Phileas Fogg és ric i viu a Londres. No se sap d’on ve la seva fortuna ni se li coneix cap professió; li interessa molt la geografia, això sí. No està casat ni té fills i no fa l’efecte que li sàpiga greu. Tot i que viu en un petit palau, mai no hi convida ningú. Ningú l’ha vist fora de Londres, ni de visita ni d’excursió. Parla poc i no es posa mai nerviós. Com a bon gentleman, li agrada la correcció en el comportament, però és obsessiu amb la puntualitat i l’exactitud en general: avui mateix ha acomiadat el majordom perquè li ha dut l’aigua per afaitar-se a vint-i-nou graus en comptes de trenta.

A la vida, les coses van i vénen, fins i tot els majordoms, i el nou és un jove francès anomenat Jean Passepartout. En aquest moment, tot i que res no ens ho fa pensar, és a punt de començar una gran aventura.

Fogg va cada dia al Reform Club, com qui va a la feina. Passa l’estona, de les dotze del migdia a les dotze de la nit, al costat d’amics que són banquers, industrials, enginyers i, fins i tot, un dels administradors del Banc d’Anglaterra. Allà, envoltats de cortines de vellut i fum de tabac, asseguts en butaques de pell, mengen, juguen a cartes, llegeixen i, sobretot, xerren; avui, del robatori al Banc d’Anglaterra, sospiten que a mans d’un aristòcrata curt de diners.

–No l’enxamparan mai, aquest lladre –opina un dels amics de Fogg–. El món és massa gran.

–No tant, no tant... Grà