L’exemplar que teniu a les mans és la reedició del meu primer còmic, publicat originalment el març del 2009.
Vaig perfilar la idea argumental del còmic en els últims mesos del 2008, coincidint amb la caiguda de Lehman Brothers i l’activació de totes les alarmes mediàtiques i institucionals que ens avisaven d’una crisi imminent de proporcions èpiques a tot Occident. Vaig decidir que la meva aportació seria un relat d’aquell ambient de pànic des de l’òptica dels joves, els que en aquell moment teníem entre vint i trenta anys. És a dir, els nascuts a la dècada dels vuitanta.
La percepció que tenien els joves de llavors, però, no era la d’una recessió econòmica que tanqués bruscament una etapa d’esplendor i bonança generalitzada. Ni de bon tros. Els anys de la bombolla immobiliària havien representat un calvari de precarietat laboral creixent i empitjorament de les condicions per emancipar-se a una edat raonable. L’edat en què els nostres pares havien pogut accedir a un habitatge de propietat i a feines estables. El nostre calendari per emancipar-nos i ser autosuficients s’aplaçava indefinidament i erosionava la nostra autoestima mentre ens queien a sobre acusacions de generació paràsita i acomodada.
És cert que l’adolescència i la joventut dels nostres pares tampoc no va ser fàcil, van patir a casa seva l’estricta i austera disciplina dels nostres avis, a la manera antiga. Però a fora els esperava un món ple d’oportunitats que premiava els que treballaven dur.
El nostre cas fou exactament el contrari: vam ser la generació més consentida i mimada a casa, però a l’altra banda de la porta el món era hostil, poc prometedor i notablement desinteressat de conèixer allò que els joves podíem aportar-hi.
Així, els fills dels vuitanta vam créixer insegurs i embadalits, refugiats en la nostàlgia d’una infantesa idíl·lica (i tot allò que l’envoltava: sèries de televisió, roba, música, cinema…) i lliurats a l’hedonisme low cost, el que oferia una indústria de l’oci de preus baixos a costa de contractar-nos com a cambrers, periodistes, dissenyadors, actors, cantants, etc., per quatre duros.
Havia nascut la cultura hipster. Una cultura enamorada del passat i cínica davant del futur, que pregonava que calia esprémer el present… «com si el demà no existís».
En aquest context de transició, sortint del foc (bombolla) per caure a les brases (crisi), sorgeix aquest còmic, que intenta relatar aquell moment de manera divertida i sense pretendre res més que fer passar una bona estona al lector recorrent a una mena de catastrofisme paròdic. I dic paròdic perquè llavors encara no s’albirava el catastrofisme real que vindria després.
L’any 2011 el procés de recessió es va endurir prou (perill seriós de fallida de l’Estat, fi dels estímuls, primeres retallades, acomiadaments en massa en el sector privat…) per despertar el meu esperit crític de la joventut i empenye’m, a mi en particular, a augmentar el to crític en el meu següent còmic, Españistán: este país se va a la mierda, que va veure la llum coincidint amb l’esclat del moviment 15M. Aquesta, però, és una altra història.
Aleix Saló
Maig del 2014