El vianant que aquell matí gris de març de 1897 hagués travessat, assumint-ne el risc i el perill, la place Maubert, o la Maub, tal com l’anomenaven els malfactors (ja centre de vida universitària a l’Edat Mitjana, quan acollia la massa d’estudiants que assistien a la Facultat de les Arts al Vicus Stramineus o rue du Fouarre, i més endavant lloc de l’execució capital d’apòstols del pensament lliure com Étienne Dolet), s’hauria trobat en un dels escassos llocs de París que s’havia deslliurat dels enderrocs del baró Haussmann, entre un garbuix de carrerons pudents, partits en dos sectors pel curs del Bièvre, que en aquella zona encara vessava d’aquelles vísceres de la metròpoli, on des de feia temps havia estat confinat, per abocar-se febrós, agonitzant i bulliciós al Sena proper. Des de la place Maubert, ara ja destrossada pel boulevard Saint-Germain, sortia encara una teranyina de carrerons com la rue Maître-Albert, la rue Saint-Séverin, la rue Galande, la rue de la Bûcherie, la rue Saint-Julien-le-Pauvre, fins a la rue de la Huchette, esquitxats d’hotelets sòrdids, en general portats per gent provinent de l’Alvèrnia, hostalers de cobdícia llegendària, que demanaven un franc per la primera nit i quaranta cèntims per les següents (més vint sous si també servien un llençol).

Si després hagués enfilat la que més endavant seria la rue Sauton, però que aleshores encara es deia rue d’Amboise, entre un bordell disfressat de cerveseria i una taverna on se servia, amb un vi pèssim, un menjar de dos sous (ja aleshores ben poca cosa, però tot el que es podien permetre els estudiants de la Sorbona), un carreró sense sortida, que a l’època ja s’anomenava impasse Maubert, però que abans s’anomenava cul-de-sac d’Amboise, i anys abans encara acollia un tapis-franc (en el llenguatge de la mala vida, una pensió, un hostal de rang ínfim, normalment portat per un expresidiari, i on acudia gent necessitada acabada de sortir de presidi), i que també s’havia fet tristament famós perquè al segle XVIII hi havia hagut un laboratori de tres emmetzinadores famoses, que un dia algú va trobar asfixiades per les exhalacions de les substàncies mortals que destil·laven en els seus fogons.

Al final d’aquell carreró hi havia l’aparador d’un brocanter que un cartell descolorit lloava com a «Brocantage de Qualité», un aparador molt poc transparent a causa de la pols espessa que n’embrutava els vidres, els quals deixaven veure ben poc les mercaderies exposades a l’interior, perquè cadascun era poc més que un requadre de vint centímetres de costat, units entre si per una estructura de fusta. Al costat d’aquell aparador hi hauria vist una porta, sempre tancada, i, al costat de la corda d’una campaneta, un cartell que avisava que el propietari era fora momentàniament.

I si, com succeïa de tant en tant, s’hagués obert la porta, qui hi hagués entrat hauria entrevist en la llum incerta que il·luminava aquell antre, disposats damunt de pocs prestatges que trontollaven i d’algunes taules igualment poc estables, un amuntegament d’objectes que, si bé a primer cop d’ull eren atractius, una inspecció més acurada els hauria mostrat del tot inadequats per a qualsevol intercanvi comercial, encara que haguessin estat oferts a preus també rebentats. Objectes com ara un parell de capfoguers que haurien desprestigiat qualsevol llar de foc, un rellotge de pèndol d’esmalt blau tot escrostonat, coixins potser en altres temps brodats amb colors vius, gerros de flors alts amb angelets de ceràmica esquerdats, tauletes inestables d’estil imprecís, un cistellet de posar targetes de ferro rovellat, capses pirogravades, ventalls de nacre horribles decorats amb motius xinesos, un collaret que semblava d’ambre, dues sabates de llana blanca amb sivelles incrustades de diamants d’Irlanda, un bust de Napoleó tot escantonat, papallones de vidre esquerdat, fruita de marbre policromat dins una campana que havia estat transparent, nous de coco, àlbums vells amb aquarel·les de flors, algun daguerreotip emmarcat (que a l’època no tenia ni l’aspecte d’una cosa antiga), de manera que qui s’hagués encapritxat d’alguna d’aquelles sobres vergonyoses d’antigues pignoracions de famílies vingudes a menys, s’hauria trobat davant el ben sospitós propietari i n’hagués demanat el preu, hauria sentit pronunciar una quantitat que hauria fet desdir fins i tot el més pervers dels col·leccionistes de teratologies antiquàries.

I si a la fi el visitant, en virtut d’algun permís, hagués traspassat una segona porta que separava l’interior de la botiga dels pisos superiors de l’edifici, i hagués pujat els graons d’una d’aquelles escales de caragol insegures que caracteritzen aquelles cases parisenques de façana tan ampla com la porta d’entrada (allà on s’amunteguen obliqües l’una al costat de l’altra), hauria penetrat en un saló espaiós que semblava allotjar no el bric-à-brac del pis de baix, sinó una col·lecció d’objectes de factura ben diversa: una tauleta imperi de tres potes adornada amb caps d’àliga, una consola aguantada per una esfinx alada, un armari del segle XVIII, una prestatgeria de caoba que mostrava un centenar de llibres ben enquadernats amb marroquineria, un escriptori d’aquells que s’anomenen a l’americana, amb porta de persiana i molts calaixets, com un secrétaire. I si hagués passat a la cambra del costat, hi hauria trobat un llit amb baldaquí de luxe, una étagère rústica plena de porcellanes de Sèvres, un narguil turc, una gran copa d’alabastre, un vas de cristall, i a la paret del fons plafons pintats amb escenes mitològiques, dues grans teles que representaven les muses de la història i de la comèdia, i, penjats a la paret de diferents maneres, barragans àrabs, vestits orientals de caixmir, una antiga cantimplora de pelegrí, i després un peu de rentamans amb un prestatge carregat d’objectes de neteja personal de materials preuats; en definitiva, un conjunt estrambòtic d’objectes curiosos o cars, que potser no donaven testimoniatge d’un gust coherent i refinat, sinó més aviat d’un desig d’opulència ostentosa.

Un cop tornat a la sala de l’entrada, el visitant hauria vist, davant l’única finestra per on entrava l’escassa claror que il·luminava el carreró, assegut a la taula, un home vell embolcallat amb una camisa de dormir, el qual, pel que el visitant hauria pogut veure de reüll mirant per damunt de les seves espatlles, estava escrivint allò que ens disposem a llegir, i que algunes vegades el Narrador resumirà, per no avorrir massa el Lector.

Que el Lector no esperi que el Narrador li reveli que s’hauria quedat parat en descobrir en el personatge algú ja anomenat, perquè (aquesta història comença ara) ningú no hi ha estat anomenat, i el mateix Narrador encara no sap qui és el misteriós escrivent, i es proposa de saber-ho (junt amb el Lector) mentre l’un i l’altre tafanegen i, intrusos, segueixen els signes de la ploma d’aquell que està escrivint en aquells papers.

Qui sóc?

En posar-me a escriure sento certa incomoditat, com si despullés la meva ànima, per ordre —no, per Déu!, diguem per suggeriment— d’un jueu alemany (o austríac, però tant se val). Qui sóc? Potser és millor preguntar-me per les meves passions, i no tant sobre els fets de la meva vida. A qui estimo? No em vénen al cap cares estimades. Sé que m’agrada la bona cuina: només de pronunciar el nom de La Tour d’Argent sento com una esgarrifança per tot el cos. És amor?

Qui odio? Els jueus, em sortiria de dir, però el fet que cedeixi d’una manera tan servil a les incitacions d’aquell doctor austríac (o alemany) ja vol dir que no tinc res contra els maleïts jueus.

Dels jueus, només en sé el que em va ensenyar el meu avi: «Són el poble ateu per excel·lència —m’instruïa—. Parteixen del concepte que el bé s’ha de fer aquí, i no més enllà de la tomba. O sigui que només actuen per la conquesta d’aquest món».

Els anys de la meva infantesa es van veure entristits pel seu fantasma. L’avi em descrivia aquells ulls que t’espien, tan falsos que et fan posar blanc, aquells somriures llefiscosos, aquells llavis de hiena sobresortits damunt les dents, aquelles mirades pesants, infectes, embrutides, aquelles arrugues entre nas i llavi sempre inquietes, solcades per l’odi, aquell seu nas com el bec d’un ocell austral… I els ulls, ah!, els ulls… Roda febril a la pupil·la del color del pa torrat i que revela malalties del fetge, corromput per les secrecions produïdes per un odi de divuit segles, es plega amb mil petites arrugues que s’accentuen amb l’edat, i ja als vint anys el jueu sembla pansit com un vell. Quan somriu, les parpelles inflades se li mig tanquen fins al punt de deixar amb prou feines una ratlla imperceptible, senyal d’astúcia, diuen alguns, de luxúria, precisava l’avi… I quan havia crescut prou per entendre-ho, em recordava que el jueu, a més de vanitós com un espanyol, ignorant com un croat, lasciu com un llevantí, ingrat com un maltès, insolent com un gitano, brut com un anglès, llefiscós com un calmuc, imperiós com un prussià i maldient com un habitant d’Asti, és adúlter per un zel irrefrenable; és a causa de la circumcisió, que els fa més erèctils, amb una desproporció monstruosa entre el nanisme de la seva complexió i la corpulència cavernosa d’aquella excrescència semimutilada.

Per sort no n’he conegut mai cap, tret de la puteta del gueto de Torí, quan era un noi (però no hi vaig tenir més de dues paraules), i el doctor austríac (o alemany, tant és).

Els alemanys els he coneguts, i fins i tot he treballat per a ells: el nivell més baix d’humanitat que es pugui concebre. Un alemany produeix de mitjana el doble de femtes que un francès. Hiperactivitat de la funció intestinal en detriment de la cerebral, la qual cosa demostra la seva inferioritat fisiològica. En temps de les invasions dels bàrbars les hordes germàniques constel·laven el seu recorregut de munts irracionals de matèria fecal. D’altra banda, fins i tot en els segles passats, un viatger francès sabia de seguida si havia traspassat la frontera alsaciana per la grandària anormal dels excrements deixats al llarg del camí. I per si no n’hi hagués prou: la bromohidrosi, o sigui l’olor desagradable de la suor, és típica de l’alemany, i està comprovat que l’orina d’un alemany conté el vint per cent de nitrogen, mentre que la de les altres races només en conté el quinze.

L’alemany viu en un estat de malestar intestinal perpetu a causa de l’excés de cervesa i d’aquelles salsitxes de porc amb què s’emboteix. Els vaig veure un vespre, durant el meu únic viatge a Munic, en aquelles menes de catedrals desafectades, fumejants com un port anglès, pudents de llard i greix, fins i tot les parelles, ells i elles, amb les mans al voltant d’aquelles gerres de cervesa que farien desistir una manada de paquiderms, nas contra nas en un diàleg amorós bestial, com dos gossos que s’ensumen, amb les seves rialles sorolloses i malgirbades, la seva alegria gutural tèrbola, translúcids a causa d’un greix perenne que n’unta les cares i les extremitats, com l’oli damunt la pell dels atletes del circ antic.

S’omplen la boca del seu Geist, que vol dir esperit, però que és l’esperit de la cervesa, que els atordeix des de joves, i això explica per què més enllà del Rin no s’ha produït mai res interessant en el camp de l’art, tret d’alguns quadres amb individus repugnants, i poemes d’un avorriment mortal. Per no parlar de la seva música: no parlo d’aquell Wagner maldestre i funerari que avui torna imbècils fins i tot els francesos, sinó que, pel poc que n’he sentit parlar, les composicions del seu Bach són totalment mancades d’harmonia, fredes com una nit d’hivern, i les simfonies de Beethoven són una orgia de grolleria.

L’abús de cervesa els fa incapaços de tenir la més mínima idea de la seva vulgaritat, però el superlatiu d’aquesta vulgaritat és que no els fa vergonya ser alemanys. Es van prendre seriosament un monjo golafre i luxuriós com Luter (ens podem casar amb una monja?), només perquè va espatllar la Bíblia traduint-la a la seva llengua. Qui ha dit que han abusat dels dos grans narcòtics europeus: l’alcohol i el cristianisme?

Es consideren profunds perquè la seva llengua és vaga, no té la claredat del francès, i no diu mai exactament el que hauria de dir, de manera que cap alemany no sap mai el que volia dir, i confon aquesta incertesa amb la profunditat. Amb els alemanys és com amb les dones, mai no s’arriba al fons. Malauradament aquesta llengua inexpressiva, amb uns verbs que, tot llegint, has de buscar frenèticament amb la vista, perquè no són mai on haurien d’estar, l’avi em va obligar a aprendre-la quan era un nen; no cal que ens en sorprenguem, proaustríac com era. I és així com vaig odiar aquesta llengua, tant o més que el jesuïta que venia a ensenyar-me-la a cops de baqueta als dits.

Des que Gobineau ha escrit sobre la desigualtat de les races, sembla que si algú parla malament d’un altre poble és perquè considera que el propi és superior. Jo no tinc prejudicis. Des que m’he convertit en francès (ja ho era a mitges per part de mare) he entès com n’eren de mandrosos, estafadors, rancuniosos, gelosos, orgullosos més enllà del límit els meus nous compatriotes, fins al punt de pensar que qui no és francès és un salvatge, incapaç d’acceptar retrets. Però he entès que per induir un francès a reconèixer una tara del seu llinatge n’hi ha prou a parlar-li malament d’un altre poble, com dient «Nosaltres, els polonesos, tenim aquest defecte i aquest altre», i com que no volen ser segons en res, tampoc en el mal, de seguida reaccionen amb un «Oh, no, aquí a França som pitjors», i vinga malparlar dels francesos, fins que no s’adonen que els has parat una trampa.

No estimen els seus consemblants, ni quan en treuen profit. No hi ha ningú tan mal educat com un taverner francès, té el posat d’odiar els clients (i potser és veritat) i de desitjar que no hi siguin (i és fals, perquè el francès és molt cobejós). Ils grognent toujours. Intenteu de demanar-los alguna cosa: sais pas, moi, i treuen els morros com si et volguessin xuclar.

Són dolents. Maten per avorriment. És l’únic poble que ha mantingut els seus ciutadans enfeinats durant anys tallant-se el coll els uns als altres, i sort que Napoleó va desviar la seva ràbia damunt els de l’altra raça tot posant-los en fila per destruir Europa.

Estan orgullosos de tenir un Estat que consideren poderós, però passen el temps intentant fer-lo caure: ningú com els francesos no és tan bo fent barricades per qualsevol motiu i a cada mormol del vent, sovint sense saber ni tan sols per què, deixen que els pitjors canalles els arrosseguin al carrer. El francès no sap ben bé què vol, però sap a la perfecció que no vol el que té. I, per expressar-ho, no sap fer altra cosa que cantar cançons.

Es pensen que tothom parla francès. Va passar fa alguna desena d’anys amb Lucas, un home genial (trenta mil documents autògrafs falsos, robant paper antic, tallant les guardes dels llibres vells a la Bibliothèque Nationale, imitant les diverses cal·ligrafies, encara que no tan bé com ho sabria fer jo…). Havia venut no sé pas quants documents a un preu molt alt a aquell imbècil de Chasles (gran matemàtic, diuen, i membre de l’Acadèmia de les Ciències, però un gran cretí). I no només ell, sinó molts dels seus col·legues acadèmics van donar per bo que Calígula, Cleòpatra o Juli Cèsar havien escrit les seves cartes en francès, i que també en francès escrivissin Pascal, Newton i Galileu, quan fins i tot els nens saben que els saberuts d’aquells segles s’escrivien en llatí. Els doctes francesos no tenien ni idea que hi havia altres pobles que parlaven llengües diferents del francès. A més, les cartes falses deien que Pascal havia descobert la gravitació universal vint anys abans que Newton, i amb això n’hi havia prou per enlluernar aquells exalumnes de la Sorbona devorats per l’arrogància nacional.

Potser la ignorància és una conseqüència de la seva avarícia, el vici nacional, que ells tenen per virtut i que anomenen sobrietat. Només en aquest país s’ha pogut idear una comèdia sencera al voltant de la figura d’un avar. Per no parlar del pare Grandet.

L’avarícia es veu en els seus pisos polsegosos, en la tapisseria que mai no canvien, en els estris que conserven dels seus avantpassats, en les escales de caragol de fusta inestable per aprofitar el poc espai de manera mesquina. Empelteu, com es fa amb les plantes, un francès amb un jueu (encara que sigui d’origen alemany) i tindreu el que ja tenim: la Tercera República…

Si m’he fet francès és perquè no podia suportar ser italià. Com a piemontès (de naixement) sentia que només era la caricatura d’un gal, però d’idees molt tancades. Els piemontesos, cada novetat els posa tensos, les coses inesperades els aterreixen, per fer-los anar fins a les Dues Sicílies (però entre els garibaldins hi havia molt pocs piemontesos) van caldre dos lígurs, un exaltat com Garibaldi i un malastruc com Mazzini. I no parlem del que vaig descobrir quan em van enviar a Palerm (quan va ser?, ho he de reconstruir). Només aquell cregut de Dumas estimava aquells pobles, potser perquè l’adulaven més que els francesos, que el consideraven un mestís. Agradava als napolitans i als sicilians, mulats ells també, no per cap error d’una mare bagassa, sinó per la història de generacions, nascuts per encreuaments de llevantins infidels, àrabs suats i ostrogots degenerats, que van agafar el pitjor de cadascun dels seus mestissos avantpassats: dels sarraïns la indolència, dels suabis la ferotgia, dels grecs la ineficàcia i el gust de perdre’s en xerrameques fins a partir un cabell en quatre. I pel que fa a la resta n’hi ha prou veient els xicots que als carrers de Nàpols encanten els estrangers estrangulant-se amb espaguetis que es fiquen gola avall amb els dits, embrutant-se de tomàquet fet malbé. No els he vist mai, em penso, però ho sé.

L’italià és de poc fiar, mentider, vil, traïdor, se sent més còmode amb el punyal que amb l’espasa, millor amb el verí que amb la medecina, llefiscós en el tracte, coherent només quan canvia de bandera a cada bufada de vent, i he vist què va passar als generals borbònics tan bon punt van aparèixer els aventurers de Garibaldi i els generals piemontesos.

Els italians són pastats als capellans, l’únic govern de veritat que han tingut mai des que aquell darrer emperador romà pervertit va ser sodomitzat pels bàrbars perquè el cristianisme havia minat l’orgull de la raça antiga.

Els capellans… Com els vaig conèixer? A casa de l’avi, em sembla, tinc el record vague de mirades fugisseres, dentadures gastades, alens densos, mans suades que intentaven acaronar-me el clatell. Quin fàstic! Desvagats, pertanyen a les classes perilloses, com els lladres i els vagabunds. La gent es fa capellà o frare només per viure en la inactivitat, i la inactivitat la té garantida a causa de la quantitat que són. Si els capellans fossin, posem, una de cada mil ànimes, tindrien tantes coses per fer que no es podrien estar sense fer res i menjar capons. I entre els capellans més indignes el govern tria els més cretins i els nomena bisbes.

Comences a tenir-los al voltant quan has acabat de néixer i et bategen, te’ls tornes a trobar a l’escola, si els teus pares han estat tan beats de confiar-t’hi, després ve la primera comunió i el catecisme i la confirmació. Hi ha el capellà el dia del teu casament que et diu què has de fer a l’habitació, i l’endemà a l’hora de confessar-te et pregunta quantes vegades ho has fet per poder-se excitar darrere la gelosia. Et parlen amb horror del sexe, però cada dia els veus sortir d’un llit incestuós sense ni haver-se rentat les mans i van a menjar i a beure el seu senyor, per després cagar-lo i pixar-lo.

Repeteixen que el seu regne no és d’aquest món, i posen les mans damunt tot allò que poden aferrar. La civilització no aconseguirà la perfecció fins que l’última pedra de la darrera església no hagi caigut damunt el darrer capellà, i la terra s’alliberi d’aquesta trepa.

Els comunistes han escampat la idea que la religió és l’opi del poble. És veritat, perquè serveix per mantenir a ratlla les temptacions dels súbdits, i si no hi hagués la religió hi hauria el doble de gent a les barricades, mentre que durant els dies de la Comuna no n’hi havia prou, i els van poder fer fora sense esperar gaire. Però, després d’haver sentit aquell metge austríac que parlava dels avantatges de la droga colombiana, diria que la religió és, també, la cocaïna dels pobles, perquè la religió ha empès i empeny a les guerres, a les massacres dels infidels, i això val tant per a cristians com per a musulmans i altres idòlatres, i si els negres de l’Àfrica es limitaven a massacrar-se entre ells, els missioners els han convertit i han fet que es convertissin en tropa colonial, molt escaient per morir en primera línia i per violar les dones blanques quan entren en una ciutat. Els homes no fan mai el mal de manera tan completa i entusiasta com quan ho fan per convicció religiosa.

Els pitjors de tots, certament, són els jesuïtes. Tinc la sensació d’haver-los fet alguna mala passada, o potser són ells els qui m’han fet mal, no ho acabo de recordar bé del tot. O potser eren els seus germans carnals, els maçons. Com els jesuïtes, només que una mica més confusos. Aquells com a mínim tenen la seva teologia i saben com fer-la anar, aquests en tenen massa i s’hi perden. Dels maçons, me’n parlava l’avi. Amb els jueus, van tallar el cap al rei. I van generar els carbonaris, maçons una mica més beneits, perquè es deixaven afusellar, i després van deixar que els tallessin el coll pel fet d’haver-se equivocat en fabricar una bomba, o bé es van fer socialistes, comunistes i comuners. Tots al mur d’execució. Ben fet, Thiers.

Odio les dones, pel poc que en sé. Durant anys he estat obsessionat per aquelles brasseries à femmes on es reuneixen malfactors de tota mena. Pitjor que les cases de barrets. Aquestes, com a mínim, tenen dificultats per instal·lar-se a causa de l’oposició dels veïns, mentre que les cerveseries es poden obrir a qualsevol lloc, perquè, diuen, només són locals on la gent va a beure. Però la gent beu a la planta baixa i practica la prostitució als pisos de sobre. Cada cerveseria té un tema diferent, i els vestits de les noies s’hi adeqüen: aquí trobes cambreres alemanyes; allà, davant del Palau de Justícia, cambreres amb toga d’advocat. D’altra banda, n’hi ha ben bé prou amb els noms, com la Brasserie du Tire-cul, la Brasserie des Belles Marocaines o la Brasserie des Quatorze Fesses, no gaire lluny de la Sorbona. Les porten quasi sempre alemanys, vet aquí una manera de minar la moralitat francesa. Entre el cinquè arrondissement i el sisè n’hi ha com a mínim seixanta, però en tot París n’hi ha quasi dues-centes, i totes hi deixen entrar també la gent molt jove. Els xicots de primer ho fan per curiositat, després per vici, i a la fi es prenen la màniga ampla, quan els convé. Si la cerveseria és a prop d’una escola, a la sortida els estudiants van a espiar les noies a través de la porta. Jo hi vaig per beure. I per espiar des de dintre a través de la porta els estudiants que espien des de fora a través de la porta. I no només els estudiants. S’aprenen moltes coses sobre usos i costums dels adults, i sempre poden ser útils.

La cosa que més gràcia em fa és anar veient a les taules la natura dels diversos proxenetes que esperen, alguns d’ells són marits que se la campen gràcies a la dona i allà s’estan, ben vestits, fumant i jugant a cartes, i el taverner o les noies parlen d’ells com de la taula dels cornuts; però al barri Llatí molts són exestudiants fracassats, sempre en tensió pel temor que algú els pispi la renda, i sovint treuen el ganivet. Els més tranquils són els lladres i els assassins, que van i vénen perquè han d’anar amb compte amb els cops que fan, i saben que les noies no els trairan, perquè l’endemà surarien al Bièvre.

Hi ha també els invertits, que s’ocupen de capturar depravats o depravades per als serveis més fastigosos. Recullen els clients al Palais Royal o als Champs-Élysées i els atrauen fent senyals convencionals. Sovint fan arribar a la cambra els seus còmplices disfressats de policies, aquests els amenacen de detenir el client en calçotets, el client es posa a implorar pietat i dóna una bona propina.

Quan entro en aquells prostíbuls, ho faig amb prudència, perquè sé el que em podria passar. Si el client fa cara de tenir diners, el propietari fa un senyal, una noia se li acosta i de mica en mica el va convencent que convidi totes les altres de la taula i continua amb les coses més cares (però elles, per no emborratxar-se, beuen anisette superfine o cassis fin, aigua amb colorant que el client paga a preu astronòmic). Després intenten fer-te jugar a cartes, no cal dir que es fan senyals, tu perds i has de pagar el sopar de totes, i el del propietari i el de la seva dona. I si intentes parar de jugar et proposen de fer-ho sense diners, però cada vegada que guanyes una de les noies es treu una peça de roba… I per cada blonda que cau vet aquí que apareixen aquelles carns blanques fastigoses, aquelles sines turgents, aquelles aixelles fosques de la suor que et debilita…

No he pujat mai al pis de dalt. Algú va dir que les dones només són un succedani del vici solitari, només que cal més fantasia. Així és que torno cap a casa i les somio de nit, no sóc pas de suro, i a més són elles les que m’han provocat.

He llegit el doctor Tissot i ho sé, que fan mal fins i tot de lluny. No sabem si els esperits animals i el licor genital són la mateixa cosa, però la veritat és que aquests dos fluids tenen una certa analogia, i després de llargues pol·lucions nocturnes no només perds les forces, sinó que el cos s’aprima, la cara s’esblanqueeix, la memòria es torna pols, la vista s’emboira, la veu es torna rogallosa, el son es veu torbat per somnis agitats, es comencen a notar dolors als ulls i surten taques vermelles a la cara, alguns escupen matèries calcinades, noten palpitacions, sufocacions, desmais; altres es queixen d’estrenyiment o d’emissions cada vegada més fètides. Al final, la ceguesa.

Potser són exageracions, quan era noi tenia la cara plena de grans, però era una cosa típica de l’edat, segons sembla, o potser és que tots els xicots es concedeixen aquests plaers, alguns de manera excessiva, i es toquen nit i dia. Ara sé dosificar-me, tinc somnis inquiets només quan torno d’una cerveseria, i no em passa, com a molts, que tingui ereccions tan bon punt veig una faldilla pel carrer. La feina em protegeix de la relaxació dels costums.

Però, per què fer filosofia en comptes de reconstruir els esdeveniments? Potser perquè necessito saber no només el que vaig fer abans d’ahir, sinó també com sóc per dins. Això admetent que tingui un interior. Diuen que l’ànima només és allò que fem, però si odio algú i cultivo aquesta rancúnia, per Déu que això vol dir que hi ha un interior! Com ho deia el filòsof? Odi ergo sum.

Fa un moment han trucat des de baix, tenia por que fos algú prou beneit per voler comprar alguna cosa, en canvi l’individu de seguida ha dit que el feia venir Tissot. Per què he triat aquesta contrasenya? Volia un testament autògraf, firmat per un tal Bonnefoy a favor d’un tal Guillot (certament era ell mateix). Tenia el paper de carta que fa, o feia, servir Bonnefoy i una mostra de la seva cal·ligrafia. He fet pujar Guillot a l’estudi, he triat una ploma i la tinta adient i sense fer-ne cap prova he redactat el document. Perfecte. Com si Guillot sabés les tarifes, m’ha dut una compensació proporcional al llegat.

És aquest, potser, el meu ofici? És bonic construir una acta notarial del no-res, forjar una carta que sembla de debò, elaborar una confessió comprometedora, crear un document que portarà algú a la perdició. El poder de l’art… Motiu per premiar-me amb una visita al cafè Anglais.

Dec tenir la memòria a la punta del nas, però em fa l’efecte que fa segles que no ensumo el perfum d’aquell menú: soufflés à la reine, filets de sole à la vénitienne, escalopes de turbot au gratin, selle de mouton purée bretonne… I com a entrée: poulet à la portugaise o pâté chaud de cailles o homard à la parisienne, o tot junt, i com a plat fort, jo què sé, canetons à la rouennaise o bé ortolans sur canapés, i com a entremès aubergines à l’espagnole, asperges en branches, cassolettes princesse… De vi, no ho sé ben bé, potser Château Margaux o Château Latour o Château Lafite, depèn de l’anyada. I per acabar, una bombe glacée.

La cuina sempre m’ha satisfet més que no pas el sexe, potser és una empremta que em van deixar els capellans.

Sempre noto com un núvol al cap, que no em deixa mirar enrere. Per què, de cop, em tornen a la memòria les meves fugues al Bicerin amb els hàbits del pare Bergamaschi? M’havia oblidat del tot del pare Bergamaschi. Qui era? M’agrada deixar fluir la ploma allà on l’instint és qui mana. Segons aquell doctor austríac hauria d’arribar a un moment veritablement dolorós per a la meva memòria, que explicaria per què he esborrat tantes coses de cop.

Ahir, el que considerava que era dilluns 22 de març, em vaig despertar com si sabés molt bé qui era: el capità Simonini, seixanta-set anys fets però molt ben portats (sóc prou gras per ser considerat allò que se’n diu un home atractiu), i havia adoptat aquell títol a França, en record de l’avi i adduint vagues escaramusses militars a les files dels Mile garibaldins, cosa que en aquest país, on Garibaldi és més estimat que a Itàlia, gaudeix d’un cert prestigi. Simone Simonini, nascut a Torí, de pare torinès i mare francesa (o savoiana, ja que quan va néixer Savoia estava envaïda pels francesos).

Encara era al llit, fantasiejava… Amb els problemes que tenia amb els russos (els russos?) era millor que no em deixés veure pels meus restaurants preferits. Podia cuinar alguna cosa per a mi sol. Treballar unes horetes i després preparar un bon àpat em relaxa. Per exemple côtes de veau Foyot: carn de com a mínim quatre centímetres de gruix, una ració per a dos, ja s’entén, dues cebes de mida mitjana, cinquanta grams de molla de pa, setanta-cinc de formatge gruyère ratllat, cinquanta de mantega, es pica la molla de pa fins a convertir-la en farina de galeta i es barreja amb el formatge, després es pelen i es trinxen les cebes, es posen a fondre quaranta grams de mantega en una cassola petita mentre en una altra es van coent a foc lent les cebes amb la mantega que ha quedat, es cobreix tot el fons del plat amb la meitat de les cebes, es posa sal i pebre a la carn, es deixa al plat, que es guarneix amb la resta de les cebes, es cobreix tot amb una primera capa de farina de galeta amb formatge mirant que la carn s’adhereixi bé al fons del plat, s’hi va abocant la mantega fosa i es prem lleugerament amb la mà, es torna a posar una altra capa de farina de galeta fins a formar una mena de cúpula i s’hi continua afegint mantega fosa, es rega tot amb vi blanc i brou, vigilant que no ultrapassi la meitat de l’alçada de la carn. Es posa tot al forn una mitja horeta i s’hi afegeix vi i brou perquè no quedi ressec. Es pot condimentar amb coliflor saltada.

Demana una mica de temps, però els plaers de la cuina comencen abans que els plaers del paladar, i preparar vol dir assaborir, com ho feia jo en aquell moment, encara fent el mandrós al llit. Als beneits els cal tenir una dona sota les flassades, o un nen, per no sentir-se sols. No saben que és millor que se’t faci la boca aigua que tenir una erecció.

Tenia quasi de tot a casa, tret del gruyère i la carn. Pel que fa a la carn, si hagués estat un altre dia de la setmana, hi havia el carnisser de la place Maubert, però qui sap per què dilluns és tancat. En coneixia un altre a dos-cents metres de distància, al boulevard Saint-Germain, i una passejadeta no em faria cap mal. Em vaig vestir i, abans de sortir, davant del mirall que hi ha al damunt de la palangana, em vaig posar els bigotis negres de sempre i la barba postissa. Després em vaig posar la perruca, la vaig pentinar amb la clenxa al mig mullant una miqueta la pinta a l’aigua. Em vaig posar el redingot, vaig penjar a la butxaqueta de l’armilla el rellotge de plata amb la cadena ben a la vista. Per semblar un capità jubilat, mentre parlo m’agrada joguinejar amb una capseta de tortuga, plena de pastilletes de regalèssia, i a l’interior de la tapa, el retrat d’una dona lletja però ben vestida, sens dubte una estimada difunta. De tant en tant em poso una pastilleta a la boca i me la vaig passant d’un costat a l’altre de la llengua, la qual cosa em permet de parlar més a poc a poc, i qui m’escolta segueix el moviment dels llavis i no està gaire atent al que dic. El problema és si tens el posat d’algú dotat d’una intel·ligència menys que mediocre.

Vaig baixar al carrer, vaig tombar la cantonada, intentant de no aturar-me davant la cerveseria, d’on ja de bon matí sortia la cridòria vulgar de les dones perdudes.

La place Maubert ja no és la cort dels miracles que era encara quan vaig arribar, fa trenta-cinc anys, plena a vessar de comerciants de tabac reciclat, el gros obtingut dels residus de cigars i dels culs de pipa, i el fi, de les puntes de cigarreta; el gros a un franc i vint cèntims, el fi d’un franc amb cinquanta a un franc amb seixanta la lliura (encara que aquella indústria no donava, i no dóna, gaire, si cap d’aquells hàbils recicladors, un cop gastada una part considerable dels guanys en alguna cantina, ja no sap on dormir al vespre). També hi havia protectors que, després d’haver mandrejat com a mínim fins a les dues de la tarda, deixaven que passés la resta del dia fumant repenjats en una paret com molts jubilats de casa bona i després entraven en acció com gossos d’atura quan es feia fosc, lladres que es limitaven a robar-se els uns als altres perquè cap burgès (tret d’algun gandul arribat del comtat) no hauria gosat travessar aquella plaça, i jo n’hauria estat bona presa si no hagués caminat amb pas militar, fent voltar el bastó —a més, els carteristes de la zona em coneixien, algun em saludava anomenant-me fins i tot capità, pensaven que d’alguna manera pertanyia a la seva malesa, i un gos no se’n menja un altre—. I prostitutes de gràcies pansides perquè, si encara fossin atractives, haurien exercit a les brasseries à femmes, i per tant només s’oferien als drapaires, als espavilats, als empestats tabaquers de segona mà —però si veien un senyor vestit amb propietat, amb un barret de copa ben raspallat, podien gosar passar pel teu costat fregant-te, o fins i tot aferrar-te un braç, tan a prop per fer-te sentir aquell perfum barat tan terrible que es barrejava amb la pudor de suor— i aquesta podia ser una experiència massa desagradable (no volia somiar-la a la nit) —i, per tant, quan en veia alguna que s’afanyava, movia el bastó fent rodones, com dibuixant al meu voltant una zona protegida i inaccessible, i elles ho captaven al vol, perquè estaven acostumades a ser manades, i un bastó bé que el respectaven.

I finalment es movien entre aquella gentada els espies de la prefectura de policia, que allà reclutaven els seus mouchards o confidents, o bé collien al vol informacions molt precioses sobre males accions que s’estaven organitzant i de les quals algú parlava a algú altre xiuxiuejant en veu massa alta, pensant que la veu es perdia enmig d’aquell soroll ambiental. Però es veien venir de seguida per l’aspecte exageradament patibulari. Cap brivall de veritat s’assembla a un brivall. Només ells.

Ara, per la plaça, hi passen fins i tot els tramvies, i ja no et sents a casa, encara que, si els saps distingir, els individus que et poden ser útils encara es troben, repenjats en una cantonada, al portal del cafè Maître-Albert, o en un dels carrerons adjacents. En definitiva, París ja no és com abans, quan a cada cantonada treia el cap aquella maquineta de fer punta que és la torre Eiffel.

Prou, no sóc pas cap sentimental, i hi ha altres llocs on sempre puc trobar el que necessito. Ahir al matí necessitava carn i formatge, i la place Maubert ja m’anava bé.

Un cop comprat el formatge, vaig passar per davant de cal carnisser de sempre i vaig veure que tenia obert.

Tot confós, em vaig excusar, vaig dir que quan et fas vell perds la memòria. Ell va dir que continuava sent un jovencell i que això li passava a tothom, de tenir el cap a tres quarts de quinze quan es llevava massa aviat. Vaig triar la carn, i vaig pagar sense demanar descompte: és l’única manera de fer-se respectar pels botiguers.

Mentre em preguntava quin dia era, vaig tornar cap a casa. Vaig pensar que em trauria els bigotis i la barba, com faig quan estic sol, i vaig entrar a l’habitació. I només aleshores em va sobtar alguna cosa que semblava fora de lloc: en un penjador del costat de la calaixera hi havia una sotana, una túnica indubtablement eclesiàstica. En acostar-m’hi vaig veure que al damunt de la calaixera hi havia una perruca de color castany, quasi rossenca.

Em preguntava quin mesquí havia acollit dies enrere quan em vaig adonar que jo també anava disfressat, ja que els bigotis i la barba que duia no eren meus. Que potser, doncs, era algú que es disfressava una vegada de senyor ric i l’altra d’eclesiàstic? Però com era que havia esborrat tot record d’aquesta meva segona naturalesa? O bé per alguna raó (potser per fugir d’una ordre de captura) em disfressava amb bigoti i barba però a la vegada donava hospitalitat a casa meva a algú que es disfressava d’abat? I si aquest abat de mentida (perquè un abat de veritat no s’hauria posat mai perruca) no vivia amb mi, i s’havia refugiat a casa meva el dia abans, per algun motiu, desfent-se després de la seva disfressa per anar Déu sap on a fer Déu sap què?

Notava un buit dins el cap, com si veiés alguna cosa de la qual m’hauria hagut de recordar però que no recordava, vull dir alguna cosa que pertanyia als records d’algú altre. Em penso que parlar dels records dels altres és l’expressió adient. En aquell moment vaig tenir la sensació que jo era un altre que s’estava observant des de fora. Algú observava Simonini, el qual de cop i volta tenia la sensació que no sabia exactament qui era.

Calmem-nos i pensem una mica, em vaig dir a mi mateix. Per a un individu que amb el pretext de vendre bric-à-brac falsifica documents i que ha triat viure en un dels barris menys recomanables de París, no era difícil de creure que acollís algú involucrat en maquinacions poc netes. Però que m’hagués oblidat de qui acollia, això no ho trobava normal.

Sentia la necessitat de mirar darrere meu i de cop la meva pròpia casa em semblava un lloc estrany que potser amagava altres secrets. Em vaig posar a explorar-la com si fos una casa aliena. En sortir de la cuina, a la dreta hi havia la cambra, a l’esquerra, la sala amb els mobles de sempre. Vaig obrir els calaixos de l’escriptori, que contenien els meus estris de treball, les plomes, les ampolletes amb tintes diverses, fulls encara blancs (o grocs) d’èpoques i formats diversos; als prestatges, a més dels llibres, hi havia les capses que contenien els meus documents i un sagrari de noguera antic. Estava intentant recordar per a què servia, quan vaig sentir que trucaven a la porta. Vaig baixar per fer fora la persona inoportuna, fos qui fos, i vaig veure una anciana a qui em semblava que coneixia. A través del vidre, em va dir:

I vaig haver de deixar-la entrar, qui sap per què he triat aquesta contrasenya.

Va entrar i va desplegar un mocador que duia premut al pit, i em va ensenyar una vintena d’hòsties.

—Deveu ser vós, el boig, que ho voleu per fer misses negres. Us penseu que és fàcil anar durant tres dies a vint esglésies, combregar després d’intentar tenir la boca ben seca, agenollar-se amb les mans tapant la boca i intentar treure les hòsties de la boca sense que s’humitegin, recollir-les en una bosseta que porto al pit, i tot sense que ni el capellà ni els veïns se n’adonin? Això per no parlar del sacrilegi, ni de l’infern que m’espera. Per tant, si us va bé, són dos-cents francs; si no, me’n vaig a ca l’abat Boullan.

—L’abat Boullan és mort, queda clar que no anàveu a buscar hòsties des de fa temps —li vaig contestar quasi maquinalment.

Després vaig decidir que, amb l’enrenou que tenia al cap, havia de seguir l’instint sense pensar-m’hi gaire.

—Deixem-ho estar, me les quedo —vaig dir, i vaig pagar. I vaig comprendre que havia de posar les hòsties al sagrari del meu estudi i esperar algun client interessat. Una feina com qualsevol altra.

En definitiva, tot em semblava quotidià, familiar. I, amb tot, sentia al meu voltant l’olor d’una cosa sinistra, que se m’escapava.

Vaig tornar a pujar a l’estudi i vaig notar que, tapada amb una cortina, al fons hi havia una porta. La vaig obrir sabent que entraria en un passadís tan fosc que l’hauria de recórrer amb un llum. El passadís s’assemblava al magatzem d’un teatre, o a la rebotiga d’algun drapaire del Temple. A les parets hi havia penjats els vestits més diversos: de pagesa, de carboner, de missatger, de captaire, dues sotanes de capellà més, una casaca de soldat amb els pantalons i, al costat dels vestits, les perruques que els havien de completar. Una dotzena de maniquins de cap posats en ordre damunt d’una taula de fusta aguantaven el mateix nombre de perruques. Al fons, una coiffeuse semblant a les dels camerinos dels comediants, plena de potets de blanc de plom i de coloret, de llapis negres i turquesa, de potes de llebre, de plomalls, de pinzells i de raspalls.

En un cert punt el passadís girava fent angle recte, i al fons hi havia una altra porta que donava a una habitació més lluminosa que les meves, perquè hi entrava la llum d’un carrer que no era l’estret carreró Maubert. Efectivament, quan em vaig abocar a una de les finestres vaig veure que donava a la rue Maître-Albert.

Des de l’habitació, una escaleta donava al carrer, però això era tot. Es tractava d’una estança, a mig camí entre un estudi i una cambra, amb mobles sobris i foscos, una taula, un reclinatori, un llit. A prop de la sortida hi havia una cuina petita, i a l’escala una chiotte amb un rentamans.

Era, evidentment, el pied-à-terre d’un eclesiàstic, amb qui devia tenir alguna familiaritat, perquè els nostres dos pisos es comunicaven. Però, tot i que el conjunt semblava que em recordava alguna cosa, de fet tenia la impressió que veia aquella cambra per primera vegada.

Em vaig acostar a la taula i hi vaig veure un feix de cartes amb els sobres respectius, totes adreçades a la mateixa persona: al Reverendíssim, o al Molt Reverend Senyor Abat Dalla Piccola. Al costat de les cartes hi vaig veure alguns fulls pautats amb una cal·ligrafia estilitzada, quasi femenina, mot diferent de la meva. Esborranys de cartes sense cap importància especial, agraïments per algun favor, confirmacions d’alguna cita. La del damunt de totes, però, estava escrita de manera desordenada, com si l’escrivent hagués estat prenent apunts per retenir alguns punts sobre els quals volia reflexionar. Vaig llegir, amb alguna dificultat:

Tot sembla irreal. Com si fos un altre que m’observa. Posar per escrit per estar segur que és cert.

He descobert un passadís (l’havia vist mai?) ple d’hàbits, perruques, pastes i maquillatges com els que fan servir els actors.

Del ganxo penjava una bona sotana i en un prestatge he trobat no només una bona perruca, sinó també celles postisses. Amb un fons ocre, dos pòmuls una mica rosadets, he tornat a ser aquell que em penso que sóc, d’aspecte pàl·lid i lleugerament febril. Ascètic. Sóc jo. Jo, qui?

Sé que sóc l’abat Dalla Piccola. O, potser, aquell que el món coneix com a abat Dalla Piccola. Però evidentment no ho sóc. Ja que per semblar-ho m’he de disfressar.

Rellegir els apunts d’aquí al damunt. Si el que hi ha escrit hi és escrit, m’ha passat de veritat. Donar fe dels documents escrits.

Algú m’ha proporcionat una poció? Boullan? Ben capaç. O els jesuïtes? O els francmaçons? Què hi tinc a veure, amb ells?

Aquí no em sento segur. Algú podria haver entrat de nit, haver-me pres els hàbits i, el que encara és pitjor, haver fet un cop d’ull a les meves cartes. Potser algú està voltant per París fent-se passar per l’abat Dalla Piccola.

Els apunts de l’abat Dalla Piccola s’aturaven aquí, i és curiós que no s’hagués endut amb ell un document tan confidencial, senyal del nerviosisme que certament l’afectava. I aquí s’acabava tot el que podia saber-ne.

Vaig tornar al pis del carreró Maubert i em vaig asseure a la taula de treball. De quina manera la vida de l’abat Dalla Piccola es creuava amb la meva?

Naturalment, no podia deixar de plantejar-me la hipòtesi més òbvia. L’abat Dalla Piccola i jo érem la mateixa persona, i si era així tot quedava explicat, els dos pisos en comú i fins i tot que jo hagués entrat vestit de Dalla Piccola al pis de Simonini, allà hagués penjat la túnica i la perruca i després m’hagués adormit. Tret d’un petit detall: si Simonini era Dalla Piccola, per què jo ho ignorava tot de Dalla Piccola i no em sentia Dalla Piccola que ho ignorava tot de Simonini; encara més, per conèixer els pensaments i els sentiments de Dalla Piccola havia hagut de llegir-me els apunts? I si era també Dalla Piccola hauria d’haver estat a Auteuil, en aquella casa d’on ell semblava que ho sabia tot i jo (Simonini) no en sabia res. I qui era Diana?

Llevat que de vegades fos Simonini que havia oblidat Dalla Piccola, i altres vegades Dalla Piccola que havia oblidat Simonini. No hauria estat res de nou. Qui és que em va parlar de casos de doble personalitat? No li passa el mateix a Diana? Però qui és Diana?

Em vaig proposar d’actuar amb mètode. Sabia que tenia una llibreta amb les meves tasques i hi vaig trobar les anotacions següents:

Com és que el 21 havia d’anar a missa, no ho sé, em penso que no sóc creient. Si ets creient és que creus en alguna cosa. Crec en alguna cosa? No m’ho sembla. O sigui que sóc un descregut. Això és lògica. Però, passem-ho per alt. De vegades anem a missa per moltes raons, i la fe no hi té res a veure.

Més segur era que aquell dia, que em pensava que era dilluns, en realitat era dimarts 23 de març, i efectivament havia vingut el tal Guillot per fer-me redactar el testament Bonnefoy. Era el 23 i jo em pensava que era el 22. Què havia passat el 22? Qui o què era Taxil?

Que a més dijous hagués de veure el tal Drumont ara era ja fora de dubte. Com podia quedar amb algú si no sabia ni qui era jo? M’havia d’amagar, fins que no se m’aclarissin les idees. Drumont… Em deia a mi mateix que sabia molt bé qui era, però si intentava pensar en ell era com si tingués la ment ofuscada pel vi.

Fem algunes hipòtesis, vaig dir-me interiorment. Primer: Dalla Piccola és un altre, que per raons misterioses passa sovint per casa meva, que està enganxada a la seva per un passadís més o menys secret. El vespre del 21 de març va tornar a casa meva al carreró Maubert, va deixar la seva túnica (per què?), després se’n va anar a dormir a casa seva, d’on es va despertar desmemoriat l’endemà al matí. I d’aquesta manera, desmemoriat, m’havia llevat jo dos matins després. Però en aquest cas, què vaig fer el dilluns 22, si m’havia despertat sense memòria el matí del 23? I per què Dalla Piccola s’havia de despullar a casa meva per tornar després a casa seva sense sotana, i a quina hora? M’assetjava el terror que hagués passat la primera part de la nit en el meu llit… Déu meu, és cert que les dones em fan horror, però amb un abat seria molt pitjor. Sóc cast, però no pervertit…

O bé Dalla Piccola i jo som la mateixa persona. Com que he trobat la túnica a la meva cambra, després del dia de la missa (el 21) hauria pogut tornar al carreró Maubert, disfressat de Dalla Piccola (si havia d’anar a una missa era més creïble que hi anés com a abat), per després desfer-me de la sotana i de la perruca, i anar més tard a dormir al pis de l’abat (oblidant que havia deixat la sotana a casa de Simonini). L’endemà al matí, dilluns 22 de març, en despertar-me com a Dalla Piccola, no només m’hauria trobat desmemoriat, sinó que ni tan sols hauria aconseguit de trobar la sotana als peus del llit. Com a Dalla Piccola, desmemoriat, devia haver trobat una sotana de recanvi al passadís i devia haver tingut tot el temps del món per fugir el mateix dia cap a Auteuil, tret que hagués canviat de parer al final del dia, hagués agafat forces i hagués tornat cap a París tard, a primeres hores de la nit, cap al pis del carreró Maubert, hagués deixat la sotana al penjador de la cambra i, en despertar-me, desmemoriat una altra vegada, però ara com a Simonini, dimarts, hagués cregut que encara era dilluns. O sigui, em deia a mi mateix, Dalla Piccola s’oblida del 22 de març i continua desmemoriat un dia sencer per trobar-se després el 23 com a Simonini desmemoriat. Res d’excepcional, després del que vaig saber per… com es diu aquell doctor de la clínica de Vincennes?

Tret d’un petit problema. Havia tornat a llegir les meves notes: si les coses havien anat d’aquesta manera, Simonini, el 23 al matí, hauria hagut de trobar a la cambra no una, sinó dues sotanes, la que havia deixat la nit del 21 i la que havia deixat la nit del 22. I, en canvi, n’hi havia una de sola.

Però no, que ruc que arribo a ser! Dalla Piccola havia tornat d’Auteuil el vespre del 22, a la rue Maître-Albert, allà havia deixat la seva sotana, després havia passat al pis del carreró Maubert i se n’havia anat a dormir, s’havia despertat l’endemà al matí (el 23) com a Simonini i havia trobat una sola sotana al penjador. És cert que, si les coses haguessin anat d’aquesta manera, quan el matí del dia 23 vaig entrar al pis de Dalla Piccola hauria hagut de trobar a la seva cambra la sotana que hi havia penjat el vespre del 22. Però hauria pogut tornar-la a penjar al passadís on l’havia trobada. Calia comprovar-ho.

Vaig travessar el passadís amb el llum encès, no sense alguna temença. Si Dalla Piccola no era jo, em deia, podia veure-me’l aparèixer a l’altre cap d’aquell conducte, potser ell també amb un llum al davant… Per sort no va passar. I en el fons del passadís hi vaig trobar la sotana penjada.

I amb tot, amb tot… Si Dalla Piccola hagués tornat d’Auteuil i, un cop posada la sotana, hagués travessat tot el passadís fins al meu pis i s’hagués estirat sense dubtar-ho al meu llit, ho hauria fet perquè en aquell moment s’havia recordat de mi, i sabia que al meu costat podia dormir com al costat de si mateix, ja que érem la mateixa persona. Per tant, Dalla Piccola s’havia posat al llit sabent que era Simonini mentre que al matí següent Simonini s’havia despertat sense saber que era Dalla Piccola. Com si diguéssim que primer perd la memòria Dalla Piccola, després la torna a recuperar, es posa a dormir i passa a Simonini la seva desmemòria.

Desmemòria… Aquesta paraula, que significa el no-record, m’ha obert com una escletxa dins la boira del temps que he oblidat. Parlava de desmemoriats a Chez Magny, fa més de deu anys. I era allà que en parlava amb Bourru i Burot, amb Du Maurier i amb el doctor austríac.