta serà la primera acció de combat real en què participaràs —va advertir fra Ramon al seu nebot.
—Quan els mamelucs van arribar, jo hi vaig ser, a les escaramusses —va objectar l’Artal.
—Això no hi té res a veure —va respondre el frare—. Allò van ser simples temptejos. Aquesta nit morirà molta gent. Haurem de sorprendre l’enemic; creuar les seves línies, gairebé a les fosques; arribar fins a «La Furiosa», i cremar-la amb foc grec.
L’Artal l’escoltava amb atenció. Des que el seu oncle s’havia fet càrrec d’ell, quan tenia vuit anys, li havia ensenyat a lluitar amb espasa, llança, daga i maça; també a utilitzar la ballesta i a manejar el cavall de combat, a part d’estratègia de guerra. L’oració i la instrucció eren les úniques activitats que la Regla del Temple permetia. Els jocs, els escacs inclosos, estaven prohibits; també la música, i de la litúrgica només permetien els salms cantats. Les úniques lectures que s’acceptaven eren les religioses. Si bé el seu oncle, en privat, se saltava molts d’aquests preceptes.
L’Artal feia vuit anys que es preparava per al que estava a punt de passar aquella nit. Que el seu oncle li hagués permès que l’acompanyés era una mostra que, per més jove que fos, considerava que tenia la força i l’habilitat d’un cavaller expert. Ple d’orgull i de responsabilitat, l’Artal va preparar amb tota cura les armes, el seu cavall i el del seu oncle.
Després del res de completes, cavallers i escuders estaven obligats a revisar les armes i les muntures. Un templer a Terra Santa havia d’estar sempre a punt per al combat.
Va ser aleshores quan el gran mestre va anunciar la incursió, i el mariscal va designar els participants i va explicar l’estratègia. Un grup captaria l’atenció de l’enemic atacant i incendiant el campament, mentre que un altre s’endinsaria a «La Furiosa» i hi calaria foc. Per prevenir atacs com aquests, el campament estava ple de fossats i palissades que a la nit es convertien en trampes mortals. Tot i que encara eren pitjors les cordes que subjectaven les tendes i que es creuaven formant una perillosa teranyina.
Al cap de poca estona, estaven tots armats i anaven muntats. Van creuar la ciutat i van sortir per la porta de Maupas. Al trot, sota la llum de lluna minvant, amb les potes dels cavalls embolicades amb draps perquè les trepitjades fossin silencioses, es van llançar al campament contrari.
Primer van haver d’esquivar les grans barricades i les pantalles de vímet que els sarraïns desplaçaven cada nit per apropar-les més a les muralles de la ciutat. El vímet estava tan ben trenat, i era tan flexible i resistent, que les pedres que havien llançat les balistes cristianes hi rebotaven.
El gran mestre comandava la càrrega i van aconseguir sorprendre els mamelucs. Al cap de poc temps, moltes tendes ja cremaven i les cornetes sarraïnes donaven l’alarma. La batalla es va generalitzar en una orgia de sang que va durar hores i on van morir centenars de musulmans. I també cristians. Cavalcar i combatre en aquell laberint de fosses i palissades, envoltats d’un formiguer d’enemics, a la llum de la lluna i d’incendis que projectaven llampurnejos i ombres, exigia una habilitat extraordinària. I també sort. Els cavallers queien abatuts l’un rere l’altre. N’hi va haver un que va tenir la desgràcia de caure en una fossa profunda i pudent. Eren les latrines. Va intentar enfilar-se per les parets sense sort. I allà, en aquell miserable indret, ofegat entre excrements, el van rematar els arquers musulmans. La cridòria era enorme, i l’Artal ensumava el fum, la sang i la por.
El gran mestre, al costat de Ramon de Vilalba i els seus escuders, encapçalava el grup que obria pas als portadors del foc grec. I la dificultat d’arribar a «La Furiosa» aviat va ser evident. La protegien amb fosses i palissades darrere les quals s’amagaven multitud d’arquers i piquers.
De sobte, l’Artal va sentir el seu oncle que cridava:
—Compte! Les cordes de les tendes!
En aquell moment, va envestir amb el seu cavall el de l’Artal, que va sortir disparat cap a un costat i es va salvar del perill. Però van ser les potes del cavall de l’oncle les que es van embolicar amb les cordes, de manera que l’animal va caure i va aixafar el cavaller. El noi va entendre, angoixat, que l’oncle acabava d’entregar la seva vida per salvar-lo a ell.
—Oncle! —va cridar.
El frare va aconseguir desprendre’s del cavall i es va incorporar de seguida empunyant l’espasa. Es protegia amb l’escut. Els sarraïns el van encerclar a l’instant. L’Artal es va dirigir cap a ell, vigilant de no caure també, i va arremetre contra els mamelucs. Sortien a desenes, de tots costats, però anaven a peu. Va notar diverses fletxes clavades al seu escut. Des del capdamunt d’en Siri, va aconseguir tombar-ne uns quants a cops d’espasa, esquivant-ne les llances. Un grup de cavallers el va anar a rescatar. L’Artal va sentir un gran alleujament. Havia de salvar l’oncle!
—La balista —va cridar el gran mestre—. Aquest és l’objectiu! S’ha de cremar «La Furiosa»! Seguiu-me!
L’Artal va veure que la insígnia blanca i negra del Temple s’allunyava. L’havien de seguir i els cavallers van obeir. I fra Ramon, que encara lluitava amb ferotgia malgrat les dues fletxes que li travessaven la cota de malla, va quedar abandonat a la seva sort. Als peus, hi tenia els cossos dels enemics caiguts en combat.
—Oncle —va clamar l’Artal—. No t’abandonaré!
Ignorant les ordres, va continuar colpejant els que l’envoltaven.
Aleshores va veure un musulmà enorme que sortia de la foscor i feria fra Ramon d’una destralada a l’esquena. El frare va caure de genolls, mirant d’aguantar, però un altre atacant li va enfonsar una llança al pit.
—Segueix-me! —El gran mestre havia tornat a buscar-lo—. Ja no hi pots fer res!
Les llàgrimes li enterbolien els ulls quan els sarraïns van rematar a cops de llança el templer caigut. L’Artal va sentir un dolor i una aflicció terribles. Aquell home havia estat més que un pare per a ell. Era l’únic que li havia donat consol i afecte els últims vuit anys, en què, tot i ser un nen, havia patit la dura disciplina del Temple.
L’escamot no va aconseguir superar les defenses que envoltaven «La Furiosa» i van haver de llançar el foc grec a distància amb grans fones. Però amb prou feines si van tocar la maleïda màquina de guerra, i les flames es van apagar o es van consumir a terra. Havien perdut l’única cosa que tenien a favor seu, el factor sorpresa, i el campament enemic era una trampa mortal. El gran mestre va ordenar la retirada.
Amb la cavalleria sarraïna estalonant-lo, l’Artal va esperonar en Siri cap a la ciutat. Tan bon punt va creuar la porta, va baixar del cavall, es va treure el pesant elm i es va asseure a terra. Amb els colzes als genolls i la cara oculta entre les mans, va esclatar en un plor desconsolat. La mort de l’oncle li produïa una pena indescriptible. Se sentia sol, desemparat, abatut.
I en aquest trànsit el va trobar el gran mestre quan feia el recompte dels seus homes després del combat. En no reconeixe’l en la penombra, li va donar un cop lleuger amb la punta del peu i li va demanar que ensenyés la cara. L’Artal ho va fer, el va mirar un instant i es va tornar a tapar la cara per ofegar, sense èxit, un gran sanglot.
—Ramon de Vilalba —va murmurar el gran mestre.
L’Artal no podia parlar i va fer que no amb el cap.
El frare el va agafar de la mà i el va estirar per obligar-lo a aixecar-se. En acabat, el va abraçar amb força:
—No pateixis per ell. Ja és al cel, a la dreta de Déu Pare, al costat dels beneïts màrtirs de la fe —li va dir.
Però l’endemà al matí l’esperava una altra fatalitat. Des del capdamunt de la muralla nord, l’Artal va presenciar, amb el seu amic Andrew al costat, la desfilada macabra. Els sarraïns, en processó, al ritme de xeremies i tambors, mostraven els trofeus de la nit. Els cavalls capturats carregaven les armes dels caiguts i els mamelucs passejaven els caps dels frares enfilats a l’extrem d’una pica. L’Artal hi va reconèixer immediatament el del seu oncle. Tenia els ulls oberts i semblava que l’observés. En un atac de ràbia, va agafar una ballesta i va disparar contra el soldat que l’alçava, sabedor que es trobava fora de tir. Es va mossegar els llavis per contenir el plor davant del seu amic, però no ho va aconseguir. Ni en el pitjor dels seus malsons no s’hauria imaginat una escena semblant.
Els templers van mostrar, des dels merlets, els escuts i les armes que havien requisat als mamelucs. Només era un trist consol. La processó va continuar paral·lela a les muralles, passant per davant dels hospitalers, els teutònics i les tropes del rei de Xipre, camí de la luxosa tenda del sultà, que era en un turó. En acabat, van recórrer les altres muralles, les que defensaven pisans, genovesos, venecians i les milícies de la ciutat, fins al mar del costat est, des d’on van tornar amb la mateixa parsimònia cerimoniosa.
Les balistes sarraïnes no havien parat de llançar pedres i foc. Però quan la desfilada va arribar a la zona defensada pels templers, van afegir-hi més projectils: els caps dels frares que feia un moment passejaven enfilats a l’extrem de les piques. Alguns es van perdre a les teulades, però se’n va poder recuperar la majoria. El de Ramon de Vilalba, amb la cara i el crani destrossats per l’impacte, encara tenia els ulls verds oberts.
Un dels capellans va oficiar la missa de difunts a l’església de la fortalesa. S’havien rentat els caps amb aigua beneïda i tenien els ulls tancats. Els havien col·locat damunt l’altar. El mossèn va encomanar les seves ànimes a sant Joan Baptista i a sant Jordi, patrons dels templers i dels màrtirs decapitats per la seva fe. Perquè aquell era el destí dels frares que queien en mans sarraïnes; el Temple no pagava mai cap rescat per ells.
Tothom hi va assistir, de genolls i serens, amb els hàbits grisos. Els cavallers lluïen capa blanca, i els sergents i els escuders, negra. L’Artal, per més vergonya que passés, no podia contenir el plor i de vegades trencava, amb els seus sanglots, l’apagat murmuri dels resos.
Abans de sortir, entre llàgrimes, va anar a l’altar per besar el cap del seu oncle; era el seu comiat definitiu. L’Andrew va anar fins a ell, el va agafar per les espatlles, li va fer un petó a cada galta i el va abraçar. Els altres el van imitar i l’Artal va sentir el consol. L’últim va ser el gran mestre.
—No et quedes sol. Vaig prometre al teu oncle que si ell faltava jo em faria càrrec de tu. El meu escuder també ha mort en la incursió. A partir d’ara ocuparàs el seu lloc. Jo seré el teu pare; tu seràs el meu fill, i els frares, com sempre, seran els teus germans.
El so vibrant del ressort de «La Furiosa» el va obligar a tornar al present. Una roca gegantina volava cap a ells, i instintivament l’Artal i l’Andrew van ajupir el cap. Va impactar amb un gran terrabastall uns metres més enllà, i va fer volar els merlets de la muralla i uns quants defensors. Gran part de la paret es va enfonsar. El dia despuntava i la pluja de foc i pedres era més intensa que mai. Els tambors tronaven amb ràbia.
—L’assalt està a punt de començar —va murmurar l’Andrew.
Al cap d’una estona, l’Artal i l’Andrew van observar que els projectils de les catapultes ja no anaven contra ells. Els sobrevolaven els caps, salvaven la muralla exterior, i superaven el fossat de l’entremig fins que impactaven contra la paret interior.
—Ara és quan tot comença —va dir l’Artal.
De sobte, dels parapets de vímet van sortir milers de sarraïns que es cobrien amb uns escuts gegants. L’Artal i l’Andrew els disparaven amb les ballestes. Van aconseguir avançar i es van aturar just abans del fossat, a una distància on no els pogués tocar una pedra llançada des de la muralla. Després, centenars de soldats armats amb unes fones de mànecs llargs van sortir de les barricades corrent per situar-se darrere dels escuts dels seus companys. I van començar a llançar atuells plens de combustible en flames que sense dificultat arribaven a tocar els merlets i ho omplien tot de foc i d’una densa fumera. Tot i córrer el risc d’acabar socarrimats i de veure amb prou feines l’enemic, l’Artal i l’Andrew van continuar disparant. Aleshores, milers d’arquers van abandonar els parapets i van llançar núvols de fletxes que queien sobre els defensors. En disparaven diverses en menys d’un minut. L’Artal es cobria amb l’escut quan va sentir un cop, una terrissa que es trencava i un crit. I, en mirar, va veure, esgarrifat, que el foc s’escampava per tot el cos de l’Andrew. L’havien tocat de ple. Va buscar al voltant alguna cosa per ajudar el seu amic i no va trobar res més que el seu escut i la mà dreta. El líquid havia entrat per l’elm de l’infeliç i les flames li sortien pels forats dels ulls i la boca. La sobrevesta també cremava. El noi va deixar anar un crit rogallós que feia esgarrifar, era una torxa. Es cremava. Res no podia apagar aquell foc.
Amb el cor encongit, l’Artal l’observava, impotent. Havia intentat apagar-lo inútilment; fins i tot el seu escut cremava. Va sentir a la mà dreta una escalfor abrusadora i una flama que s’alçava. La va embolicar amb la sobrevesta i al cap d’una estona va aconseguir sufocar-la. Per sort, la malla de ferro i el guant de llana, al dessota, l’havien protegit. De sobte, va notar que l’empenyien.
—Deixa’l! —Era el gran mestre—. Ja no s’hi pot fer res. Resa i lluita.
L’Andrew estava arraulit a terra. Ni es queixava ni es bellugava. Les seves restes encara cremaven. L’Artal va notar que les llàgrimes li entelaven la vista mentre intentava disparar la ballesta. Resava.
Els sarraïns havien matat o allunyat els defensors dels merlets i ara, com si es tractés d’una invasió de milers de formigues, omplien el primer fossat amb materials de tota mena. Després hi recolzarien les escales. En algunes zones els seria fàcil penetrar, perquè el mur s’havia esfondrat. Els templers, ara amagats darrere les ruïnes, amb prou feines podrien contenir la primera onada. Lluitaven a la desesperada, amb l’espasa a la mà, però ben aviat s’haurien de retirar a la segona muralla.
Dos dies abans, la Torre del Rei, un dels bastions clau de la muralla exterior, situada a l’extrem est, davant de la Torre Maleïda, es va esfondrar a causa de les mines que els sarraïns havien excavat sota les muralles i dels impactes de les roques que llançaven les balistes. Feia un dia s’havien conquerit les ruïnes en una lluita ferotge i ara els mamelucs senzillament havien de creuar el fossat per tenir accés a la muralla interna de la ciutat. Es van construir murs com a tallafocs entre les dues muralles, però era una solució molt precària i el lloc estava molt allunyat d’on els templers combatien.
Aquella era la zona que defensaven les tropes del rei de Xipre, que, a més, ostentava el títol de rei de Jerusalem. Els ordes militars en reconeixien l’autoritat sobre Acre. Va arribar quinze dies abans amb cent cavallers i dos mil infants per reforçar la defensa. L’Artal, en qualitat d’escuder, havia acompanyat el gran mestre als consells on es reunien els líders militars. No va tenir accés a les deliberacions, però havia aconseguit veure el rei. No el considerava l’home adequat per a aquella empresa.
L’Artal es preguntava fins a quin punt podrien aguantar el rei i la seva gent, molt menys disciplinada i preparada que els frares. Ben aviat va comprovar que fra Guillaume compartia el mateix neguit.
—Als cavalls! —va ordenar a un grup de frares seleccionats prèviament, tan bon punt va rebre la notícia d’un missatger angoixat—. Els sarraïns entren per la Torre Maleïda!
Van creuar el fossat que separava les muralles pel pont llevadís; després de la segona muralla, hi havia els palafreners amb els cavalls. Van galopar pels carrers deserts del barri de Montmusard, van passar la porta de Sant Antoni i al cap d’una estona van arribar a la zona on ja es lluitava als carrers. Els cavallers hospitalers s’havien anticipat i ja hi eren, al costat d’alguns soldats del rei, lluitant contra un grup de mamelucs.
—El gruix del contingent enemic es dirigeix a la zona pisana, obriran la porta de Sant Nicolau! —va advertir cridant el gran mestre hospitaler.
Fra Guillaume no es va aturar i va continuar amb la tropa del Temple cap a la porta que els pisans defensaven. A l’altre costat, hi havia les forces d’elit del visir i, si els sarraïns aconseguien obrir-la, la cavalleria musulmana hi entraria arrasant.
La lluita es va anar escampant pels carrers, però els mamelucs anaven a peu i només van abatre un grapat de cavallers abans d’acabar ells aniquilats.
—Tornem a la Torre Maleïda! —va ordenar el gran mestre quan van acabar.
Van cavalcar en sentit contrari, i van matar els enemics dispersos que trobaven al seu pas. Quan els hospitalers van arribar, amb alguns teutònics, havien aconseguit contenir l’hemorràgia i combatien els invasors a les ruïnes de la muralla interior. Els templers van descavalcar i es van unir als seus germans de fe.
—El rei de Jerusalem ha fugit! —va sentir l’Artal que un hospitaler xiuxiuejava a un templer—. Estem sols!
La rutina de l’assalt es repetia. Des dels grans parapets, els llançaven una pluja de foc seguida d’una altra de fletxes. Els defensors intentaven protegir-se com podien. Mentrestant, els sarraïns col·locaven les escales per enfilar-se a la segona muralla. Es llançaven a l’atac udolant com posseïts, amb una determinació suïcida. Com els frares, ells també morien per la seva fe i aconseguien entrar immediatament al Paradís. L’Artal no tenia temps d’utilitzar la ballesta entre assalt i assalt. Clavava cops d’espasa, tallava, es cobria amb l’escut i tornava a colpejar i a tallar. Les mans li feien mal de la força amb què subjectava les armes i els braços li pesaven del cansament. Es ressentia d’un parell de cops rebuts al casc i de la ferida a l’espatlla causada per una fletxa que li havia esquinçat la cota de malla. Hi havia sang per tot arreu, i els cossos dels uns i els altres s’amuntegaven formant un nou mur. El fum encegava, feia tuf de fusta i de carn cremada, i els crits i els resos se sentien en múltiples idiomes. Però els frares no van fer ni un pas enrere. L’Artal, com ells, sabia que era impossible contenir l’enemic i s’aferrava a la idea que el seu deure era morir per Crist. Tal com havien mort el seu oncle, el seu amic Andrew i desenes de germans.
Després d’un altre assalt frustrat, els mamelucs van llançar una nova pluja de fletxes. Va ser aleshores quan un so metàl·lic va fer que l’Artal girés el cap. Una espasa acabava de caure i vibrava sobre les pedres. El jove va reconèixer de seguida Guillaume de Beaujeu, el gran mestre. Estava encorbat, d’esquena a l’enemic. No s’ho podia creure. El gran mestre abandonava el combat i es dirigia, vacil·lant, cap a l’interior de la ciutat.
—Senyor, on aneu? —va inquirir, sorprès, un dels cavallers de l’Hospital.
Fra Guillaume es va girar. Havia intentat passar desapercebut per no minvar la moral dels seus homes, però la seva mà, debilitada, el va trair en deixar caure l’espasa.
—No fujo pas, em moro —va replicar després d’una pausa—. Aquesta és la fletxa.
I va aixecar el braç per mostrar la vara d’una sageta clavada a l’aixella esquerra. La sang brollava de la ferida, li xopava la cota de malla i degotava al terra. En aquell instant, el gran mestre templer va tossir sang.
L’Artal va sentir el mateix trencament, el mateix dolor que quan havien matat el seu oncle. Tots aquells a qui estimava, l’un rere l’altre, morien. Ben aviat li arribaria el torn.
Els tambors i les xeremies continuaven sonant i una cridòria va anunciar l’atac següent. Els mamelucs corrien cap a ells. Però l’Artal va enfundar l’espasa, es va passar el braç esquerre del gran mestre per sobre l’espatlla i, amb l’escut, li va protegir les espatlles d’una altra pluja de fletxes. Amb l’ajuda de l’hospitaler, es van endinsar a la ciutat per un portal.
Al palau de la princesa Maria d’Antioquia, s’hi havia instal·lat un hospital precari. Els ais de dolor i la ferum de sang els van rebre en entrar. El metge en va tenir prou amb una simple mirada per donar el seu diagnòstic.
—No li traurem la fletxa —va dir.
Fra Guillaume va assentir amb el cap i va demanar que l’estiressin sobre una de les màrfegues. Estaven totes ocupades, en van veure una on hi havia un cadàver i el van enretirar perquè l’ocupés el gran mestre. De l’exterior arribava el fragor del combat i l’hospitaler, després de besar-li la mà, va sortir corrents per reprendre la lluita.
Els sentiments de l’Artal cap al moribund eren intensos. Desitjava acompanyar-lo en els darrers instants, però el seu deure era quedar-se a la muralla, lluitant al costat dels seus germans. Les llàgrimes li van brollar als ulls quan li va besar la mà, apressat, per acomiadar-se’n. Però fra Guillaume el va atrapar per retenir-lo.
—Queda’t un moment! —li va dir—. Haig de parlar amb tu. No vull comparèixer davant del Senyor amb aquesta pena.
—Us buscaré un confessor!
—No em cal confessar-me. Només tinc un afer pendent en aquesta vida i és amb tu.
—Amb mi, pare? —va inquirir l’Artal, sorprès.
—Sí, amb tu. —Fra Guillaume li va estrènyer la mà. A la cara li va aparèixer una ganyota de patiment i va esperar una estona abans de parlar—: Fa un mes que el teu oncle va morir, et vaig agafar com a escuder. Fra Ramon era un gran amic i em va demanar que tingués cura de tu.
L’Artal, agenollat al costat de la màrfega, agafava la mà del gran mestre entre les seves.
—Vull que vagis a la fortalesa, que recullis el salconduit que et vaig ensenyar i te’n vagis immediatament a Xipre. —Un altre gest de dolor el va interrompre, però al cap d’un moment va afegir—: Aquest cop sense excuses. Em deus obediència.
—Pare, sento que el meu deure és lluitar.
—No tinc temps per discutir amb un insensat. —Va tossir i va escopir sang—. Hi ha una altra cosa.
—Què és, pare?
—Una carta de la teva mare, que demana ajuda. Diu que està en perill.
—De la meva mare? —va inquirir, sobresaltat—. D’ella? Si no sap llegir ni escriure. Les seves notícies ens arriben sempre a través del comanador d’Ascó.
Els darrers anys, la seva única família havien estat l’oncle i els germans del Temple. Així ho volia l’Orde. La Regla restringia la comunicació amb els parents; la intenció era aïllar la seva gent per mantenir-la pura. Fora de les parets del convent hi havia el pecat, la temptació, el dubte. Només els frares de confiança, obligats per les seves responsabilitats, es podien relacionar amb el món exterior.
Freqüentment l’oncle l’informava que havia rebut notícies de la seva mare. Deia que a Vilalba estaven bé, que l’estimava molt i li suplicava que es cuidés. I res més. Tot es llegia i se censurava prèviament, en especial les paraules d’amor, per més que fossin filials. El mateix passava amb el que ell li responia. La seva mare també li enviava roba d’abric que ella mateixa teixia, però tampoc no li arribava. Aquelles peces, que confeccionava amb tant d’afecte, es consideraven privilegis inacceptables i es repartien entre els frares que les necessitaven o les donaven als pobres. Un templer no tenia pertinences i ell, que era un acollit, tampoc.
Tenia records dolços de la seva mare, però molt llunyans. En qualsevol cas, que enviés una carta demanant ajuda li va semblar estrany. Si corregués perill, la comanda templera d’Ascó, ubicada al seu castell imponent, l’havia d’auxiliar. L’Orde tenia senyoria sobre Vilalba i, segons la llei feudal, el senyor havia d’emparar el vassall. Per això la notícia li va causar una especial angoixa. Que potser el Temple no protegia la seva mare?
—La carta és al costat del salconduit. Agafa-la i torna a la teva terra —va continuar el moribund.
—Gran mestre, i com és que no me la va donar el meu oncle? Per què no me’n van dir res?
—En vam parlar. —Es va aturar i va tornar a escopir sang—. Fra Ramon trobava aquesta carta estranya, dubtava que fos autèntica i va morir abans de prendre una decisió. Tenia por que no fos un parany perquè tornessis a la teva terra, on t’esperen per matar-te. —La seva veu, que acostumava a imposar-se al fragor de les batalles, ara era tan feble que l’Artal va haver de fer un esforç per sentir-lo—. Però jo no puc retre comptes davant del Senyor i deixar que aquesta carta, l’angoixa de la teva mare i la teva pròpia vida pesin sobre la meva consciència. Obeeix les meves ordres!
—Qui em vol matar? —va inquirir—. Per què?
—No ho sé, el teu oncle no m’ho va dir mai —va murmurar—. Però per això et va portar aquí. Perquè visquessis, no perquè morissis. Sobretot, ves amb compte!
Fra Guillaume va tancar els ulls. El dolor de la ferida era insuportable i sentia que la vida se li escapava amb cada alenada.
—Pare, beneïu-me —va murmurar el noi—. No patiu, us obeiré.
Guillaume de Beaujeu va obrir els ulls i va alçar la mà. L’Artal va començar a persignar-se, però abans que pogués acabar, la mà del frare es va desplomar. Tenia la mirada perduda. L’Artal li va tancar els ulls i li va besar la mà.
Va sortir del palau a tot córrer, a la recerca del seu cavall, en Siri.
Amb prou feines si li quedaven llàgrimes, només una pena i una desemparança molt fondes. Estava sol. Completament sol en aquella ciutat condemnada.
Però encara tenia la seva mare. I els seus germans. Molt lluny, a l’altra punta del Mediterrani. I ella corria perill. Suposant que aquella carta estranya fos realment d’ella i no un parany, esclar. Els dubtes l’aclaparaven. Tot i que estava decidit a resoldre’ls. Tornaria a casa com fos!
—Marxem —li va dir entre plors l’Aleixa, la seva veïna i millor amiga, i li va fer una forta abraçada.
—A on? —va preguntar la Beatriu, alarmada.
—A Xipre —va dir plorant.
—Però, i la ciutat?
—La ciutat està perduda. Crèiem que resistiria, però ens van enganyar. El rei ja embarca i se’ns endú amb ell.
—I nosaltres? —va dir la Beatriu agafant la filla en braços.
—No ho sé. Me n’haig d’anar —va replicar l’Aleixa, amb neguit—. En Gilles està recollint tot el que ens puguem emportar i em matarà si sap que t’ho he dit. Ho sento. Ho sento molt. Que Déu us empari!
L’Aleixa va sortir corrents i la Beatriu la va seguir amb la nena. Al carrer es va trobar amb el marit, que havia estat amic del seu espòs; carregava dos embalums al cavall i els dos fills.
—Gilles, no em deixeu! —li va suplicar.
L’home, un mercenari franc esquerp, la va mirar sense simpatia i va serrar la mandíbula.
—Som-hi —va dir a la seva dona.
—Gilles, t’ho suplico! —va insistir la Beatriu.
Ell la va treure del mig del pas amb una empenta.
—No pots venir amb nosaltres —li va contestar—. El rei necessita els seus soldats per defensar Xipre i no hi ha lloc per a tothom. Només poden embarcar les famílies dels oficials. Les vídues us quedeu amb els vostres marits —va xiuxiuejar amb una veu sinistra.
—Gilles, per l’amor de Déu —va suplicar la Beatriu.
—Surt del mig! Que ens fas perdre temps i ens deixaran a terra!
El mercenari, que venia de lluitar a les muralles, anava armat. Va estirar el cavall i va començar a caminar, apressat.
—Gilles, per favor —li va suplicar la seva esposa, agafant-lo del braç per aturar-lo—, intentem-ho!
Ell li va clavar un mastegot a la cara. Els nens van esclatar a plorar.
—Són ordres! —I va estirar el cavall al mateix temps que empenyia l’Aleixa—. Maleïda dona! Que no entens què són les ordres?
—No em pots deixar aquí. Eres el seu millor amic! —li va retreure la Beatriu corrent al seu costat—. Com pot ser que el rei ens abandoni? El meu marit va morir per ell!
—El teu marit va morir per diners! Per la soldada que li pagaven! —li va etzibar l’home abans de continuar—. I no em facis perdre més temps. Recull tot el que tinguis i corre amb la teva filla al port, potser encara podràs pagar un passatge.
La seva dona el va seguir entre plors.
La Beatriu, atemorida, va tornar a casa seva. Sabia el que havia de fer en aquella situació, ho havia repassat amb el seu marit centenars de vegades. Però no s’havia imaginat mai sola. Que l’abandonessin amb la filla. El pànic li va donar forces.
Va deixar la nena, que continuava plorant, a l’entrada, va barrar la porta i va buscar una cullera grossa a la cuina. El terra era de sorra, va excavar-lo en un racó i en va treure un pot de ceràmica ple de monedes. En acabat, va recuperar d’una arca una mena de cotilla. Va anar omplint les butxaques de la peça de roba, que també tenia una funda on va guardar un ganivet. Tot seguit, es va apujar la gonella i es va cenyir la faixa amb força a la cintura. La Beatriu era de cossatge estret i el vestit era prou ample perquè no es notés que hi amagava el que el seu marit havia guanyat i robat durant anys batallant com a mercenari. Va treure de l’arca un llençol i hi va posar la gonella de recanvi, un mantell, roba de la nena, dues culleres i dues escudelles de fusta. Va agafar també una creu, una mica més grossa que la que li penjava del coll, i la va desar en una butxaca després de besar-la.
—Déu nostre Senyor, salveu-nos! —va suplicar—. Que no em separin de la meva filla.
Va fer un farcellet fent nusos amb les puntes del llençol i es va lligar al coll un gran mocador on va instal·lar-hi la nena per transportar-la millor. Va obrir la porta, va carregar el paquet i, sense tancar-la ni mirar enrere, es va llançar carrer avall cap al port.
La Beatriu tenia divuit anys. La van casar als catorze, amb quinze va tenir la seva filla i feia només dos dies que havia enviudat. El marit havia caigut lluitant a la Torre del Rei. Quan ho va saber, la Beatriu no va sentir una gran pena, sinó por pel seu futur i el de la seva filla. No va arribar a estimar-lo mai ni ell no va fer res per enamorar-la. Ella procedia d’un pobre llogaret del centre de Xipre, i un dia que pasturava les quatre cabres de la família, un oncle la va violar. Per evitar la vergonya, el seu pare la va portar a Famagusta, la capital, i la va casar amb un rude mercenari franc a sou del rei de Xipre, que va compensar els pares amb un grapat de monedes. A diferència dels veïns del poble de la Beatriu, a aquell home no l’amoïnava gens ni mica que la noia hagués perdut la virginitat. Considerava que, en la guerra, les possessions i l’esposa del vençut eren dret del vencedor, i es vantava de les moltes dones, tant mores com cristianes, que havia forçat.
L’home tenia quaranta anys, en feia vint-i-tres que era mercenari i va decidir casar-se per celebrar que el rei de Xipre l’acabava de nomenar oficial. Deixaria d’utilitzar les dones dels altres, pagant o a la força, i en tindria una de pròpia.
Per a la jove Beatriu, la nit de bodes no va ser gaire diferent de la terrible topada amb el seu oncle a la muntanya. L’home era violent i no li importava que ella patís. Semblava fins i tot que gaudís amb els seus laments, com si li recordessin el botí que es cobrava després de les victòries.
En traslladar-se a viure a Sant Joan d’Acre, la Beatriu com a mínim va tenir casa pròpia i no li faltava el menjar. El seu marit la tractava com una esclava, però a mesura que es va anar conformant com a dona, el seu tarannà va millorar. La mirava amb satisfacció i deia que havia fet un bon negoci, que cada vegada feia de més bon veure i que li havia sortit barata. Els plors de la nena el treien de polleguera, però quan tenia el dia bo l’observava amb sorpresa. La veia com un animaló simpàtic i incomprensible, i hi jugava.
A la seva manera, aquell bèstia en tenia cura. I si bé estomacava la Beatriu amb freqüència, no escatimava en diners i li donava la llibertat d’anar al mercat i xerrar amb les veïnes.
També la preparava per si el destí es torçava.
—Si els sarraïns prenen la ciutat, degollaran els homes que hi quedem —li deia—. Però a tu, amb aquest bon veure que fas, et deixaran viva. Sedueix-los quan et violin. Sigues complaent i potser aconseguiràs que no et separin de la nena. No serà cap deshonra per a tu. Quan el vencedor viola una dona, no la humilia a ella, sinó a l’home que no ha sabut defensar-la, tant si és marit, com germà o pare. Els cristians estan molt enderiats amb això. Quan els sarraïns van prendre Jerusalem, unes monges es van desfigurar la cara amb un ganivet perquè no les maculessin i poguessin conservar així la seva puresa. I encara se les van passar per la pedra amb més violència, per burres.
I, en imaginar-se l’escena, el molt barroer reia escandalosament. Tot seguit, va continuar:
—Us faran esclaves. Però l’esclavitud entre els musulmans no és cap deshonra, com ho és en terres cristianes. Si li agrades a un mameluc, et pot fer la seva esposa. Tota l’estirp dels mamelucs prové d’esclaus cristians que els sarraïns van ensinistrar des de petits per fer-los soldats. Es guanyaven la llibertat si demostraven el seu mèrit i es convertien. I n’hi ha que van arribar a reis. Els moros respecten els esclaus. Sigues intel·ligent i fes servir els teus encants per protegir la nostra filla i progressar.
La Beatriu pensava en tot això mentre carregava la nena i el farcell a coll camí del port. No es quedaria perquè la violessin i l’esclavitzessin. I no correria mai el risc que la separessin de la seva nena; era l’única cosa bonica que la vida li havia donat i estava disposada a morir per ella. Només si queia en mans dels musulmans, cosa que intentaria evitar per tots els mitjans, seguiria els consells del seu difunt marit. Després de la seva mort, se sentia lliure per primera vegada a la vida. I, malgrat el pànic que l’aclaparava en aquells moments, no renunciaria a la seva llibertat.
Quan van ser al port, una multitud carregada amb les seves pertinences, que cridava, resava, suplicava i es bellugava com les ones del mar, bloquejava l’accés als vaixells. La Beatriu donava cops de colze, però no hi havia manera d’obrir-se pas.
—Demanen vint florins d’or per passatge! —va exclamar un home.
—Lladres malparits! —va cridar un altre.
—Qui té aquests diners? —es lamentava una dona.
—Quin futur ens espera? —plorava una altra.
La Beatriu tenia diners, tot i que no aconseguia avançar ni tampoc s’atrevia a fer-ho públic. Aquella gentada desesperada era capaç de matar-la allà mateix per robar-l’hi tot. Va forcejar una altra vegada, sense èxit. En aquell moment, un soldat que acabava d’arribar, sense pronunciar paraula, va començar a obrir-se pas a empentes i cops de puny. La gent bramava i cridava, però ell s’imposava. La Beatriu va intentar seguir-lo, i de sobte va notar un ganivet que li punxava la gola.
—Que et vols colar? —li va preguntar la dona que l’empunyava.
—No —va mussitar ella.
El soldat ja s’havia perdut entre la multitud. Aleshores, va sentir un gran clamor a l’esquena. Va veure que uns quants sarraïns arribaven al port i escometien la gent amb llances i espases. La multitud va embogir de pànic. La Beatriu va començar a córrer entre empentes i va abraçar la filla quan va veure que uns altres nens queien i els aixafaven sense pietat. Ella intentava protegir la Margarida ensenyant els colzes. Tot eren masegades, cops i empentes. I, per culpa d’un d’aquests cops, la nena es va esmunyir del mocador amb què la subjectava. La Beatriu va emetre un crit esquinçador que es va perdre entre el clamor de la massa. Va voler arribar fins a ella mentre cridava el seu nom, però la gentada l’arrossegava al mateix temps que veia, impotent, com la trepitjaven. La nena plorava. La multitud, atemorida, arrossegava la Beatriu com una onada gegant per més resistència que hi oposés. Ensopegava, però no podia acabar al terra perquè caure significava morir. Va sentir un crit a l’esquena i va veure com un dels sarraïns descarregava l’espasa sobre un home que es va desplomar completament ensangonat. En acabat, el moro va clavar una estocada a una dona que intentava fugir inútilment empenyent la gent. La infeliç va deixar anar un udol esfereïdor. Era un malson. De sobte, la Beatriu es va trobar gairebé a l’extrem del moll. Homes, dones i nens queien al mar cridant; ho feien en petits ramats, en una escena apocalíptica. Eren pocs els que sabien nedar i xipollejaven, desesperats, abans d’ofegar-se. Per uns instants, es va oblidar de la filla i va intentar fugir clavant empentes. Si ella es moria, era la fi per a totes dues.
L’Artal tornava a la muralla mentre les campanes de la ciutat s’unien, l’una rere l’altra, en un lament agònic. El so encongia l’ànima, feia posar els pèls de punta. Les havia sentit cridar a missa; plorar la mort; celebrar festes, bodes i batejos. Però ara el seu repic sonava a catàstrofe, a alguna cosa terrible, a un final. Els sarraïns entraven en aquells moments a la ciutat. Va pensar que de res no servia que alertessin els desafortunats cristians de la tragèdia que s’aproximava. Els quaranta mil civils tancats en aquella ratera anomenada Sant Joan d’Acre no tenien enlloc on anar. I ho sabien.
Quan l’Artal va arribar a la zona de la Torre Maleïda, va veure que els sarraïns ja havien entrat i que la lluita es feia als carrers. En uns instants superarien els pocs defensors que intentaven frenar-los, correrien cap a la porta i l’obririen. Aleshores la cavalleria es llançaria a l’interior de la ciutat i tot estaria perdut.
Ja no volia ser màrtir. Havia de recuperar aquella misteriosa carta i viatjar a l’altra punta del Mediterrani per ajudar la seva mare. Havia de fugir, sobreviure. Per ella. I perquè era l’últim desig del gran mestre.
El combat no havia arribat fins on eren els cavalls i, en veure el seu fidel Siri, esperant-lo, va recuperar els ànims. L’animal el va mirar amb nerviosisme. L’Artal, abans de muntar, el va acariciar i li va parlar amb tendresa per tranquil·litzar-lo. Després el va posar al galop rumb a la fortalesa del Temple.
De les cases s’alçaven columnes de fum; feia olor de fusta cremada i de nafta del foc grec. Però ja no se sentien els projectils quan impactaven. El bombardeig s’havia acabat. Això només podia indicar que els musulmans entraven, no per un lloc sinó per diversos al mateix temps. Els tambors sonaven més propers.
Aleshores va sentir crits de dona i va veure un grapat de sarraïns assaltant cases a la recerca del botí. Si bé li hauria agradat aturar-se, no ho va fer.
Grups de dones, infants i vells que havien conservat l’esperança que la ciutat resistís fugien ara, espaordits, carregant algunes de les seves pertinences. La majoria anava cap al port amb la boja pretensió d’enfilar-se a una embarcació.
L’Artal va sentir pena i pietat per aquells infeliços sense futur. Quan els croats van prendre Jerusalem, van passar homes, dones i infants a degolla. El setge a Sant Joan d’Acre responia a la matança perpetrada contra uns comerciants musulmans uns mesos abans a la ciutat; les autoritats s’havien negat a entregar els culpables a la justícia del califa. Els mamelucs tenien set de sang.
La porta de la fortalesa templera era oberta. A dins, s’hi refugiaven els combatents que abandonaven la muralla nord, disposats a resistir, i molts civils a la recerca d’empara. A l’entrada hi havia Wolfgang Langer, un vell cavaller cec que havia donat tota la seva fortuna al Temple a canvi de l’hàbit amb la creu patent vermella sobre el cor i la capa blanca. Volia morir a Terra Santa com a templer i estava a punt de complir el seu desig. Era un home alt, amb uns ulls de mirada perduda, velats per les cataractes, i una abundant barba blanca que li conferien un aspecte profètic.
—És la fi del món! —clamava, messiànic, amb els braços en creu—. Les torres s’esfondren, el foc ho consumeix tot i l’Anticrist entra a Jerusalem!
L’Artal tampoc no es va aturar, va deixar en Siri al pati de la fortalesa, va córrer cap a la cel·la del gran mestre i va buscar la carta. Era allà. La va guardar amb el salconduit, a l’interior de l’armadura, i va sortir disparat. No es podia perdre temps.
El cavaller cec continuava a la porta anunciant a crits l’arribada dels genets de l’Apocalipsi, la conquesta, la guerra, la fam i la mort.
—Les hordes de l’Anticrist arrasaran Sant Joan d’Acre! —cridava.
La capa blanca li onejava al vent. El jove es va estremir. L’aterria més aquell home que els sarraïns.
—Venim del port —el va advertir un dels que anava a refugiar-se a la fortalesa—. És impossible arribar als vaixells. És un caos.
—Assalten les cases, massacren la gent! —va cridar una dona, aterrida.
L’Artal va entendre que seria complicat sortir d’aquella ciutat condemnada.
El barri pisà era el camí més curt per arribar al port i va anar a buscar-lo. Però tenia tot de carrerons estrets i la multitud, presonera del pànic, s’empenyia i cridava. Carregava els seus béns i n’hi havia que fins i tot estiraven cabres i mules, però amb prou feines avançaven. Va tornar enrere, no es volia quedar atrapat. El mateix passava amb el barri venecià. No hi havia manera d’arribar al mar. Aleshores va anar cap a l’interior de la ciutat per intentar arribar a la zona central del port, la més àmplia i, normalment, la menys obstruïda.
Al camí topava amb gent que corria sense rumb; alguns ja els perseguien els sarraïns. D’altres, que no sabien on anar, resistien a casa seva llançant objectes per les finestres contra els assaltants, que, assedegats de rapinya i sang, destrossaven les portes. Una a una, a mesura que l’enemic ocupava les esglésies, les campanes deixaven de sonar.
Quan va arribar al port, va veure que la multitud s’amuntegava i intentava arribar als vaixells. Es va posar dret tant com va poder dalt del cavall. Els vaixells de Xipre, amb el rei i la seva gent, ja havien salpat. En quedaven pocs. Els tripulants frenaven la massa, amb l’espasa a la mà, i ferien a qui calgués. Només alguns escollits embarcaven, els que tenien prou diners per pagar el passatge.
Un vaixell amb les insígnies del patriarca de Jerusalem salpava en aquell moment. El prelat havia prohibit que s’utilitzessin els captius sarraïns com a escuts humans a les muralles i va deixar que la multitud de desesperats abordessin la seva embarcació. Però la seva caritat li costaria cara. L’embarcació anava sobrecarregada i, tan bon punt va sortir del port, la primera gran onada la va fer sotsobrar. Se sentien crits de pànic. La majoria no sabia nedar i ningú no anava a rescatar-los. Era un espectacle terrible, esgarrifós.
Aleshores va veure, a una certa distància, una galera amb els gallardets del Temple. El va reconèixer de seguida: el Falcó. La seva única esperança. Hi havia d’arribar com fos.
En aquell moment, un grup de cinc mamelucs va irrompre al port, a peu, carregant contra la gent. L’envestien amb espases i llances sense fixar-se ni en l’edat ni en el sexe. I el pànic va portar el caos. A l’Artal li va recordar una imatge que havia vist de petit: un gos es llançava al centre d’un ramat i les ovelles s’apinyaven a les bandes mirant de fugir, angoixades, i deixant un gran forat al mig. Però ara eren persones les que udolaven de por i dolor. Famílies senceres es veien arrossegades per l’allau i les trepitjades mentre d’altres queien al mar i s’ofegaven. Era una crueltat inútil, sense objectiu. Un acte de venjança. Aquells infeliços pagarien pels pecats dels altres.
L’Artal no ho va poder suportar. Encara anava armat i a cavall. Es va oblidar d’embarcar, i es va llançar contra ells sense ni tan sols protegir-se amb l’elm. Es va tapar amb l’escut i va desembeinar l’espasa pel camí. Els mamelucs, abstrets en la seva orgia de sang, no se’n van adonar fins que el tenien ja al damunt. No esperaven resistència dels infeliços que massacraven. Eren soldats d’infanteria, amb casc i una cota de malla simple que els cobria el cos fins a les cames. L’Artal va colpejar el primer soldat a la zona més vulnerable. El tall, guiat per una ràbia furibunda, va estar a punt de decapitar-lo i el cos es va desplomar expulsant rajos de sang pel coll. Els altres es van quedar estupefactes. L’Artal va fer girar el cavall i va tornar a la càrrega. Aquesta vegada l’esperaven i dos d’ells, que portaven llances, les van recolzar a terra per enfilar l’animal aprofitant la seva pròpia força. Ell va esquivar-les ràpidament i va atacar pel flanc per clavar un cop d’espasa a un altre dels sarraïns entre l’espatlla i el coll. De res no li va servir cobrir-se amb l’escut. El cop, de dalt a baix, portava tanta força que el va esclafar igualment. L’Artal no es va aturar. Va notar l’impacte d’una de les llances al costat d’en Siri i va lamentar que el seu amic fidel no portés armadura. Una altra llança el va tocar al cap, li va esgarrinxar la pell, a prop de la templa, després de trencar-li la còfia i la malla de ferro que el protegien. «M’hauria d’haver protegit amb la celada», va pensar. Però ja era massa tard. Els va envestir a tots dos, però va sentir que en Siri es desplomava, abatut, doblegant els genolls del davant.
El seu oncle li havia fet practicar allò cent vegades. Va enretirar els peus dels estreps i, a mesura que l’animal queia, ell l’abandonava fent una tombarella cap endavant. L’acrobàcia va funcionar i, si bé l’impacte va estar a punt de deixar-lo estabornit, va poder girar-se i carregar un cop més contra els musulmans. En quedaven dos. El primer, sorprès per la maniobra, no es va cobrir a temps i l’Artal va notar la resistència de la cota de malla a mesura que la traspassava amb l’espasa. Abans de caure, el contrincant va intentar agafar-se els budells que volien sortir per la panxa esventrada. L’altre es va allunyar corrents.
Només aleshores el jove va tornar a ser conscient de la seva situació. Els vaixells estaven a punt de salpar i ell hi havia d’embarcar. Va mirar en Siri, el seu cavall fidel, estès a terra. L’havien esbudellat i va veure la súplica en els seus ulls foscos i esbatanats, vidriosos del patiment. Va sentir un nus a la gola. Estava condemnat, sense remei, a una mort molt dolorosa. Perdia el seu últim amic. Amb la visió negada per les llàgrimes, li va fer un petó al morro i després, agafant-lo per la crin, li va seccionar la jugular. Va haver d’allunyar-se’n amb un bot perquè la sang no el toqués. Per uns moments es va quedar immòbil contemplant, aclaparat, la mort del seu company de fatigues. S’hauria quedat allà, acariciant-lo, però l’instint el va fer reaccionar.
Amb una profunda tristesa, va enfundar l’espasa, va penjar la celada d’un ganxo agafat al cinyell i, aferrat a l’escut, es va dirigir cap a la galera del Temple.
El panorama era dantesc. El terra estava cobert d’equipatges i cadàvers ensangonats. Gairebé tot eren infants morts per aixafament, però també hi havia vells i algun adult. N’hi havia molts que encara tenien els ulls oberts. Una dona plorava agenollada davant d’una nena, i uns altres cridaven i buscaven la seva gent. Però la majoria dels cossos estaven abandonats. L’Artal notava com el cor se li feia petit, encongit per la pena. Va ser aleshores quan, entre uns farcells i el cos immòbil d’una dona estès de bocaterrosa, va veure una nena d’ulls grossos i negres que el mirava aterrida. L’Artal es va estremir.
No podia ser! La nena del mercat! I aquell cos, devia ser el de la seva mare! La jove formosa, la del record que l’havia obligat a fer tanta penitència! I ara estava morta! Era horrible! No podia suportar la pena. La nena el va reconèixer i li va allargar els braços amb les mans obertes, plorosa.
L’Artal sabia que no l’havia de collir, per més que li trenqués el cor. La Regla del Temple ho prohibia. A més, què faria amb ella? Havia de pujar al vaixell…
Es deia que no podia, que no havia… d’agafar-la a coll. Era una bogeria…
Però la va agafar. Sense saber ni tan sols què en faria després.